Patricia Tena. Barcelona
Ho reconec: m’agraden les novel·les que parlen de l’especial lligam que sorgeix entre persones i animals. Per aquest motiu quan vaig descobrir que A través de mis pequeños ojos (Duomo) estava protagonitzada (i narrada) per un gos pigall em va cridar l’atenció des del primer moment. Precisament, Emilio Ortiz (Baracaldo, 1974), que treballa venent cupons de l’ONCE a Albacete, volia escriure una novel·la que parlés de la incomprensió del gènere humà amb un to marcadament crític. Per tant -explica si volia que el narrador fos objectiu havia de decantar-se per algú aliè a la nostra espècie. I, tenint en compte que ell és cec, qui millor que un gos pigall inspirat en el seu millor amic Spock?
La novel·la comença quan Mario, un jove invident, viatja als EEUU per conèixer al seu futur gos pigall, Cross, per passar uns quants mesos junts i aprendre a adaptar-se l’un a l’altre. Una feina que no és tan fàcil com sembla, ja que, tot i que els gossos pigalls exerceixen una encomiable labor, també se’ls priva dels seus instints més bàsics. Les races més comunes destinades a ajudar a persones amb discapacitat visual són llabradors i golden retriever, perquè tenen el que s’anomena “intel·ligència desobedient”, que vol dir que el gos obeirà les ordres que li donin sempre i quan no impliquin perill; entenen quan una ordre ha de ser desobeïda si hi ha un obstacle. Aquests gossos són entregats de cadells a una família d’acollida que els cuidarà durant el seu primer any de vida, on aprendran a sociabilitzar-se. Després, quan ja es considera que tenen una edat que els permet ser aptes per a l’aprenentatge, aquestes famílies s’han d’acomiadar d’ell i retornar-lo a la Fundació perquè el gos comenci el seu ensinistrament, que dura uns dos anys. “Nada más nacer te marcaron un destino: fuiste elegido para ser un perro guía; más tarde te robaron la sexualidad, después te clasificaron para mí, para que fueras mío y estuvieras a mi servicio, a mis órdenes. Nadie te preguntó si querías hacerlo, nadie te preguntó nunca nada. Entrenaste duro, muy duro, cuando todavía no me conocías. No fue nada fácil, tú eras un cachorro y querías jugar, pero te obligaron a aprender…”, reconeix amb cert sentiment de culpabilitat el personatge de Mario en un moment de la novel·la.
A través dels ulls d’en Cross serem testimonis de l’evolució de Mario, que amb la companyia del seu fidel amic va guanyant més confiança en ell mateix. Agraeix al seu pigall les coses bones que li passen a la vida –com acabar els seus estudis d’economia i obrir la seva pròpia empresa o, fins i tot, conèixer a la dona de la seva vida després de què ell es mengés el seu croissant a una cafeteria- perquè sap que sense la seva ajuda tot hauria estat molt diferent.
El llibre també ens dóna a conèixer una realitat bastant crua i és la jubilació del gos pigall a partir dels seus 10 anys de vida aproximadament. El més comú és que un cop ha finalitzat la seva feina com a guia, el gos es quedi a viure amb el seu amo invident, ja que lògicament han establert uns lligams sentimentals molts forts. Però també és comú que la persona cega necessiti un altre gos jove perquè continuï guiant-lo i es donen casos (més dels que voldríem) en que aquesta no pot fer front al fet de tenir dos gossos a casa. Quan això succeeix, el gos pigall jubilat torna a la Fundació, on és atès fins a la seva mort, o, en el millor dels casos, troba una família amb un gran cor que accepta adoptar-lo durant els seus últims anys de vida.
La lectura d’A través de mis pequeños ojos té alguns moments en els que es nota que es tracta de l’opera prima d’un autor, però que ens recorda que si n’hi ha una mirada pura, honesta i fidel és la dels gossos. Molt més que la dels humans.
_________
Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:
