El pare té Alzheimer

‘El padre’, protagonitzada per Héctor Alterio, mostra el deteriorament del malalt i com afecta la malaltia als familiars

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

Florian Zeller és un autor francès jove però ja amb una llarga trajectòria i un prestigi reconegut. El padre –que es pot veure al Teatre Romea- és la seva obra més popular i més representada fora del país. El tema és ben actual, la demència senil, l’alzheimer, malalties que van lligades, sobretot, a l’envelliment i que avui, amb l’allargament de les perspectives de supervivència, són ben presents en la nostra societat i generen tota una sèrie de problemes d’ordre afectiu però també d’ordre pràctic.

L’interès de la proposta rau en el fet què Zeller intenta entrar a fons en l’univers de la persona que pateix la situació, en la seva confusió, en la pèrdua de la realitat. Aquest món és difícil d’interpretar car els afectats no ens poden parlar ni ens poden explicar els seus sentiments o les seves vivències. Per això hi ha ambigüitat en l’obra, no acabem de saber si algunes situacions són reals o imaginades per aquest vell que no s’explica bé, que perd les coses, que confon les persones i que va passant pel procés habitual d’inevitable dependència, un procés que desemboca en haver d’anar a raure, més tard o més aviat, en algun centre especialitzat i encara gràcies si se’n troba i és assequible.

Zeller ha titllat aquesta obra de farsa tràgica. En alguns moments fa riure i tot però així és també en el món real, aquestes persones fan criaturades i en ocasions no es pot evitar entomar les seves respostes i fets amb una certa distància humorística. L’obra és per a lluïment de l’actor principal, aquí un Héctor Alterio ficat en un paper difícil i amb molts riscos. Al seu volt hi trobem la família, las cuidadores, personatges que tenen poca rellevància llevat de la filla, interpretada en la majoria d’escenes per Ana Labordeta, desbordada per la situació, comprovant com es troba en un carreró sense sortida mentre, ai, la vida passa també per a ella.

L’obra pateix una cert manca de ritme, la situació no progressa gaire sinó que arriba a ser repetitiva. Els qui hem viscut de prop o de lluny situacions semblants sabem que hi ha un progrés de pèrdua, amb alts i baixos i que sovint afecta també la part física. Aquí no es diagnostica ni s’etiqueta i és possible jugar amb la situació. Aquest pare vell, confús i desmemoriat té encara una certa autonomia al llarg de la història i moments de lucidesa, com quan s’adona del tracte infantilitzat i ridícul, però a voltes fins i tot cruel, que li donen.

Entrar més a fons en la situació de la família, de la filla, hauria donat més dinamisme a una obra excessivament lineal, que ja sabem com acabarà malgrat els girs de l’argument. Així mateix alguns aspectes del nucli familiar es desvetllen de forma lineal i previsible. Ens trobem més aviat davant d’una situació que no pas davant d’una narració i potser per això, malgrat el tema, no ens acaba de colpir del tot, és clar que el to és tragicòmic i no resulta gens senzill el que l’autor proposa i ens mostra.

Amb algunes limitacions es tracta d’un text ambiciós, que ens parla del present i d’un problema que cada dia es fa més evident i dolorós en el context d’una societat avançada però envellida, que no té respostes per entomar la decadència ni la mort i que, al capdavall, encara que la vida activa sigui més llarga, continua fent-se avui les mateixes preguntes ancestrals sobre el sentit de la vida.

__________

El padre / Teatre Romea (c/ Hospital, 51) / Director: José Carlos Plaza / Text de Florian Zeller / 100 minuts / Fins el 16 d’octubre / De 21 a 28 euros / www.teatreromea.com

Categories
ESCENA
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES