És aquest un llibre difícil de classificar i ressenyar. Recull entrevistes i fragments d’articles sobre el poeta, al llarg dels anys en actiu de la seva vida, del 1922 al 1936. Ha estat endegat per Rafael Inglada, amb la col·laboració de Víctor Fernández, i compta amb un pròleg de Christopher Maurer. La primera part va de 1922 al 1933, la segona de 1933 a 1934, la tercera arriba fins a 1936 i en una quarta part trobem articles i declaracions pòstumes, que van de 1937 fins a 1978, entre les quals hi trobem els escrits de Rivas Cheriff en els quals Lorca parla en algun moment de la seva homosexualitat, a més de comentar molts altres aspectes socials i culturals. El llibre inclou la referència a d’altres fonts bibliogràfiques, a webs i hemeroteques consultades i un impressionant i imprescindible índex onomàstic. S’inclouen algunes fotografies i crec que la qualitat d’aquestes és un punt feble en el conjunt, el costum antic de situar les reproduccions fotogràfiques en un tipus de paper de més qualitat, les millorava força.
No és un llibre per empassar-nos d’una tirada, ni tan sols cal llegir-lo en ordre, tot i que una certa disciplina lectora ens mostrarà l’evolució i maduració del personatge, pel que fa a la seva obra i el seu context cultural, fins arribar al tràgic, inútil i absurd assassinat. Pensar en què hauria fet o sentit Lorca de sobreviure és fer ficció cultural especulativa. Tot i que tenia preocupacions socials evidents i va simpatitzar molt amb la República, comptava amb amics per totes bandes. La seva mort va ser motiu de queixes per sectors falangistes de l’elit, que l’admiraven. Una absurda venjança causada per la seva mort va costar la vida al pobre Muñoz Seca, cosa que al poeta li hauria semblat horrorós. Eren temps violents, cruels, incerts i atzarosos.
La figura de Federico García Lorca no tan sols manté l’interès i la vigència sinó que en els darrers temps ha augmentat el seu pes específic, que depassa la seva obra i incideix en la personalitat del personatge. Han proliferat les publicacions sobre el poeta però també els muntatges teatrals amb obres seves o amb una mena de reconstrucció antològica dels seus poemes, sovint musicats. El cinema recupera de forma intermitent els textos lorquians i els dona noves lectures. No sempre ha estat així, en algun moment, des de determinats sectors intel·lectuals, fins i tot d’esquerra, es va dir que la tràgica mort havia contribuït a la mitificació excessiva, com passa amb molts personatges brillants i atractius. Aquí sempre tenim més tirada a restar que no pas a sumar, com fan els francesos.
El llibre Palabra de Lorca (Malpaso) ens situa en el passat, recull entrevistes realitzades al poeta quan vivia i es trobava en actiu, així com articles diversos sobre ell. Sembla que Lorca no era gaire amic de les entrevistes però no podia defugir el pes d’un periodisme modern i imprescindible. Les entrevistes, fins i tot en l’actualitat, acostumen a ser enganyoses, sovint es treuen de context frases, afirmacions diverses. Les televisives i radiofòniques moltes vegades no ens ho retransmeten tot, els muntatges definitius trien i reconstrueixen. Malgrat aquestes limitacions, crec que podem percebre la figura real de Lorca en aquest recull, talment ens sembla escoltar-lo, en alguns moments, i retorna al nostre present a través d’aquest lloable esforç de compilació.
El trobem esmentat i entrevistat per gent diferent, en mitjans diferents i creiem que en molts casos els textos reflecteixen de forma prou exacta el seu pensament i les seves opinions sobre la cultura i sobre la seva pròpia obra. Alguns dels aspectes de Lorca que avui poden semblar un tòpic recurrent eren ja evidents pels seus contemporanis. Més enllà de l’evident facilitat de paraula en molts casos les seves respostes a les preguntes que li fan són mesurades, raonades i serioses. És interessant comprovar que la contemporaneïtat dels qui parlen amb ell no cau, per raons òbvies, en les mitificacions posteriors, hi ha qui opina que, per exemple, el repertori de La Barraca és poc adient amb el públic al qual es dirigeix i, tot i que el conjunt brillant i atractiu d’estudiants que forma part d’aquella iniciativa té bona voluntat, el troba allunyat de la realitat d’aquella Espanya rural, pobra i endarrerida de l’època.
El recull acompanya Lorca en els seus viatges. El poeta mostra actituds de senzillesa remarcables, considerant que era un home d’èxit, seguit per molta gent, incideix en la seva grapa per a coses com ara la música, el cant, el dibuix. Lorca excel·lia en molts camps en els quals podia haver, també, triomfat. Es mostra discret en temes personals, pràcticament inexistents al llarg de tot el conjunt, es manifesta apolític en molts casos, tot i que després evolucionarà vers un cert compromís social sense defugir crítiques a gent com Alberti, al qual la politització progressiva acabarà per malmetre com a poeta. La cultura i els costums, així com la política i els canvis que propiciava durant l’època republicana fan que el pensament del poeta evolucioni o es matisi. Hi trobem un Lorca vanitós i distant en ocasions, amable en d’altres, fins al punt de rebre l’entrevistador en pijama, una mica inquiet a causa de la seva relació amb un tipus de cultura popular lligada, per exemple, al profund món rural o al dels gitanos. Les etiquetes l’anguniegen però no deixa de ser aquest el preu de la fama i la popularitat.
Lorca pràcticament no parla de sentiments, d’intimitat tot i que incideix en el pes del sexe en la literatura. El poc que hem esbrinat sobre el tema ens ha arribat després de la seva mort, a través de transcripcions de converses privades amb amics íntims. El que sabem avui sobre ell dona una dimensió diferent als fragments en els quals cita gent com Dalí, per exemple. Cal pensar en el munt de tabús que envoltaven la temàtica sexual en aquella època, encara més pel que fa a l’homosexualitat. El conjunt recollit en aquest volum esplèndid ens fa seguir el poeta en els seus desplaçaments als Estats Units, Argentina, Uruguai, així com en les seves gires amb La Barraca. I assistim a les estrenes de les seves obres, als assaigs previs, i a la seva relació teatral amb gent com Margarida Xirgu.
La figura de Lorca, fins i tot físicament, es prestava a interpretacions que es van convertir en tòpic, el seu suposat aspecte agitanat o moresc i la seva aparença més juvenil de l’edat que tenia en realitat constituïen alguns dels atractius del personatge, potenciats pel contingut d’una part dels seus poemes. Fins i tot la iconografia posterior ha potenciat les fotografies i dibuixos que l’afavoreixen físicament i que responen al mite personal que l’embolcalla.
Les entrevistes al poeta es van publicar en castellà, anglès, italià i francès i també en català. Intentava no opinar res compromès sobre la gent que coneixia, no volia problemes ni polèmiques. Tot i amb això, de vegades no se’n pot estar, com en el cas de les seves opinions, per exemple, sobre Valle- Inclán a qui, en algun moment, compara amb els Quintero, pel seu costumisme. Lorca, home del seu temps, era molt afeccionat a la boxa, al futbol i, és clar, als toros, festa a la qual destina moltes hiperbòliques lloances, amb comparacions gairebé religioses, difícils d’entomar des del present, tot i que cal situar cada cosa en el seu temps i en les seves circumstàncies. Del sexe en parla sempre relacionant-lo amb l’art, amb la literatura. Evoca la seva infantesa, feliç, en un context agrari, rural.
Admira la cultura negra dels Estats Units, des de punts de vista no gaire allunyats dels d’altres intel·lectuals de l’època, en uns termes com aquells que van provocar la ironia de gent com Josephine Baker. La seva estada a Nova York li provoca opinions interessants però, de forma inevitable, lligades a uns certs prejudicis turístics, manifestats, això sí, de forma absolutament poètica. Lorca evoluciona humanament, l’any 1936, a punt de morir, tot i que no ho sabia, manifesta les seves preocupacions pel dolor i la injustícia i els seus dubtes sobre el poder consolador de la poesia. Sabem, avui, que, de forma inevitable, Lorca tenia un tarannà elitista i que menystenia, per exemple, Miguel Hernández, l’altre gran poeta víctima de la guerra, d’origen i aspecte tan diferent del seu.
La posteritat ha elevat a Lorca a una categoria de la qual és impossible escapar-se. Com que el tema de la Guerra Civil està, encara, malgrat el pas del temps, molt mal resolt, les seves víctimes injustes i innocents és fàcil que es magnifiquin. Lorca va ser un poeta que va arribar a la gent, molt popular, això també pesa i no és gens freqüent. Una part del seu teatre, pel meu gust, palesa el pas del temps i no m’acaba de convèncer però, si es representa de forma seriosa i amb grapa, omple encara avui els teatres. La seva poesia es diversa, culta i elaborada però amb la virtut de saber arribar a un públic majoritari, una bona part ha estat cantada i, qui més qui menys, se’n sap alguns fragments.
Sobre el tema català, malgrat la relació amb gent com Dalí i Xirgu i les seves estades a Catalunya, Lorca sembla saber-ne poca cosa, en algun moment admet que se sent més a casa a l’Uruguai que no pas a Catalunya i quan li pregunten per la literatura catalana del moment, que es trobava en ebullició, se’n surt amb quatre noms de compromís i unes quantes generalitzacions. Aquí hem mitificat força aquella generació del 27, amb raó, però pel que fa a la seva comprensió del tema català, gairebé tots ells suspenen, Alberti i Machado van dir coses absurdes sobre el tema, que sovint es miren de no propagar gaire.
El llibre porta el nom del poeta sota el títol, com si García Lorca mateix en fos l’autor quan, de fet, és el protagonista. Els autors són molts i diversos, en tendències i pel que fa a les publicacions per a les quals treballaven. A la gran nòmina de personatges de l’època hi trobem coneguts, famosos, oblidats, ignorats. Tot plegat mostra la vitalitat d’una societat en efervescència i amb grans esperances de canvi. Aquelles esperances es van malmetre de forma dolorosa. Aquest llibre ens ajuda copsar com allò que avui sembla evident que podia arribar passar no desvetllava excessius temors en el món en el qual García Lorca es movia. Un món que hem de valorar amb una certa objectivitat, més enllà dels tòpics i els mites, cosa que aquest recull, en el qual trobem un munt de temes, fins i tot més enllà de la vida i obra del poeta, ens facilita.
És aquest un llibre per tenir, llegir, rellegir i consultar, mostra un treball seriós, aprofundit i sistemàtic, admirable en els temps que corren, on el refregit o la repetició del de sempre resulta habitual a causa d’una mena de mandra intel·lectual, però també de la manca de recursos a l’hora de poder dedicar temps i esforços a una tasca com aquesta. Un volum imprescindible en qualsevol biblioteca personal amb una certa ambició cultural, vaja.
