Si l’esperança és això…

A ‘La visita del arzobispo’, Ádám Bodor retrata la vida a un petit poble oprimit que recorda la repressió que l’autor va viure de jove
La visita del arzobispo

Manel Haro / @manelhc


Ádám Bodor (Cluj-Napoca, Romania, 1936) no és un autor gaire conegut a Espanya, tot i que l’editorial Acantilado ha publicat ja tres dels seus llibres en castellà. De fet, si fem recerca per la xarxa, no trobarem gaire cosa sobre ell. Sabem que és un autor hongarès nascut a Transilvània, que amb disset anys va ser detingut per repartir propaganda contra el règim de Ceaucescu, que l’experiència de la tortura i la presó (on va passar dos dels cinc anys als quals va ser condemnat) el va transformar, i que, quan va poder, va marxar a Hongria.

Bodor és una d’aquelles rareses de l’Europa de l’est que tant li agradaven descobrir a Jaume Vallcorba, el desaparegut editor d’Acantilado. La seva literatura em recorda força a la d’un altre autor hongarès, László Krasznahorkai (l’obra del qual està publicada en castellà al mateix segell), tot i que em refereixo més a una qüestió argumental que no pas formal o estètica. La història que trobem a La visita del arzobispo, de Bodor, podria ser una extensió de Tango satánico, de Krasznahorkai. En les dues novel·les tenim personatges derrotats, sense gaire esperança, sotmesos a alguna mena de poder que no poden controlar. En la història de Bodor, els homes i dones d’un poble gris esperen la visita de l’arquebisbe amb el somni de què això pugui fer canviar les coses. En la de Krasznahorkai, els personatges esperen una mena de messies, un home en qui tenen dipositades les seves esperances de sortir del poble cap a una vida millor.

A la literatura d’Ádám Bodor vaig arribar per recomanació del seu traductor al castellà, Adan Kovacsics. El que ens trobem a La visita del arzobispo és un poble de gent que sobreviu com pot, sota el poder tirànic de l’estament religiós, que de tant en tant va purgant els elements molestos de la societat enviant-los a un centre per a malalts de pulmó: no fa res si la persona té alguna afecció o no, perquè quan entri, l’acabarà tenint tard o d’hora.

Paradoxalment, aquest centre (com, de fet, tot el poble), està envoltat per un gran abocador d’escombraries, cosa que fa una mica més irrespirable l’ambient. A més, els seminaristes s’entretenen tirant pedres contra els malalts. Un dels personatges que més protagonisme té en aquest poble és una dona que regenta una perruqueria i una botiga de roba de segona mà. Per una banda sembla una persona generosa perquè adopta els desemparats que van arribant (com el personatge principal de la novel·la, el narrador), però a mesura que llegim veiem que també és una dona sense gaires escrúpols i amb un caràcter difícil.

 

Adam Bodor

Ádám Bodor.

 

La història comença quan arriba la notícia de què dues bessones que havien fugit del centre hospitalari han estat trobades, tornades i, seguidament, assassinades. Qui les ha trobades és un monjo castrense, qui, en realitat, havia rebut l’encàrrec d’alliberar-les. Aquest home en realitat no és monjo, però va arribar al poble temps enrere per ajudar les bessones, però després que li robessin tot, es va veure vestint l’hàbit religiós i, de pas, exercint-hi. L’altre personatge clau és un noi jove, fill adoptat de la perruquera, que ens va explicant tota la història.

Per la novel·la hi circulen altres homes i dones, cadascú amb les seves rareses, dèries i frustracions. El que Bodor està retratant, en essència, és una societat grisa i profundament oprimida, a estones perseguida, on l’únic al·licient és aquesta visita de l’arquebisbe que mai arriba del tot. És a dir, Bodor ens està parlant d’aquella societat (opressora i repressora) que es va trobar ell mateix de jove sota la dictadura de Ceaucescu.

La visita del arzobispo és una novel·la curta i la història que ens explica bastant senzilla. Ara bé, l’autor juga amb l’estructura proposant-nos un seguit de salts en el temps. És possible que el lector es perdi a estones, que tingui la sensació de què li manca informació per acabar d’entendre-ho tot, però aquí no hi ha res que no estigui pensat per Bodor. Cal seguir llegint, cal deixar-se endur per la confusió, perquè al final tindrem totes les peces del trencaclosques. He llegit en algunes crítiques que aquesta història és molt angoixant, que et manté amb un nus a l’estómac tota l’estona. Bé, jo no diria tant, potser és que he llegit massa històries angoixants, però sí que és un relat que t’interpel·la i et fa pensar. De fet, diria que molta de la literatura hongaresa que ens arriba exigeix al lector que sigui part activa del que llegeix.

Crec que amb el cinema hongarès passa una mica el mateix (La visita del arzobispo podria haver estat portada a la pantalla gran per Béla Tarr perfectament). Segurament amb una segona lectura es trobin altres matisos en aquesta novel·la, com ja em va passar amb Krasznahorkai. La literatura d’aquest país engresca força, té caràcter, és molt més rica i diversa del que coneixem a l’altra banda d’Europa, així que poder llegir Bodor en castellà (circula també alguna traducció en basc, però no n’hi ha cap en català) és una sort. Val la pena descobrir aquest autor.

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES