Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
En els darrers anys han sorgit un gran nombre de petites i coratjoses editorials, entre les quals Llop Roig, dirigida per l’historiador Pau Vinyes, que ha triat aquest nom com homenatge al seu avi, l’escriptor Tomàs Roig i Llop. Un dels darrers títols publicats ha estat Minyones, escrit per Betsabé Garcia (Barcelona, 1975), escriptora i llicenciada en Filologia Hispànica que ha publicat ja diferents estudis i biografies sobre dones destacades de la història, una de les quals, la més popular, ha estat la de Montserrat Roig, tieta, precisament, de l’editor de Llop Roig.
L’autora defineix aquest volum, escrit en segona persona, com a “assaig feminista amb perspectiva històrica” i, al llarg del llibre repassa la vida de dones d’èpoques diferents dedicades al servei domèstic. Malgrat el gran nombre de dones treballadores que van exercir aquesta professió, la historiografia i el feminisme no han incidit tant com caldria en aquest tema. Amb un estil volgudament lliure, que no defuig fer literatura quan cal, Betsabé Garcia repassa la història contemporània del servei domèstic femení català, a partir de finals del segle XIX fins a principis del XX.
Encara son escassos els estudis acadèmics existents. El camp del servei domèstic és ampli, i abasta des de la minyona interna tradicional fins a això que s’ha dit dones de fer feines, una definició que Maria Aurèlia Capmany es va fer seva donant-li una nova i creativa dimensió. Tot i que en alguns moments es va voler amollar una formació acurada a aquestes persones, i els homes van viure una certa especialització en el context del servei domèstic, fent tasques com ara de jardiners o conductors de carruatges, d’altres feines es van considerar femenines i, en conseqüència, no van assolir el reconeixement d’una formació professional seriosa. El problema del menyspreu pel sector no és exclusiu de casa nostra, és clar. Ja fa molts anys, durant els primers setanta, a França va sobtar el testimoni d’una espanyola que feia de serventa, María Arondo, i que es titolava Moi, la bonne.
Una de les persones, del sexe femení, més ben pagada a les cases benestants, amb molt de servei, considerant que els sous eren miserables, en general, va ser la cuinera i, més endavant, la mainadera. Curiosament, quan el tema culinari va assolir un prestigi més gran, el mateix que va passar en el camp d’altres professions de dones, la costura, la perruqueria, van sorgir més homes de culte i reconeguts que no pas dones.
La política i la societat evolucionen però el fet és que el tema del servei domèstic passa a les noves masses immigrants i tot es va repetint, amb millores molt migrades, fins al present. La incorporació de la dona de classe mitjana al mon laboral fa créixer la demanda i, malauradament, en molts casos s’ha d’acceptar allò que deia un antic refrany castellà: no hay peor trabajo que servir a quien sirvió. I és que determinada esquerra amb tirada a la denúncia ha admès, en ocasions, que a casa tenia minyona o que la seva dona de fer feines no tenia contracte. Una frase habitual, despectiva, de fa uns anys, quan els sous començaven a anar de baixa, era dir, per exemplificar la misèria de la paga, que allò ja ho guanyava una dona de fer feines.
Estem vivint una nova onada feminista i sembla que l’interès pel treball domèstic femení genera estudis diversos, els més interessants dels quals son els que compten amb el testimoni de les persones afectades. Tot i amb això queda molt de camp per córrer. Tan sols cal repassar el cinema o la literatura de les darreres dècades per veure quina imatge s’ha donat, i encara es dona en alguns casos, de la minyona, criada o dona de fer feines… Alguns sectors, com el de les cambreres de pis als hotels, s’ha començat a organitzar, tot i que, en aquest cas, compten amb contractes més o menys sòlids. Un altre tema que incideix en aquest, avui, és el dels papers per a la gent que ve de fora, i que genera pagaments en negre i situacions injustes. En aquest context un llibre com Minyones, apassionat en alguns moments i que posa en evidència el poc respecte per una tasca professional tan necessària, tan diversa, i tan poc reconeguda, resulta avui colpidor i imprescindible.
