Álvaro Muñoz. Girona / @AlvaroMunyoz
Fa temps que vaig decidir deixar de llegir novel·les sobre l’esclavitud o els camps de concentració perquè totes acabaven per avorrir-me una mica. La redundància de patiment o el desig de descriure en excés els horribles càstigs que s’hi executaven deixaven sempre en segon pla la història pròpiament dita, i el context —un de molt explotat, a parer meu— s’engolia la història com una balena. Comentant-ho amb un company em van dir que a El ferrocarril subterrani (Periscopi/Literatura Random House) res d’això passava, i que m’hi endinsés. Quatre anys després, amb el segon Pulitzer a l’autor (el primer va ser l’any 2017 amb aquest mateix llibre) m’hi he capbussat i he de dir que el meu amic tenia raó.
Colson Whitehead té present en tot moment no caure en aquest parany. La història gira al voltant de la Cora, i per moltes situacions injustes i tendencioses que s’hi donen, mai arriben a eclipsar-la. Així comença El ferrocarril subterrani (traduït al català per Albert Torrescasana i al castellà per Cruz Rodríguez), amb la narració entre un mar de patiments de les arrels de la Cora, més concretament de la seva àvia. Havia estat vexada, venuda, esclavitzada, humiliada i deshumanitzada, com gran part de la població negra durant aquells segles (i encara avui), però aquestes accions són les que encenen en ella una guspira d’odi i d’insatisfacció, són l’espurna que provoca l’explosió que et porta a dir ja n’hi ha prou i et fa voler que la generació posterior no pateixi el mateix que ella ha patit. Aquest run-run d’anhel de llibertat arriba fins al límit quan, per defensar un noi que està sent apallissat pel cap de la plantació de cotó, ella rep un càstig que la deixa marcada, no només físicament.
D’ençà la narració d’aquest fet, Whitehead ens transporta a la plantació de cotó on passa la primera part de la història, de menor dinamisme que la resta del llibre però més ben lligada, i on fa un retrat fantàstic de la gent que té el destí marcat en negre des del seu naixement. Cora fa servir el ferrocarril subterrani per a fugir, una teranyina de connexions subterrànies organitzades per antiesclavistes que permeten ajudar la gent negra. Aquesta xarxa de rutes va arribar a auxiliar fins a 30.000 persones durant aquella època, essent un dels pocs camins cap a la llibertat que algú podia trobar. L’autor tracta l’esclavitud amb normalitat, perquè en aquella època era normal, no crea pas una aura de victimisme sinó que deixa caure comentaris que et fan quedar parat sense cap mena d’ornamentació. Són idees o reflexió que, com les que tenen els nens petits, desprenen una quotidianitat que fa feredat. Tot parlant d’un home blanc que freqüentava llocs eròtics i tenia fetitxes sadomasoquistes només els porta a pensar que «quina mena d’home blanc s’avindria a rebre assots?», perquè no entenen com el seu càstig podia ser el plaer d’un altre.
Una altra de les virtuts —és el que fa que sèries com Unorthodox no em facin el pes— és el no excedir-se per comparació, el no caure en què com que hi ha un lloc on esclavitzen la resta són paradisos. No, no és així. De fet, la Cora té un pensament quan passa el temps i veu ja de lluny aquells camps de cotó («havia fugit de l’esclavitud o havia caigut en la seva xarxa»), perquè no troba en la societat la llibertat que espera. A fora dels camps de cotó penjaven negres del coll en arbres que feien de recordatori per a la raça negra, hi havia genets nocturns, els famosos knight riders del Ku Klux Klan que feien de la vida l’infern, i obligaven a viure amagat i en tensió, que sovint era el pitjor càstig. Havies de ser dòcil, si t’humiliaven callaves perquè mai podies tenir la raó, això de «no podies tractar un irlandès, tant si fos escòria blanca com si no, com un africà.»
D’aquesta manera Whitehead extreu el millor de la història silenciada i aporta el toc just de ficció per endreçar una obra ben escrita, amb potser un capítol sobrer —el novè— però amb un aire fresc que feia molt de temps que no trobava. Una lliçó d’història amena, un llibre de reflexió, de crítica però no de lament sinó d’orgull. Tot plegat, un llibre que ajuda a conèixer fins a quin punt l’ésser humà arriba a normalitzar el racisme i fins a quin punt molta gent prefereix amagar el cap quan hi ha injustícies. Avui potser no els pengem d’arbres, però per desgràcia el color de la pell continua marcant el destí de molta gent.
