L. Casseres, J. Castillo i B. Fortea. Barcelona
No massa lluny d’aquí hi ha un poble de pobles que pateix. Una nació sense Estat que resisteix i busca el seu propi camí. Una llengua que intenta sobreviure malgrat ser brutalment maltractada, i sovint inclús prohibida. Tot i el deliberat oblit d’Occident cap una de les regions més inestables i antigues del món, en els darrers anys la realitat del poble kurd s’ha fet un espai en els mitjans de comunicació i també en el món editorial. A Respirando fuego (Ediciones Península), els periodistes David Meseguer i Karlos Zurutuza ens apropen al conflicte kurd a partir de relats escrits amb claredat, senzillesa i rigor. Apassionats del tema quan encara Kurdistan tenia cabuda en molt poques publicacions, els seus viatges i cobertures els han convertit en referents dins la professió. “Són font de credibilitat i veracitat”, afirmava l’editora gràfica de la revista 5W Anna Surinyach durant la presentació del llibre a Barcelona.
Els kurds van fer el salt a l’escena mediàtica internacional el 2014, quan va córrer la veu que un poble organitzat estava plantant cara al temible monstre de l’autoproclamat Estat Islàmic. Decidits a defensar la seva terra i a reivindicar-se com a nació, van empunyar les armes mentre el malson del jihadisme agafava desprevinguts als grans exèrcits de la regió. De sobte, el món els mirava. De la primera línia del front de guerra a la quotidianitat de la rereguarda, Respirando fuego recull una realitat complexa a nivell territorial i ideològic. L’organització estatal de la zona situa el Kurdistan sota la sobirania de quatre administracions diferents: Iran, Iraq, Turquia i Síria. Les fronteres dibuixades a principis del segle XX marquen també les quatre regions d’un territori convuls, cadascuna de les quals afronta reptes diferents segons la realitat del país al qual pertanyen. Intentant plasmar de la manera més fidel possible aquest trencaclosques, els autors converteixen les línies divisòries entre Estats en seccions diferents del seu relat. Quatre parts per a quatre realitats, on la guerra civil i la lluita contra Estat Islàmic ofereixen els capítols més suculents i apassionants del llibre.
El petit tresor que s’amaga entre aquesta obra treballada a quatre mans és el temps. La llarga experiència a la zona i la curiositat genuïna que va empènyer a Meseguer i Zurutuza obre la porta a un nivell de reflexió i interpretació que trascendeix els fets puntuals. També és el temps el que ha permès als autors establir relacions prou sòlides i llargues com les que viuen entre les pàgines d’aquest llibre. El protagonista de Respirando fuego no és el Kurdistan. Són cadascuna de les petites històries que, amb noms i cognoms, s’entrellacen entre elles fins a dibuixar les claus de la lluita kurda per la seva supervivència. Activistes que acaben liderant el moviment a Síria, professors d’anglès de qui anys més tard rebem notícies des de l’exili, nenes que creixen relacionant-se amb el seu germà a través dels barrots d’una presó. Històries d’una realitat on la repressió s’amaga entre la quotidianitat de la vida.
El llibre esdevé una radiografia veraç, propera i amena de la realitat social i política que s’ha instal·lat a la regió en l’última dècada. Al llarg de l’obra el lector es sent acompanyant dels dos periodistes durant el seu periple kurd, la qual cosa el permet conèixer aspectes de la tasca periodística com la logística dels viatges i la feixuga recerca dels contactes, així com també la duresa del front de guerra o l’esperança per l’emancipació social dels kurds a la rereguarda. Amb tot, David Meseguer i Karlos Zurutuza ens transporten a múltiples escenaris de la lluita kurda perquè puguem valorar, des de diferents perspectives, el compromís de tot un poble per la pau, el benestar i la convivència democràtica. Tot i l’extrema claredat buscada, haver de recórrer al mapa de la zona i retrocedir pàgines enrere serà obligat pel lector. Seria preocupant si Meseguer i Kurutuza poguessin desentrellar en 350 pàgines totes les claus que fins i tot els més experts sovint no poden trobar. Tot i així, la conclusió és clara. La lluita de 40 milions de persones per un projecte polític i social propi no sembla que pugui tenir un desenllaç fàcil.
