Cristiano Ogrisi. Roma
45 años és la nova pel·lícula d’Andrew Haigh, autor anglès de productes de culte com Weekend i la sèrie de televisió del canal HBO Looking. A concurs al Festival de Berlin, d’on va tornar amb els prestigiosos premis a les millor interpretacions de Charlotte Rampling i Tom Courtenay, el film és una anàlisi íntima però potent d’una relació. Mentre a Weekend, el director ens explicava la història explosiva de 48 hores entre dos nois gais, aquesta vegada l’objectiu és l’important matrimoni entre Kate i Goeff, que rebrà una sacsejada devastadora per les seves sensibilitats.
Kate e Goeff estan organitzant amb entusiasme una gran i sonada festa per celebrar un esdeveniment important: els 45 anys de matrimoni. Tot està pensat: la llista de cançons, el color de la sala, l’organització de les taules i el nombre de convidats. De sobte, però, una notícia inesperada arriba a les seves vides: el cos del primer amor de Goeff, Katya, ha estat trobat congelat en un penya-segat dels Alps. Sorpresos i atordits, Kate i Goeff miren de seguir endavant en la seva tranquil·la quotidianitat, però la presència d’aquest passat intrusiu es fa cada cop més incòmode.
Una de les cançons que Kate escull per a la banda sonora de la festa és Smoke gets in your eyes de The Platters. Estranyament una cançó que s’adhereix tan durament a una història com aquesta, pensant que la mateixa cançó, amb les mateixes paraules i el mateix significat, va ser cantada 45 anys enrere, en la boda de la parella. La cançó és tan famosa que potser per aquest motiu no ens aturem gaire en les paraules: All who love are blind / When your heart’s on fire / You must realize / Smoke gets in your eyes.
Tots els que estimen són cecs, quan el teu cor està en flames, has d’adonar-te que és fum el que entra als teus ulls. La historia de Kate i Goeff està tota en aquesta tornada que acompanya la potent escena final de la pel·lícula. Haigh explica de manera molt profunda els processos mentals de Kate, una dona que descobreix estar en un segon pla, un personatge que no se sent a gust en els llocs on ha passat tota la seva vida, una dona que després de reflexionar troba esquerdes irreparables en un matrimoni que semblava fluir inexorablement cap a tota una vida junts.
Haigh utilitza un estil de direcció gairebé invisible als ulls però visible a la ment, portant tot el discurs cap a la Kate: és ella l’objecte de la seva atenció i del seu discurs fílmic. El director planteja preguntes als espectadors, fins i tot als més inexperts, a través de la posició de la càmera. Destaquem tres exemples. La primera vegada que apareix la Kate, en la primera escena del film, la veiem parlar amb el carter de lluny. Tots els detalls de la imatge són visibles, és tot nítid i segur, però no obstant això aquest és un enquadrament que fa que l’espectador es pregunti per què estem tan allunyats de la protagonista. Gairebé com si fos un ull extern preparat per envair una quotidianitat. Des que entrem en la vida de Katya, però, els enquadraments dedicats a ella van canviant: els seus primers plans se centren només en la seva cara, deixant fora tot allò que l’envolta, com si això estigués esdevenint cada cop menys segur i nítid.
En un parell d’ocasions la càmera està en el saló enfocant les portes amb la parella parlant fora, engarjolats virtualment per la reixa de ferro que dona a l’exterior. Per què no anar fora amb els personatges i enquadrar el diàleg d’una manera més clàssica? Perquè més que el que es diu, és crucial la ubicació física dels personatges i, per tant, de la càmera. Kate i Goeff estan fora de la casa i de les seves vides, han esdevingut estranys de manera sobtada, sobretot als ulls d’ella, que, de fet, serà qui romangui atrapada en aquesta presó mental.
Un últim exemple de com Haigh utilitza l’enquadrament per mostrar a l’espectador l’ànim i l’ànima de Kate més enllà d’allò visible és l’ús del zoom. Els personatges, inicialment capturats des de lluny, en una escena aparentment estàtica, es van apropant lentament amb un zoom lent però inexorable. Per què partir de lluny per després acabar reduint-ho tot als dos personatges? Aquest zoom té el propòsit de detenir els personatges, de fixar-los en l’arquitectura, de bloquejar-los en una situació incòmoda i inusual. És només un moviment de càmera que fa que la parella passi d’una aparent normalitat a una posició poc natural.
45 años és un film sobre el temps. El temps del passat que Kate pensa haver perdut i el temps futur, amb els dubtes i la incertesa potser irreparables. El temps aturat de les diapositives que ella troba a les golfes (en una de les seqüències més intenses de la pel·lícula). L’hora del rellotge que Kate vol regalar a Goeff, potser per recordar-li que la seva vida és ara i aquí i no cinquanta anys enrere, en els temps de la Katya. Aquest no és, doncs, un film banal sobre el matrimoni dedicat a parelles casades durant dècades. És una pel·lícula sobre el penediment i la falta de comunicació, un film que interpel·la a la nostra pròpia experiència quan tot sembla al seu lloc però és suficient un petit balanceig per fer-ho trontollar fins al punt de trencar-ho.
Charlotte Rampling regala al públic la millor actuació de la seva carrera. Digna, devastada i devastadora, de gran intensitat, la seva feina en escenes on els sentiments es mostren més continguts que no pas desfermats la fa molt propera a l’espectador, qui no pot fer cap altra cosa que deixar-se atrapar per ella fins a la darrera seqüència, amb les notes d’Smoke gets in your eyes i els ulls brillant. Un dels millors films que s’ha estrenat aquesta tardor.
Now laughing friends deride
Tears I cannot hide
So I smile and say
When a lovely flame dies
Smoke gets in your eyes
