Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
En els darrers anys han sortit molts llibres que ens ofereixen un recull del que sigui -obres d’art, ciutats, monuments, novel·les- de suposades coses imprescindibles que hem de veure, llegir o saber abans de morir. El títol d’aquest llibre, 50+10: Fragments d’òpera que has de conèixer, ironitza amb aquesta tendència i per això ens ofereix un subtítol –si vols presumir una mica– que fa referència a la intenció, poc transcendent, del recull. Conèixer aquests fragments d’òperad, doncs, ens servirà per presumir. El que passa és que la ironia pot amagar la solidesa de la proposta. Aquest volum pot resultar imprescindible per als no iniciats en el món de l’òpera però pot ser, així mateix, un instrument molt vàlid en mans expertes i un recordatori encisador per als afeccionats de sempre.
En el pròleg es formula una pregunta retòrica sobre si l’òpera està de moda. Es fa un repàs a la història i valors del gènere i es justifica la tria i la divisió en capítols del recull, a més d’esbossar, a grans trets, què trobarem al llibre: un recull eclèctic, lligat al gust personal de les autores, tant pel que fa a les obres com als intèrprets. Txèkhov manifestava que les obres d’art les dividia entre aquelles que li agradaven i les que no, i que no coneixia cap altre criteri, a l’hora de fer valoracions. És clar que en aquests criteris personals hi convergeixen moltes coses, el nostre imaginari sentimental, el context cultural, l’educació rebuda…
Els fragments s’agrupen de deu en deu, al llarg de sis capítols amb una propina. En el primer hi trobem fragments relacionats amb el cinema, després trobem un capítol dedicat a les dones cantants i un altre dedicat als homes. A continuació entrem en el camp dels duets, en les diferents versions d’un mateix tema i en les relacions entre òpera i literatura. Tot i que hi ha un pes evident de l’òpera italiana, però també francesa, anglesa o alemanya. Trobem Wagner de forma testimonial, cosa que les autores expliquen que és pel coneixement limitat sobre aquest compositor, tot i que també aquí hi té un pes, ben segur, el gust personal.
Es tracta d’un llibre de divulgació, gens exhaustiu, i per això es poden trobar a faltar fragments rellevants o peces corals, per exemple. Les autores ja ens avisen de tot això d’entrada, així com que la tria d’unes versions en detriment d’altres no vol dir res i que, en aquest tema, com en tants d’altres, l’elecció té, de forma inevitable, un component subjectiu. El llibre ens permet l’aproximació a més de quaranta òperes de diferents èpoques, datades i situades en el seu context històrics, així com a lletres imprescindibles en català i en la versió original, a algunes pinzellades sobre els cantants o els autors i a un breu recull d’anècdotes. Els cantants, homes i dones, pertanyen a generacions diferents.
Avui l’òpera està, potser sí, una mica més de moda que fa algunes dècades. S’ha popularitzat, també gràcies al cinema, fins i tot a la publicitat. Les noves generacions tenen més mitjans per aprendre música, per anar al teatre, per accedir a gravacions diverses, a través de la xarxa, o a les biografies de músics i intèrprets. Aquesta relativa massificació de la tendència pot haver fet perdre al gènere algunes engrunes de mitificació encara que també l’ha democratitzat. Aquest és un volum per gaudir-ne sense presses, avui que la xarxa ens ofereix la possibilitat de poder escoltar, sense massa problemes, els fragments triats o, fins i tot, de veure’n filmacions interessants. Més enllà de què puguem -o no- presumir d’haver augmentat els nostre coneixements musicals haurem gaudit d’allò més amb la proposta i ens haurem acostat, sense complexos, a un gènere emblemàtic. Probablement, com diu aquella coneguda frase cinematogràfica, per als qui en accedir al llibre tinguin les seves reserves, la seva lectura i gaudi serà el començament d’una gran amistat.
