Álvaro Muñoz. València / @AlvaroMunyoz
El morbo de la mort és quelcom que a tothom —sembla que — ens agrada. Així ho creuen les múltiples productores cinematogràfiques quan, en pocs anys, han tret: Narcos, Pablo Escobar: el patrón del mal, La reina del sur, Gomorra o Alias JJ. Els més joves hem passat de conèixer Popeye per un simpàtic marí que fumava en pipa a ser el sicari de Pablo Escobar. La normalització arriba fins al punt de dur un narcotraficant a les samarretes i creure que és quelcom graciós, com si darrere d’ell no hi hagués morts i famílies arruïnades per la droga.
Així doncs, en aquest clímax de morbositat per les adicions arriba el llibre sobre Joaquín Archivaldo Guzmán Loera, més conegut com El Chapo, líder d’un dels càrtels més coneguts, el de Sinaloa. Aquest home hagués estat un paio més, de camisa oberta i envoltat de prostitutes i cocaïna, que acaba mort per una banda rival si no hagués fet quelcom de prou mèrit: escapar d’una presó de màxima seguretat. El dissabte 11 de juliol, a les 20.20 h, el pres número 3.578 s’apropa a la dutxa (per raons d’intimitat lluny de càmeres) i es perd en el no-res. No era el primer cop, però sí la més espectacular, ja que va fer un túnel de 50x50cm, i que, en línia recta, feia uns 1.500 metres aproximadament. La fama d’avergonyir tota la seguretat d’un país va fer de Joaquín un personatge de fantasia del qual s’han escrit cançons fent lloança de les seves victòries.
En aquest llibre veiem l’altra cara de la moneda, la de la vergonya, la de la policia. Ells, cossos ben formats (o no tant), van ser centre de mofa de tots els països veïns, fent de capturar El Chapo una necessitat d’estat, amb una recompensa —o això diuen els rumors— de més de 3 milions de dòlars per qui el capturés. Sense recompensa, l’heroi va ser Andrew Hogan qui, un cop ja retirat, ha decidit treure a relluir com va ser aquell infern d’estar dos anys tractant de localitzar Joaquín. Dintre d’un entrebanc d’històries i fabulacions de la qual tinc tendència a creure la meitat, aquest autor ens relata les seves peripècies —crec que amb un engreixament del seu ego prou fort— i narra com dues nacions, Mèxic i els EEUU, s’uniren per capturar un sol home.
La dolenta narració deixa en evidència una idea que hem de tenir clara: per moltes vivències que tingues a les teues espatlles, no tothom sap escriure. No és el mateix viure com un home baixa d’una motocicleta de petita cilindrada, treu un subfusell i fa d’un home un formatge gruyère que saber narrar-ho amb la intensitat i lèxic precís com per estarrufar la pell del lector. Al llibre cal dos (tres o quatre) marxes més. Està narrant com era un dels personatges més destacats de la justícia mundial per la captura d’un dels homes més perseguits del món, i ho narra amb la calma i poc-trellat de qui descriu un partit de futbol. Tanmateix com hi ha diversos narradors de futbol a la ràdio, hi ha diversos tipus d’escriptors, els qui ho viuen més i els qui no s’ho treballen prou, malgrat veure el mateix partit.
Potser sóc crític perquè he vist la sèrie, però sempre he defensat que una sèrie o pel·lícula és prou pitjor que els llibres. Clar està, penso que no m’equivoco, això sí, el llibre ha d’estar ben narrat, i no és el cas. Un bon exemple de llibre de temàtica semblant però que considero millor és Matar a Pablo Escobar: La cacería del criminal más buscado del mundo, de Mark Bowden (RBA, 2007). Aquí sí que l’autor es desviu per escriure un assassinat impactant, i a més ho fa sense cap mena d’exageració ni enaltiments innecessaris.
_________
Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:
