Julia Navarro: “És una anomalia que Franco estigui enterrat amb les seves víctimes”

A 'Tu no mataràs', tres personatges s'exilien d'Espanya durant la Guerra Civil i comencen una aventura desde destí a Alexandria
Fotografia de Juan Manuel Fernández.

Julia Navarro (Madrid, 1953) és una de les escriptores espanyoles supervendes, des que la seva primera novel·la, La Hermandad de la Sábana Santa (Plaza & Janés, 2004) fos un èxit -diu ella- contra tot pronòstic. Des de llavors, tots els seus llibres han esdevinguts best sellers, una etiqueta aquesta que l’autora només accepta com una conseqüència de l’interès que desperta els llibres una vegada arriben a les llibreries, però mai com un objectiu que ella es marqui quan es posa a escriure. Ara acaba de publicar Tu no mataràs (Rosa dels Vents/Plaza & Janés), tres novel·les en una ambientades a París, Madrid i Alexandria, una vegada acabada la Guerra Civil quan tres personatges decideixen exiliar-se a la ciutat egípcia fugint de la misèria i la repressió a Espanya. Diu Julia Navarro que la seva és una novel·la sobre el pes de la consciència i el pes de la venjança, alhora que proposa un viatge per diverses ciutats que és, en el fons, un viatge interior d’aquests personatges que fugen d’ells mateixos.

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Expliqui’m la seva història d’amor amb Alexandria.

Em vaig enamorar d’ella llegint a Durrell, Kavafis i Forster, és una ciutat muy literària. Diguem que em vaig enamorar d’ella abans de conèixer-la, a través dels llibres, que em traslladaven als anys vint, trenta i quaranta. La vaig visitar per primera vegada als anys vuitanta i, és clar, la ciutat que vaig trobar no tenia res a veure amb la que havia llegit. Ara bé, jo sempre veuré Alexandria amb els ulls de la literatura.

A banda d’Alexandria, en la novel·la hi a dos escenaris importants més, que són Madrid i París. Tres escenaris, tres novel·les en una.

Sí, jo tenia clar que volia escriure una novel·la sobre el pes de la consciència i el pes de la venjança. També que havia de portar els meus personatges a l’exili, i vaig pensar que Alexandria era una bona opció, tot i que això implicava certa llicència per part meva, perquè aquesta ciutat no formava part de l’exili espanyol. Els personatges arriben allà als anys quaranta, en plena Segona Guerra Mundial, Egipte estava sota mandat britànic, Rommel estava pel desert, i Alexandria era una ciutat plena d’aventurers, espies, comerciants, gent d’arreu del món era allà. Tot això em permetia retre homenatge a una ciutat de la que em vaig enamorar.

Els personatges marxen del Madrid de la postguerra i, després d’Alexandria, arriben a París, just quan està acabant la Segona Guerra Mundial.

Sí, reprenent a Kavafis, aquesta novel·la també vol ser un homenatge a ell, al seu famós poema Ítaca, que diu que els homes a vegades no arribem al nostre destí, que se’ns passa la vida fent camí, i això és el que els hi passa als personatges de la meva novel·la, que surten però sense arribar a la seva destinació. És una novel·la més aviat individualista, m’interessa endinsar-me en el més profund de l’ànima humana.

Un d’aquests personatges és Catalina, espanyola filla d’una família que ha guanyat la guerra, però que, en canvi, marxa a Alexandria també. Hem de parlar d’exili, en aquest cas?

Sí, ella és una exiliada. L’Espanya dels anys quaranta era un país sense futur, que havia perdut qualsevol esperança, i la dona era un zero a l’esquerra. Catalina és una mare soltera que ha de viure en aquella Espanya i, per tant, ha de viure en un exili interior, perquè la seva vida s’acaba d’alguna manera, queda estigmatitzada ella, la seva família i el fill que tindrà. De manera que ella no fuig del resultat de la guerra, sinó del seu exili interior, d’allò que hagués esdevingut si s’hagués quedat a Espanya. Catalina marxa per salvar-se a si mateixa, per sobreviure.

Llavors, dintre dels guanyadors de la Guerra Civil també hi havia perdedors?

La Guerra Civil va deixar guanyadors i perdedors, però l’escenari que va quedar va afectar a uns i a altres. La misèria i la fam la van haver de patir tots, la situació de la dona era la mateixa estiguessin al bàndol que estiguessin…

A Madrid queden tres mares, la dels tres personatges que marxen.

Són tres mares que veuen com els seus fills marxen a l’exili perquè és l’única manera que tenen de salvar-se a ells mateixos. Sobre aquestes mares pivota bona part de la novel·la, elles encarnen tota la misèria de l’Espanya dels anys quaranta, que han de viure en primera persona.

Parlant d’exili, el significat d’aquesta paraula ha canviat en l’actualitat?

Depèn, perquè hi ha moltes persones que no tenen més remeï que marxar a l’exili per motius econòmics o polítics. Ho veiem ara, que milers de persones arriben a Europa fugint de la guerra, de la violència, de països on no hi ha drets, llibertat, democràcia… Si ens referim a aquest tipus de persones, doncs sí, estan anant a l’exili. Si ens referim a d’altres, doncs…

Si ens referim als polítics catalans que són a Bèlgica, Regne Unit o Suïssa?

Ells han escapat per no haver d’afrontar la seva responsabilitat en tot allò que va passar a Catalunya. Espanya és un país democràtic, on gaudim de totes les llibertats. No podem comparar el cas d’aquests polítics amb el de la gent que marxa d’Afganistan, per exemple.

En la seva novel·la hi ha una lluita per tancar ferides?

Cada lector pot interpretar el que vulgui, però no era la meva intenció. Jo pensava en el poema de Kavafis, en aquells camins que no arriben al seu destí, però et transformen. Aquesta és una novel·la sobre la presa de consciència, la venjança, l’amistat.

La novel·la, a banda de les tres ciutats esmentades abans, recorren d’altres. Entenc, doncs, que estem davant d’un doble viatge, un interior i un d’exterior.

Exacte, els personatges fugen d’una situació concreta, però també fugen d’ells mateixos. Un viatge a la recerca d’un port al que mai arribaran i també un viatge acompanyat de secrets i de fantasmes interiors. A vegades un viatge exterior implica un viatge interior. Sovint al voler escapar d’un lloc volem escapar de nosaltres mateixos.

Què li sedueix de la venjança?

La venjança és un dels motors de la història, però també ho és l’amor, la generositat, l’amistat, la ira… Al final, són les grans passions que hi ha en l’ésser humà el que mouen la història.

Els personatges tornen a Madrid en plena Transició. La Transició s’infravalora o es sobrevalora?

Durant molts anys els espanyols ens hem sentit orgullosos de la Transició, perquè va ser una aventura col·lectiva, no va ser obra de quatre polítics. La Transició va ser l’obra de tots els espanyols que van voler acabar amb quaranta anys terribles de franquismes i amb les restes de la Guerra Civil. quan va morir Franco, la societat volia posar punt i final a una etapa i van voler recuperar les llibertats i mirar cap al futur. Això és la Transició. Durant molts anys ens hem sentit orgullosos d’ella, però vam saber-la explicar a les generacions més joves, de manera que ells no poden apreciar el que no coneixen. Per tant, ara la Transició està infravalorada. Crec que és un dels episodis de la història d’Espanya dels que ens podem sentir més orgullosos.

Vostè estava al Congrés com a periodista mentre es cuinava la Constitució i la Transició. Com ho recorda?

Sí, jo m’estrenava. Per a mi va ser una època apassionant, cada dia passava alguna cosa. Estàvem a la porta dels ponents, ens feien resums, si havien arribat a acords o no, va ser una etapa difícil. Que ningú pensi que va ser fàcil, perquè ETA matava dia si i dia no, amb l’alè del cop militar a la nuca… Les coses, però, es van fer raonablement bé. El moment més emocionat va ser quan es va aprovar la Constitució.

Respectar la Constitució vol dir que és sagrada o es pot canviar?

La Constitució és un text que es pot modificar, perquès les societats avancen, els paradigmes canvien i la Constitució no són les taules de la llei fetes amb pedra. És absurd pensar que no es pot modificar, però és important tenir clar que qualsevol canvi ha de ser per consens, i no la imposició d’una part de la societat sobre l’altra. Hem de decidir entre tots les regles de joc perquè tots, més o menys, ens sentim còmodes. Que jo digui que un dels moments més emocionants de la meva carrera és l’aprovació de la Constitució no vol dir que el text no es pugui canviar. Creure en la Constitució és creure que pot ser modificada perquè continuï tenint vigència i segueixi sent allò que marqui les regles de joc per a tots.

Que PP i Ciudadanos s’abstinguin en una votació de condemna del franquisme és normal en una societat madura?

No i no ho comprenc. S’equivoquen. Una dictadura tan cruel com el franquisme no pot tenir justificació per no condemnar-la. El franquisme es condemna. Després fes el discurs que vulguis, però no hi ha cap raó perquè PP i Ciudadanos s’abstinguin.

I sobre la polèmica de la sortida de les restes de Franco del Valle de los Caídos què en pensa?

Franco ha de sortir del Valle de los Caídos. És una anomalia que el dictador estigui enterrat amb les seves víctimes i crec que el govern no pot continuar amb aquest tema obert. L’ha de resoldre ja, ha pres una decisió que és encertada. Es treu el cos i se l’entrega a la família, dient-los que no pot ser enterrat en cap lloc públic. Això inclou la Catedral de l’Almudena, perquè és un lloc on cada dia passa molta gent. No podem estar debatent sobre Franco vuitanta anys després, Franco no es pot convertir en un problema per a la societat espanyola ara. Franco estaria encantat de veure’s cada dia als titulars dels mitjans.

Categories
ENTREVISTESEscriptorsHistòricaLLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES