Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
Ja podem llegir, en versió catalana i castellana, l’esperada biografia de l’escriptora Montserrat Roig, Amb uns altres ulls (Roca Editorial). S’ha escrit força fins ara sobre aquesta autora, amb una obra diversa que es pot contemplar des de molts punts de vista i amb un ventall de gèneres entre els quals jo en destaco el periodístic. La promoció del llibre ens adverteix que és l’única biografia, fins ara, autoritzada per la família i això pot ser tant un aspecte positiu pel fet de poder accedir a un gruix important de documentació, com una certa limitació en la llibertat a l’hora d’entrar a fons en una vida apassionada i polièdrica, excessivament breu. La mort prematura de Roig ha contribuït a més a més a una certa mitificació, propiciada per les moltes imatges de l’autora, una gran majoria de les quals obra de la seva amiga Pilar Aymerich.
Montserrat Roig i Francitorra (1946-1991) va assolir una gran popularitat, sobretot durant la seva darrera etapa professional, va esdevenir això que avui en diem mediàtica, va ser molt present en una televisió en català que tot just s’encetava en el segon canal, amb uns programes d’una qualitat que avui encara sorprenen quan es revisen si es considera els pocs mitjans dels quals es disposava. Era una persona atractiva físicament, fotogènica, amb un bagatge forjat també en el teatre, tot això compta, i al llarg d’un programa com Personatges ens va fer conèixer a fons moltes altres personalitats importants de la nostra cultura. Aquest programa, com l’enyorat A fondo de Soler Serrano, són, pel meu gust, els millors programes d’entrevistes que s’han fet fins ara i no han estat superats, gràcies a la grapa dels entrevistadors, a la qualitat dels entrevistats i al respecte amb el qual se’ls tractava. Ni tan sols la mateixa escriptora, en d’altres sèries d’entrevistes, no va aconseguir assolir el mateix nivell.
La biografia de Montserrat Roig escrita per Betsabé Garcia es correcta i completa, però és probable que els qui som una mica grans hi trobem a faltar alguna cosa o ens ensopeguem amb dades inexactes, de poca importància, això sí. La gent més jove ni se n’adonarà. La biografia intercala molts fragments dels llibres escrits per l’autora, potser un excés i, en tot cas, sobretot pel que fa a la narrativa, una cosa és la vida i l’altra, la literatura. Més enllà de la vida de Roig, eix central del llibre, assistim a un passeig impagable per un temps, un país, unes circumstàncies i una colla de gent que després ha canviat, evolucionat, ha mort a causa de l’inexorable pas del temps o s’ha eclipsat malgrat les perspectives previstes.
El tomb per la història d’aquella època ens fa retrobar Benet i Jornet, Max Cahner, Espriu, Salvat, Maria Aurèlia Capmany i tants altres. Passem per la lluita antifranquista, pels problemes de la transició, per la decepció dels vuitanta, pel món universitari, elitista i minoritari en aquells anys. I per una constant de la nostra cultura que ens hauria de preocupar força, el sorgiment de grans iniciatives que acaben en aigua de figues o amb grans divisions internes que dificultaven l’estabilitat laboral dels escriptors i propiciaven un cert clientelisme. L’exemple més paradigmàtic és el de la GEC però en trobaríem molts altres, editorials, publicacions, Nova Cançó. També el feminisme era incipient i va ser entomat per l’escriptora amb una radicalitat que el temps va abaltir, com es va abaltir així mateix el seu entusiasme polític (encara recordo un d’aquells articles del vell Avui, una altra pèrdua, que l’escriptora va titular Quan presumíem de PSUC).
Alguns aspectes del caràcter de Roig, com ara una certa manca d’ironia evident, no queden reflectits en el llibre i es passa de puntetes pels aspectes privats de la seva vida, cosa habitual en la majoria de biografies de personatges de la cultura catalana. Una llàstima ja que a més del tema personal aquestes qüestions ens expliquen moltes coses de la societat i de la política d’aquells anys. S’obvien algunes contradiccions vitals, inevitables, i es troba a faltar en conjunt una mica més de passió, la que traspuava, per exemple, la biografia de Maria Aurèlia Capmany escrita per Agustí Pons, pel meu gust la millor escrita fins ara sobre una dona contemporània i complexa. En algunes ocasions l’època, l’explicació de la situació i l’embolcall sociològic es mengen el personatge, però amb totes les limitacions cal llegir aquest llibre amb interès i dedicació ja que ens parla de tots nosaltres i fins i tot aspectes del present tenen el seu origen en aquells anys de tants canvis, entusiasmes, iniciatives i decepcions.
La vida de Montserrat Roig va ser breu, una gran pèrdua, no anem sobrats de personatges amb el seu carisma i empenta a l’hora d’entomar l’ofici d’escriure amb coratge i dedicació plena. Pensar en què hauria fet i en com hauria evolucionat és absurd, ningú no ho pot saber, encara que tenim una certa tirada a aquesta mena de fantasies. Un altre tema és la valoració de la seva literatura, la narrativa potser ha perdut pes però els articles i els llibres periodístics són imprescindibles, una llàstima que un dels indispensables, Els catalans als camps nazis, no es reediti amb annexos que incloguin noves aportacions o fins i tot rectificacions gràcies a tot el que s’ha anat esbrinant amb el pas del temps. Recordar els autors i celebrar-ne aniversaris hauria de comportar que trobar els seus llibres en noves edicions no fos una tasca impossible.
La biografia és un gènere imprescindible per a qualsevol cultura, requereix temps i ajudes econòmiques que permetin dedicació a temps complet però això no sol ser fàcil i els qui tenen el coratge d’entomar el gènere em resulten admirables. Montserrat Roig va estar durant anys condicionada pel tema econòmic i la manca de temps i de suports. No crec que les coses hagin canviat gaire.
