Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
Cristian Segura (Barcelona, 1978), és periodista i escriptor. Ha publicat alguns llibres de narrativa i l’any 2011 va guanyar el premi Josep Pla amb El cau del conill. Aquest llibre, La sombra del ombú (Cuadrilátero de Libros) però, és mes aviat una mena d’assaig periodístic, amb una part d’investigació personal, a partir d’un fet viscut de forma directa per l’autor. El dia de la graduació de la seva germana, en una escola religiosa privada, de gran prestigi, un noi de trenta anys, sense cap vinculació explicita amb el centre, es va penjar d’una bellaombra del jardí. La celebració no es va ajornar però el fet va trasbalsar molta gent. L’autor va intentar, sense massa èxit, contactar amb la família i amics del noi mort. Malgrat els intents fallits aconsegueix que els fets tinguin un altre enfocament i se centra en el tema del suïcidi de forma més general. És, encara, aquest, un tema inquietant i que pot respondre a molts factors, maquillat o ocultat sovint en la nostra societat, amb l’excusa de què una informació excessiva pot exercir una mena d’efecte no volgut, d’imitació.
Moltes famílies tenen, en la seva història, casos de suïcidi o d’altres fets violents. Quan passen els any i desapareixen els testimonis directes tot s’acaba oblidant i reinventant. Moltes persones, en algun moment de la seva vida, han sentit una mena de desig de desaparèixer. L’autor parla amb molta gent, en algun moment especula sobre la vida d’aquest noi, evoca suïcidis diversos, de gent coneguda o anònima i incideix en com costa d’entomar aquest tipus de mort, a les famílies i en els cercles d’amics. Molts casos de suïcidi responen a depressions, rere les depressions hi pot haver motius reals, o no. Les malalties mentals encara són un gran pou sense fons, prou desconegut. Hi ha intents de suïcidi fallits, que es repeteixen, i d’altres que no. Hi ha una gran varietat de casos i se suposa que un dels problemes, per als supervivents, és no haver sabut copsar la gravetat del problema o no haver sabut ajudar la persona que ha acabat per posar fi a la seva vida. No parlar del tema és un fet habitual, ha passat amb altres desgràcies, malalties estigmatitzades, coses així. A poc a poc la societat s’allibera, amb moltes reticències, de culpes i pors. Al capdavall, no ens enganyem, cadascú té els seus propis problemes i no sempre s’ha de sentir empès o obligat a solucionar els dels altres. I tampoc no és tan fàcil, encara que ho intenti.
El llibre ens passeja per una Barcelona més aviat benestant, de la part alta, en la qual, encara avui, la religió i el prestigi de l’educació religiosa poden representar un suport vital però també un llast evident, que amaga la societat completa, diversa i global que ens envolta. No crec, com algú ha escrit, que la intenció de l’autor sigui fer crítica social, parla del que coneix, no penso que hi hagi un judici de valor en el retrat social que Segura ens ofereix. Posa en molts moments aquests sectors socials davant d’un mirall però cadascú pot treure’n les conseqüències que li abelleixin. Per altra banda, el suïcidi es dona, com tantes altres coses, a molts nivells, és un problema transversal. Tot i la discreció amb la qual l’autor tracta el fet concret amb el qual s’inicia el llibre, en algun moment ens pot incomodar la recerca insistent sobre uns fets que la gent més propera no vol comentar. El suïcidi s’entén com un fracàs col·lectiu, potser perquè se suposa que la vida és un bé en ella mateixa, que té un sentit, però això es podria discutir molt a fons. La religió, en general, però també determinada ètica laica, rebutgen el suïcidi i, en tot cas, l’identifiquen, com fets violents diversos, amb trastorns mentals.
Sense resultar rodó del tot i malgrat que en algun moment hi hagi una certa deriva argumental, el llibre resulta interessant, inquieta i planteja interrogants que sembla que tenim la intenció de defugir. Encara se substitueix l’explicació de determinades morts amb ambigüitats com ara «una mort tràgica», en el mateix món del periodisme s’és molt discret quan el tema afecta algú de la professió. Per altra banda, també es pot caure en una mena de mitificació dels fets, quan els implicats són gent del món de l’art, del cinema, de la música, i joves, a més a més. El gran valor d’aquest llibre, relativament breu, és entrar a fons i no pas sense riscos en el suïcidi, atenent a les motivacions o situació de l’afectat però també en com la societat, encara avui, entoma un tema que no som encara capaços de normalitzar.
