Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
L’altre dia, per casualitat, em vaig ensopegar en un canal de la televisió amb una pel·lícula que no crec haver vist mai o que no recordava. En castellà es va dir La barrera invisible, en alguns països hispanoamericans La luz es para todos i el seu títol anglès original era Gentleman’s Agreement. Es va estrenar l’any 1947, compta amb un molt bon repartiment i la va dirigir Elia Kazan. La temàtica, avui, pot resultar-nos una mica estranya, sobretot perquè no som conscients del pes que ha tingut i té encara, a molts indrets on seria poc esperable, l’antisemitisme. Gregory Peck interpreta un inquiet periodista, vidu i amb un nen. Té un amic jueu, que li explica les discriminacions amb les quals s’ensopega, malgrat ser un ex-combatent i que afecten el seu fill petit.
Peck decideix fer-se passar per jueu durant un parell de mesos per viure la realitat d’aquesta discriminació i escriure una sèrie d’articles sobre la seva experiència. S’adona que la cosa, tot i que amagada i il·legal, és evident, i fins i tot percep que la seva promesa, una noia divorciada de casa bona (Dorohy McGuire) té aquests trets racistes dels quals no acabem de ser prou conscients fins que no ens els fan veure. L’amic de Peck a la pel·lícula era un jueu de veritat, John Garfield, que va morir molt jove, als trenta-nou anys, d’un infart en el qual, deien, hi va pesar la discriminació brutal de la qual va ser objecte durant la cacera de bruixes, la seva dona era comunista però ell no. Va acceptar fer aquest paper perquè s’hi sentia implicat.
Una molt bona actriu, avui poc recordada, que fa el paper de mare del periodista, era Anne Revere, ella i el seu marit també es van trobar sense feina durant la cacera de McCarthy i la resta. Com sabem, Kazan, el director, no es va comportar gens bé, cosa que més endavant li va passar factura, de forma relativa, això sí. Celeste Holm interpreta una amiga del periodista, molt més avançada en idees que la núvia, Holm acostumava a fer aquest paper de refusada, en més d’una pel·lícula. A la seva vida real Holm es va casar un munt de vegades, fins i tot als vuitanta-set amb un senyor de quaranta. Va viure fins als noranta-cinc anys.
Tot i les seves limitacions argumentals, en la realitat la cosa de la discriminació antisemita no devia ser gens banal. Cary Grant no va voler el paper per no tenir embolics. Una altra curiositat és que el fet que el personatge de McGuire fos el d’una dona divorciada tampoc semblava poc adient als benpensants dels estudis i va ser objecte de controvèrsia. La pel·lícula està basada en una novel·la de l’escriptora Laura Z. Hobson, avui poc recordada entre nosaltres però força valorada als Estats Units. Sembla que es va basar en fets reals del moment. Fer-se passar per jueu no devia costar gaire, fer-se passar per negre, per exemple, per tal de constatar la discriminació hauria estat impossible. Contra molts pronòstics la pel·lícula va ser molt ben rebuda i va fer calaix, amb els anys se la valora poc però jo crec que resulta força interessant, tant pel que explica com per les petites o grans històries de com es va arribar a fer i de la gent que hi va col·laborar d’alguna manera.
L’actor que interpreta l’editor progressista que contracta Peck era Albert Decker, un personatge complicat, bisexual, molt bon actor, també de teatre, un altre discriminat a fons durant la cacera de bruixes i que va morir d’una forma estranya, semblant a la de David Carradine. Una altra polèmica generada per la pel·lícula va ser la coincidència temàtica amb Crossfire, d’Edward Dymytrik, estrenada el mateix any, amb Robert Mitchum, tot i que, a banda del tema antisemita, tenen poc a veure. A més, en aquest cas, en el qual s’investiga un assassinat amb militars implicats, en el llibre original, de Richard Brooks, el motiu del crim és l’homosexualitat de la víctima, un tema intocable en el cinema de l’època que es va estimar més recórrer al racisme i l’antisemitisme.
