Santi Baró va néixer a Terrassa l’any 1965, tot i que de ben petit se’n va anar a viure amb els seus pares a Olesa de Montserrat, on encara hi resideix. Baró és autor de diverses novel·les, tant per a nens i joves, com per a adults. Tres anys abans de què l’escriptor arribés al món, la seva ciutat natal va patir la major catàstrofe natural de la història d’Espanya. Les intenses pluges de 1962 van fer que els rius Llobregat i Besós, així com els seus afluents, es desbordessin, provocant centenars de morts en diversos municipis, però especialment en els del Vallès Occidental. La filla de la tempesta (Edicions 62) novel·la precisament aquests fets, fruit de les històries que el pare de l’autor li explicava quan aquest era petit. Aquest relat, però, és també la història d’una família andalusa que arriba a Catalunya buscant un futur millor, i també és la història d’un amor, la de la jove protagonista amb un home uns anys més gran que ella, una relació que el pare de la noia no accepta, però que els dos enamorats estan disposats a tirar endavant com sigui. La filla de la tempesta és, per tant, una novel·la de lluita, d’amor i coratge, de tragèdia, i també el retrat d’una època, la dels anys seixanta, en què Catalunya experimentava un creixement econòmic i industrial mentre milers de ciutadans de la resta de l’Estat venien amb el somni de construir aquí una vida més favorable.
Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Com és que va voler recuperar els fets dels aiguats del Vallès de 1962 en la seva novel·la?
Feia temps, anys, que volia ambientar una obra en la tragèdia natural més gran que ha passat mai en territori espanyol. Quan vaig saber que mai se n’havia fet literatura, si més no, literatura en el gran aparador, és quan vaig decidir que havia arribat el moment. Se n’havia de parlar.
En la novel·la agraeix al seu pare que li expliqués històries sobre els aiguats. Què li explicava exactament?
El meu pare m’explicava la tempesta, el fart de ploure des de les cinc de la tarda sense remetre ni un moment fins quarts d’onze de la nit, el soroll com si un riu cabalós de sobte passés per sota casa (la Rambla), els crits d’auxili de la gent, l’endemà, les cases desfetes, els morts enterrats al fang, aquells cadàvers que li va tocar netejar, quan es va allistar a una brigada d’ajut, perquè els familiars els poguessin reconèixer…
Paral·lelament a la riuada, la novel·la explica l’arribada a Terrassa d’una família andalusa a la recerca d’un futur millor. En què s’ha basat per crear aquesta família?
En testimonis. El punt de sortida va ser a Cañete de las Torres a través d’una amiga amb orígens allà que em va parlar de les condicions en les que vivien als cortijos, a partir d’aquí i en adonar-me que aquest havia de ser l’argument que em portés a la riada, vaig començar a cercar persones que haguessin viscut en el barri suburbial de les Arenes i immigrants en general.
Aquesta és la tercera novel·la que llegeixo seva, i les tres han estat protagonitzades per dones. Casualitat?
No, no ho és, és una veu que em funciona perquè la sento a dins, l’uso quan necessito transmetre emotivitat i tinc clar que per fer-ho he de treure el meu jo femení.
Els seus protagonistes acostumen a ser sempre persones que han de lluitar per la seva llibertat, en contextos diferents. En aquest cas, la Mariana vol ser lliure per decidir a qui estimar, tot i l’oposició dels seus pares. Com va pensar aquesta història d’amor?
Es basa en una història que també em va explicar una amiga, la seva àvia va viure enamorada d’un home tretze anys més gran tota la seva vida, però mai va poder ser la seva parella per culpa de la pressió dels pares. Eren altres temps i les dones, majoritàriament callaven, això ho reflecteixo a la novel·la a través d’una frase… “les dones teníem tan poca cosa que no teníem ni veu”.
Un altre tema que toca en la novel·la és aquella primera especulació immobiliària dels anys 60, aprofitant la immigració de la resta d’Espanya. Aquella especulació era tan agressiva com la que vivim, salvant les distàncies, és clar?
Bé, aquella en concret, la que va permetre construir a la llera d’una riera va ser una temeritat, una cosa que avui en dia hauria de portar a la presó a tots els que ho van permetre.
Aquells “altres catalans” han estat d’actualitat darrerament, donat el context polític que vivim a Catalunya. Els fills i néts d’aquells immigrants han reivindicat, alguns, la seva espanyolitat i d’altres la seva catalanitat. Escriure aquesta novel·la li ha servit per reflexionar sobre el fet identitari lligat al moment que vivim?
Oh, i tant, m’ha permès veure que els catalans som una barreja d’aquella sang que va haver de fugir del capitalisme més dur que els tractava com a animals, aquella sang que va lluitar per la seva llibertat i drets fugint de la gana, la mateixa sang que avui en dia, agraïda a la terra que els va acollir segueix lluitant per la llibertat.
Cal reivindicar més el paper d’aquests “altres catalans” que van alimentar el motor econòmic i industrial de Catalunya durant anys?
No és qüestió de reivindicar-los, ells sols ho fan alçant la veu, pensa que son els hereus d’aquells que van abandonar la seva terra i tot el que tenien els cabia a la maleta, som nosaltres, som tots, tots portem o portarem material genètic d’aquells andalusos que van fugir dels terratinents i del feixisme.
Llavors la seva novel·la no és cap reivindicació…
No, la meva novel·la explica una història ambientada en un moment concret, en aquest, en què passen dos fets d’enorme transcendència històrica. L’onada migratòria cap a Catalunya des de diferents punts d’Espanya però, sobretot andalusa, i la catàstrofe del 25 de setembre del 62.
La història que explica flirteja sovint amb la idea de bons i dolents; en canvi, aquesta no és una novel·la sobre bons i dolents…
No o sí, aquells que van haver de fugir d’uns “señoritos” que els tractaven com animals a canvi de quatre xavos i que, quan van arribar aquí i els van pagar la primera setmanada, creien que era la mesada i tot i així la trobaven més que generosa, crec que sí que opinaran que és una novel·la de bons i de dolents.
El seu pare apareix en la novel·la com un personatge més, encara que de manera molt secundària i intermitent. No va estar temptat d’escriure la història de la riuada des del seu punt de vista?
No hauria estat el mateix, no hauria pogut transmetre el drama d’aquella gent que va venir de fora i va tornar a topar amb el feixisme que els havia fet fugir, aquells que per enriquir-se van permetre construir a canvi d’omplir-se les butxaques en terrenys inundables.
No sé si preguntar-li si és aquesta la seva novel·la més personal…
En totes les obres hi ha una mica de mi, podria dir que és on hi ha més de l’àlbum familiar.
Vostè és autor de narrativa d’adults, però també d’infantil i juvenil. Escriure per a nens segueix sent més agraït que escriure per a adults?
Bé, es que jo per a nens he escrit poc, bàsicament escric per joves i joves adults, La filla de la tempesta és com qualsevol altra de les meves novel·les amb segell juvenil. La única cosa que la diferència és que en aquesta hi ha un contingut eròtic molt elevat.
