Valentí Puig: «Que ens facin creure que tot és relatiu ens fa vulnerables»

A ‘Memòria o caos’, l’autor reflexiona sobre la relació que la societat té amb les virtuts, les bones formes i el coneixement heretats

Valentí Puig (Palma de Mallorca, 1949) ha publicat més de trenta llibres entre poesia, narrativa i assaig, alguns dels quals li han valgut guardons com el Premi Ramon Llull de Novel·la per Somni delta (1987), el Premi Josep Pla per L’home de l’abric (1998), el Premi de la Crítica de Narrativa Catalana per Maniobres privades (1999) o el Premi Sant Joan per La gran rutina (2006). El seu darrer llibre és Memòria o caos (Proa/Destino), un breu assaig on reflexiona sobre la nostra època, caracteritzada –segons exposa- per un afebliment de la memòria i de la nostra relació amb el passat, cosa que posa en risc la nostra relació amb el concepte de família i amb les institucions, així com el valor que atorguem als records, a les bones formes i al coneixement i les virtuts que ens han llegat els nostres pares. El llibre de Valentí Puig és una crida d’atenció per aturar-se i reflexionar sobre el rumb que pren la nostra societat i les nostres vides.

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Què l’ha animat a reflexionar en aquest llibre sobre els temps actuals?

Després de l’inici de la crisi del 2008 vaig escriure un llibre on em preguntava en quina època vivíem. Ara han passat uns quants anys i crec que ja hi ha factors suficients per respondre aquesta pregunta. Moltes coses d’aquesta època no m’agraden, com la falta de formes, la manera com tractem els costums, la depreciació del llenguatge, la pèrdua de la distinció entre alta cultura i cultura pop… Això em porta a fer una defensa dels valors d’Occident que estan en risc. És cert que des de la Roma Antiga sempre hi ha hagut avisos sobre la decadència, per això recorro a Tàcit, que quan parla de la Roma del seu temps ja avisa de tot això. Ara bé, l’època que vivim és, evidentment, diferent, i està molt influïda pels algoritmes i la tecnologia, que ho estan accelerant tot d’una manera que no arribem a comprendre.

La tecnologia és un risc?

La tecnologia, com la medecina, són coses bones de la nostra època, perquè han avançat molt. Gràcies a Internet podem accedir a molts llocs d’arreu del món. Ara bé, quan ens llevem el primer que fem és mirar el mòbil. Tenim moltes aplicacions i eines en les pantalles dels nostres dispositius, però ens hem de preguntar si això ajuda a la qualitat de les nostres eleccions. També ha canviat molt la manera com ens relacionem, per exemple, entre pares i fills. Ara sembla difícil que una família pugui sopar tota unida mentre mantenen una conversa, perquè els dispositius fan la competència.

Ha esmentat la depreciació del llenguatge com una de les seves preocupacions…

Sí, la civilització ha avançat gràcies a donar complexitat al significat de les paraules, i ara et demanen que simplifiquis el llenguatge perquè tothom l’entengui. Això és terrible. I si pensem en les xarxes socials, la cosa és més preocupant, perquè allà la simplificació del llenguatge és abusiva, a més de ser una plataforma que s’utilitza sovint com a forma d’insult.

Precisament a través de les xarxes socials es posa en qüestió les institucions, un altre tema que toca en el seu llibre.

Sí, vivim un moment en què les institucions estan molt desprestigiades i, a més, hi ha poca credibilitat en els polítics, cosa que posa en risc el sistema representatiu. Sembla que en l’actualitat ja no tinguem relats, però això no és cert, perquè el sistema de votació és un relat, l’estat del benestar n’és un altre, i aquests relats s’han hagut de construir amb el temps, i ara, en canvi, no són respectats. Tothom critica l’estat del benestar i hauríem d’apreciar-lo més, perquè s’emporta bona part del pressupost públic. És evident que hi ha coses millorables i que la nostra democràcia no és perfecta, però s’ha d’anar treballant. Les pensions, per exemple, són baixes, és cert, però cal entendre que el sistema de pensions es va crear quan l’esperança de vida era menor que la d’ara. Per tant, té sentit que en determinades professions l’edat de jubilació s’allargui fins als setanta anys.

La falta de confiança en els relats afavoreix els populismes?

Els polítics populistes han detectat la nostàlgia pels vells relats, i ho estan aprofitant manipulant-ho de forma molt barroera. Aquests polítics saben que la societat necessita sentiments de pertinença i la gent vota els partits que justifiquen les seves reaccions instintives. El vot als partits populistes és reactiu. En essència, tota la història de la humanitat ha funcionat a través de l’acció-reacció. Després hi ha el tema de la identitat, cadascú té la seva i no cal imposar-ne cap a ningú. Per a mi la identitat pot ser el respecte als avantpassats, el record de les lliçons de les generacions anteriors, la vinculació amb els paisatges, els costums que hem viscut de petits i el respecte per la cultura cristiana. No parlo de fe, sinó de cultura.

En el seu llibre reflexiona a bastament sobre la cultura, i abans ha fet referència a la diferència entre l’alta cultura i la cultura pop.

Penso que afavorir la cultura de la ruptura i la transgressió ens ha portat a un cert batibull difícil de definir. Una cosa és el rap i una altra Beethoven, són coses que no es poden comparar. També està molt bé que els ajuntaments facin concursos de grafiters, però això no es pot posar a l’altura de Rembrandt o Matisse, són coses diferents. Aquesta manca de cànon és perillosa i s’ha instal·lat al sistema educatiu, està triomfant a la televisió.

La manca de cànon va acompanyada d’un excés de relativisme, segons explica en el seu llibre.

Sembla que tot s’ha de posar entre parèntesis, hi ha un relativisme sistemàtic que no és raonable, perquè nega que existeixi alguna possibilitat d’apropar-se a alguna veritat. Que ens facin creure que tot és relatiu segons s’adapti al nostre ego ens fa vulnerables, a banda que això té unes repercussions culturals immenses. Fins i tot l’Església ha entrat en el relativisme, ara els capellans no saben llatí i han reduït el catolicisme a una qüestió integrista.

El relativisme pot arribar a ser una nova forma de totalitarisme?

Els totalitarismes volien destruir el passat i construir el futur. La idea d’un home nou parteix de la idea de la revolució, un home que no deu res al passat, ni tan sols als pares. El totalitarisme soviètic, per exemple, volia destruir la religió, la família i la propietat, però no ho va aconseguir. En general, els totalitarismes han fracassat perquè volien crear un home nou i això no ha estat possible. Ara bé, aquest relativisme sistemàtic ens allunya del passat, dels nostres costums, de la idea de família, de la cultura cristiana, no entesa necessàriament com a fe…

La cultura cristiana està sent enterrada injustament?

El catolicisme a Espanya ha estat més integrista que lliberal i això ha fet molt de mal. No podem entrar al Museu del Prado sense uns mínims coneixements sobre religió, com tampoc ho podem fer sense saber alguna cosa de mitologia grega. Ho necessitem per entendre l’art, de la mateixa manera que no es pot entendre Bach sense relacionar-ho amb tota una tradició cristiana. Si ho pensem, tot el component satànic, la ideal del mal o el sentiment de culpa provenen del cristianisme. Baudelaire deia que sense culpa no hi havia civilització.

Sense aquests referents, potser és difícil diferenciar el bé del mal…

Definir el bé i el mal és difícil, però existeixen les dues coses. Ja no només des d’un punt de vista religiós, perquè la idea del que és correcte i el que és incorrecte és comú en moltes civilitzacions. C. S. Lewis té un llibre, Cartes del diable al seu nebot, on el vell li diu al jove que sabrà que el diable ha guanyat quan intenti fer que una persona giri cap al mal i aquesta cregui que el mal no existeix. Això és el que està passant ara. L’home és meitat àngel i meitat bèstia, però no hem d’oblidar que és capaç de crear institucions i lleis que ens permeten evitar fer mal als altres.

L’interessa la cultura que es fa ara?

No podem dir que estiguem passant per un bon moment creatiu. La literatura que em trobo avui és molt banal, veig una manca de reflexió moral. Tothom explica desajustos familiars i problemes psíquics, però no van a l’arrel del problema. Cada vegada llegeixo menys literatura actual, perquè hi ha tants llibres bons en el passat, amb un valor tan contrastat, que prefereixo esperar que el futur m’indiqui què s’ha de llegir del que es publica ara. Després, a mi em costa entendre la música que s’està fent. M’hi esforço, però em costa. Parlo fins i tot de la música clàssica actual. Tampoc veig cap nova exposició de pintura que tingui gaire interès tret que hi hagi una voluntat de recuperar tradicions del passat. No es pot negar que hi ha molt de talent, però cal saber cap a on va aquest talent.

És pessimista sobre el futur?

No, no sóc fatalista, tot es pot reordenar. Encara que ara mateix la suma de factors ens deixa un resultat una mica caòtic, hi ha elements per no donar-ho tot per perdut. Hi ha una confusió ètica i una manca de generositat. La idea de mecenatge, per exemple, ha desaparegut i els valors burgesos també. La gent que ara té diners no és burgesa. Hi ha gent rica, executius, que està gestionant les grans empreses dels antics burgesos. El comportament dels nous rics en la crisi ha estat sinistre, mentre que el burgès era un home que tenia sentit de la societat, que tenia una responsabilitat, i això ha desaparegut per complet. Ara aquesta tasca l’ha d’assumir la classe mitjana.

A Espanya sembla que tindrem un govern «radicalment progressista», segons va dir Pedro Sánchez. Això què creu que pot significar?

Jo ja no sé ben bé què és el progressisme. Cal tenir en compte que la idea d’una esquerra i d’una dreta és molt líquida. En termes econòmics què vol dir el progressisme? Crear riquesa o distribuir-la? Però com pots distribuir la riquesa si abans no la crees? Què fem amb els bancs? Els bancs són institucions que han evolucionat durant segles, que han fet autèntics abusos, però ara, amb les lleis actuals, tot està més controlat. Hem de nacionalitzar els bancs, doncs? Pablo Iglesias té unes idees més radicals que les de Sánchez, però crec que quan Iglesias estigui en el poder, en aquesta aliança amb Sánchez, comprendrà més el sistema, se l’estimarà més i reconduirà les seves idees cap a una reforma dintre d’aquest mateix sistema. Un exemple d’això són els moviments i partits ecologistes dels nord d’Europa que s’han integrat en el sistema i han pogut tirar endavant mesures molt positives des de dins.

En el seu llibre diu que «els imperatius territorials pretenen legitimar la ingratitud respecte als Estats». Tenint en compte el que estem vivint a Catalunya…

Però jo no parlo de Catalunya en el llibre…

Ho sé, però vull preguntar si el que estem vivint aquí és conseqüència de certa ingratitud, ja sigui de Catalunya cap a Espanya o d’Espanya cap a Catalunya?

Hi ha un problema de distanciament i de distorsió política d’una realitat que és molt més natural i fluida del que creiem. Entenc quan s’expliquen determinats greuges de Catalunya contra l’Estat, però si sumem tots els greuges, fins i tot els imaginaris, no n’hi ha prou per decidir que val la pena trencar amb Espanya i embarcar-se en una aventura que ningú sap com acabarà. Seria més positiu lluitar per petites conquestes, com el finançament o les infraestructures, que tenen resultats pràctics per a la societat.

Els nacionalismes són negatius?

En els nacionalismes hi ha hostilitat i una idea d’exclusió del veí. Aquí nosaltres i allà ells. Això és aplicable en molts nivells. Per exemple, respecte a la immigració. Un immigrant que està aquí en situació legal és un dels nostres, però també és cert que s’ha de fer alguna cosa amb els que estan en situació irregular, i amb això l’extrema dreta ha jugat brut. Una societat s’ha d’anar ajustant segons evoluciona i ara ens trobem en un moment en què no sabem què hem d’ajustar, cosa que és aprofitat pels populismes que estan negant fins i tot els avenços que Europa ha aconseguit. La llibertat és molt fràgil i cal anar amb compte amb l’auge dels partits d’extrema dreta, perquè la llibertat és més important que la democràcia, la democràcia és una eina per accedir a la llibertat. Si la democràcia no t’aporta llibertat i es converteix en una imposició de les majories sobre les minories no estem jugant correctament.

Categories
ENTREVISTESEscriptorsHumanitatsLLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES