Tots, en diversos moments de la nostra vida, pensem seriosament en la mort. És natural fer-ho, com és natural que la nostra relació amb la mort sigui diferent segons el nostre estat d’ànim, la nostra edat o bé si acabem de patir una pèrdua i de quina manera s’ha produït. Quan som petits, la mort és una realitat llunyana, comencem a entendre-la, però no ens preocupa. Quan som adults, les coses canvien, encara que la nostra manera de percebre-la depèn també de com entenguem (gaudim de) la vida. Deia Epicuri –i Josep Maria Espinàs el cita en aquest llibre- que no cal témer la mort, perquè mentre som vius, la mort no existeix i quan existeix és perquè ja no som vius i, per tant, no ens hem de preocupar. Massa simple, és clar.
A La vella capitana (Edicions La Campana), Espinàs fa una reflexió al voltant de la mort, encara que no tant a nivell existencial, sinó més aviat ritual i amb to irònic. L’autor fa un retrat de tot el que envolta la mort i com han canviat alguns hàbits al llarg del temps, perquè, per exemple, ja no es fan seguicis fúnebres per la ciutat ni es vetlla els difunts a casa com es feia abans. Ara tot està molt organitzat: quan un emmalalteix, el més normal és que acabi morint al llit d’un hospital, després és traslladat al tanatori, es vetlla el cadàver, es fa una breu cerimònia a la capella i s’enterra o s’incinera. A vegades es fan discursos (sempre plens de bones paraules), iniciativa a la que Espinàs és contrari perquè el finat no pot respondre o defensar-se. Ho diu amb ironia, però li serveix per remarcar que ell prefereix que aquest acomiadament estigui envoltat de senzillesa.
Aquesta actitud davant la mort no sorprèn si hem llegit altres textos d’Espinàs, ja que l’autor marca molt les distàncies amb l’artificiositat, les actituds forçades i, en definitiva, tot allò que, en essència, no és tan important com sembla. Així, La vella capitana es converteix també en una reflexió de com entendre la vida i és aquí on el lector aconsegueix sempre trobar-se en pau amb si mateix, perquè en els textos d’Espinàs sempre hi ha quelcom que ens fa pensar que no estem fent les coses del tot bé, que ens deixem segrestar massa sovint per maldecaps que no ens pertoquen, que la vida és més senzilla del que sembla, que tots acabarem en aquella “fosa comuna que és el temps” i que, per tant, hem de ser responsables amb els nostres petits plaers.
La vella capitana és un llibre curt, lleuger, una brevíssima reflexió que connecta amb les que l’autor ha deixat escrites en els seus articles i en altres dels seus llibres com El meu ofici o Les meves jubilacions. Espinàs és autèntic perquè mai ha volgut ser el que no és, mai s’ha deixat derrotar per una mala crítica ni s’ha deixat confondre per un elogi massa encès. La vida és una altra cosa, a vegades quelcom tan senzill com posar-se a escriure en una Olivetti enmig de la penombra. I és d’aquesta manera com la seva prosa nua, tranquil·la i humana ens despulla a nosaltres, ens tranquil·litza i ens humanitza. Ens ofereix la possibilitat de què nosaltres siguem també més autèntics.
