El director d’orquestra català Josep Pons i el pianista andalús Javier Perianes han publicat un disc dedicat al compositor francès Maurice Ravel (1875-1937) titulat Jeux de miroirs. La idea, en essència, és posar Ravel davant del mirall a través d’un exercici que permet comparar dues de les seves peces en versió orquestrada i en versió només per a piano. Es tracta de Le Tombeau de Couperin i l’Alborada del gracioso. La primera va ser creada per a piano entre el 1914 i el 1917, quan Ravel feia de xofer de camions en la Primera Guerra Mundial, un conflicte en el qual ell mateix va sentir la urgència de participar fins que va ser ferit.
Aquells anys de batalla no van ser estèrils per a la seva obra, tot i que, a banda de perdre diversos companys en la guerra, també va perdre la seva mare, el 1917, la persona que, segons Manuel de Falla -ho recull el musicòleg Yvan Nommick en el llibret d’aquest disc-, havia fet sentir el batec de la cultura espanyola que tant va seduir al compositor francès, com es pot veure en algunes de les seves peces.
Una tombeau, en la tradició francesa, és una obra instrumental o vocal que volia retre tribut a la memòria d’un compositor mort, en aquest cas François Couperin (1668-1773), encara que aquest era més aviat un homenatge de Ravel a la música del barroc francès del segle XVIII. Cadascuna de les sis peces que conformen aquest tombeau estava dedicada, a més, a la memòria d’un company del compositor mort en la batalla. La posterior versió orquestrada (només ho va fer amb quatre de les sis peces) va anar a càrrec del mateix compositor, o sigui que aquí tindríem un primer joc de miralls: una mateixa obra, dues versions diferents.
El segon és el que proposa l’Alborada del gracioso, una peça que recull aquest batec de la cultura espanyola de les arrels de Ravel, composta per a piano cap al 1905 -és a dir, un parell d’anys abans de la seva conegudíssima Rapsòdia espanyola-, estrenada pel seu amic Ricard Viñes -pianista català- en la parisenca Sala Érard i orquestrada un temps més tard. Aquesta alborada formava part d’un conjunt de cinc peces que Ravel va dedicar als seus amics de Les Apaches, un grup d’artistes avantguardistes, entre els quals hi havia Viñes (tot i que l’alborada estava dedicada al músic Michel-Dimitri Calvocoressi). Aquest grup de peces tenien com a títol, precisament, Miroirs (vet aquí un altre joc de miralls).
L’oient, per tant, té la possibilitat d’entrar en aquest joc de comparar les versions per a piano i orquestra d’aquestes dues composicions, però no tant per decidir quina és més engrescadora -recordem que és un joc de miralls, no pas un combat-, sinó per poder gaudir millor de l’artesania de Ravel i entrar al moll de l’os de la tombeau i l’alborada. Les de Pons i Perianes són execucions vives, elegants i mesurades que dialoguen entre elles. Director i pianista s’entenen i això és nota. El primer, dirigint l’Orquestra de París en aquesta gravació, fa vibrar Ravel, el dissecciona, el poleix i potencia la seva llum.
Dic això perquè a vegades grans directors amb molt bones intencions han acabat oferint una tombeau molt dinàmica però plana. Pons, en canvi, sap on posar els accents, cosa que permet treure el màxim profit de la delicadesa i la força de cada composició. Escoltar l’alborada que ens ofereix Pons i l’Orquestra de París, per exemple, resulta una experiència molt suggestiva. Tot això és especialment rellevant perquè, com que en la mateixa gravació ens trobem amb les esmentades versions per a piano, hi ha una gran exigència d’equilibri entre elles i, com he dit abans, diàleg.
Deia Pons en la presentació d’aquest disc -que ha publicat el segell Harmonia Mundi- que Perianes és un pianista honest que sap treballar al servei de la música, i crec que aquesta és la clau d’aquesta entesa, que tant Pons com Perianes són aquí servidors de la música de Ravel, sabent -és clar- que servir no implica sotmetre’s. Escoltem Perianes i gaudim d’una execució depurada però amb caràcter, com la batuta de Pons. I, tot i les sinèrgies que hi ha entre ells, podem gaudir de dues versions realment molt diferents.
Pons i Perianes es troben de manera definitiva en la tercera obra que inclou aquest disc i que acaba de donar sentit al projecte: el Concert per a piano i orquestra en sol major que Ravel va compondre el 1931. Jeux de miroirs ofereix estímuls -jocs de miralls- diversos per ser escoltat de maneres diferents. La música, també la clàssica (o, especialment, la clàssica), és un organisme que reclama experimentar i jugar amb ell. Bonics i sensibles, doncs, aquests múltiples discursos que ens proposen Pons, Perianes i l’Orquestra de París.
