Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
Un jove oficial de policia ha estat suspès de forma temporal del servei i s’ha vist obligat a treballar, en espera del judici per uns fets que tan sols esbrinarem al final de la història, al servei d’emergències. Rebrà, entre d’altres, la trucada d’una dona espantada, a la qual semblen haver segrestat. Trasbalsat, l’home intentarà ajudar la suposada víctima. A partir d’aquí, amb un sobri i únic decorat i, bàsicament, amb un sol protagonista i els seus telèfons, es desenvolupa The Guilty, una història complexa, que no és el que sembla, i que no voldria etiquetar fàcilment com a thriller, ja que va molt més enllà i hi convergeixen temes diversos.
És aquest el primer llargmetratge d’un jove director, Gustav Möller, que fins ara sembla que tan sols havia rodat un curt. El seu extraordinari protagonista, Jakob Cedergren, tampoc no és conegut a casa nostra, però sí en el seu país, on ha treballat al cinema i a la televisió. La cinematografia danesa, com la majoria de la que es fa a Europa, ens arriba poc i malament, però darrerament hem pogut gaudir d’algunes sèries excel·lents d’aquell país. Expliquen que el director es va inspirar en un podcast de ficció basat en un fet real.
Sigui com sigui la pel·lícula ha estat molt ben rebuda a tot arreu, començant pel seu propi país d’origen. El tema dels serveis d’emergència telefònics està, encara, poc explotat en el nostre cinema. Molta gent jove hi ha treballat o hi treballa i possiblement s’identificaran amb el que comporta conèixer problemàtiques que en ocasions no es poden resoldre bé del tot o de les quals no en sabrem mai el desenllaç. I també, com en aquest cas, els qui en formen part evocaran el gran nombre de trucades absurdes, tan inútils com aquestes anades a les urgències mèdiques per coses banals.
La pel·lícula es va endegar en menys de dues setmanes de rodatge, un parell de càmeres i uns despatxos policials. I un gran actor, és clar, que ha de recórrer gairebé sempre a primers plans i, per tant, ha de forçar la seva expressivitat i fer que es percebin els seus sentiments d’angoixa. No és del tot original pel que fa a la seva unitat de temps i lloc o a l’ambient claustrofòbic, la immobilitat que impossibilita, a algú acostumat a bregar al carrer, fer res de forma directa. Els actors invisibles, que acompanyen amb les seves veus angoixades el rerefons de la narració, també s’han de tenir molt en compte, resulten extraordinaris, malgrat, fins i tot, que no coneguem la llengua original.
Estem davant d’una ficció molt ben resolta i mesurada, amb la intenció de mantenir la nostra atenció amb uns elements minimalistes. Això fa que acceptem algunes trampes inevitables, no sabrem fins al final els problemes del policia i el guió dona un gir inesperat en un moment concret que evidenciarà que quan es volen fer bé les coses sovint es pot caure en el parany de complicar-les i que l’infern és empedrat de bones intencions. Tot i amb això, un final relativament obert ens deixarà amb una inquietud lleument esperançada. Que a Dinamarca els serveis socials semblin tan inoperants o curts de mires com a casa nostra, considerant la realitat familiar dels personatges que pateixen la situació plantejada, costa de creure. Però, qui sap, potser tenim aquelles societats nòrdiques massa idealitzades.
Tot plegat no treu mèrit al conjunt. És aquesta una molt bona pel·lícula, cosa que en tractar-se de la primera pot representar, fins i tot, un llast per a un director tan jove i arriscat. Evidencia el fet de què per endegar coses interessants i ben explicades fa falta poca cosa, quan hi ha grapa al darrere. Ha guanyat ja premis i reconeixements diversos i podria ser que arribés als mítics Oscar i tot. De moment aguanta més temps a la cartellera que d’altres, tot un mèrit.
