Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Aquesta pel·lícula explica una història que perfectament podria haver inclòs Marguerite Duras al seu llibre El dolor, si no fos perquè els fets no passen a París sinó a Budapest. El director és Barnabás Tóth, la cinta porta per títol Akik maradtak, que es pot traduir com Els que es van quedar, i està basada en una novel·la de Zsuzsa F. Várkonyi, de qui no s’ha traduït res ni en català ni en castellà. Els protagonistes són un home i una noia i els fets passen després de la Segona Guerra Mundial. Ell és un supervivent dels camps de concentració, on va perdre la seva família. Ella viu amb una tia àvia, tot esperant que els seus pares hagin sobreviscut als horrors de la guerra i tornin algun dia, tot i que ja han passat uns anys des de la finalització del conflicte. Aldo –ell- és ginecòleg, treballa en un hospital i en un orfenat, i tracta a Klára –ella-, que arriba un dia amb cara malaltissa, esgotada i amb un caràcter irritable. Ell diu que tot està en ordre, però el malestar de l’adolescent no és pas físic, sinó emocional. Jove com és ha de lluitar contra les seves pors i fer el pas d’assumir que els seus pares van morir, però està disposada a acceptar la seva nova realitat. A l’altra banda Aldo és un bon home, generós, però profundament trist. Ell, d’uns quaranta anys, sí ha assumit com són els dies que ha de viure, i ho fa des de la resignació i la desesperança, deixant que el temps avanci.
Però entre Aldo i Klára s’estableix un vincle molt estret. L’adolescent necessita l’afecte de l’home i ell està disposat a fer-li de pare. Tots dos arriben a un acord amb la tia àvia de Klára, que està encantada que Aldo se’n faci càrrec. En aquesta relació, l’home i la nena trobaran estímuls per construir el seu propi camí, per adonar-se que han de fer un pas en les seves vides si volen tenir una oportunitat de ser feliços. La pel·lícula, doncs, retrata les dificultats emocionals que tenien aquells que no van marxar, que no van ser enviats a camps de concentració ni a la guerra, una vegada el conflicte va acabar. L’angoixa de no saber si els teus familiars estarien en el grup dels supervivents o en el d’aquells dels quals mai no es tornarà a saber res. Cada dia és una nova esperança i una nova frustració. El dolor es renova constantment, exactament com li passava a Marguerite Duras a París, quan veia que tornava gent viva dels camps de concentració, però el seu marit no arribava mai.
La pel·lícula, que s’ha pogut veure a la Filmoteca de Catalunya en el marc del Festival de Cinema Jueu de Barcelona, va ser la candidata hongaresa a representar aquest país als Oscar. El cert és que hi ha bones intencions i la història és colpidora, molt especialment per la magnífica interpretació que fa Károly Hajduk en el paper d’Aldo. Aquest actor no necessita fer gaire cosa, només el seu gest seriós, profundament abatut, ja sembla muntar-te tota l’escena. En canvi, he de dir que en la història no percebo la profunditat que suposo volia transmetre el director. És a dir, en realitat no sabem gaire cosa del passat d’aquests personatges, els quals han sortit de la guerra, però han caigut en la tirania del règim comunista. Trobo que aquesta transició podria haver donat més joc, perquè en la part final de la pel·lícula la figura de Stalin vol provocar-nos unes reaccions que no acaben d’activar-se del tot. Per altra banda, a Barnabás Tóth se li veu massa el llautó quan vol conduir-nos a una escena dolorosa perquè se’ns remogui alguna cosa en el nostre interior. Torna a passar el mateix: el guió –del mateix Tóth juntament amb Klára Muhi- se centra més en l’objectiu que en el camí, més en el sentiment en si que en la manera com hem d’arribar a ell. Així, tenim escenes que semblen pensades més per tocar-nos la fibra que per cohesionar bé la història.
Hi ha coses interessants en aquesta pel·lícula, petits diàlegs que sí que remouen, com quan la tia àvia explica a la nena que és normal que dos adults que estan sols, fruit de la guerra, acabin junts perquè algú els ha volgut ajuntar, per evitar que acabin els seus dies sols, així com si l’amor entre ells no fos tan important com la necessitat de combatre la soledat. Però, com deia, per bones intencions que tingués el director, m’ha faltat una mica més de profunditat i de cohesió de les escenes, una mica més de treball de guió perquè res sembli forçat. Em fascina el cinema hongarès i em sedueixen molt les històries que són retrats humans en temps de crisi, però prefereixo –com tothom-, que allò que m’expliquen sigui del tot versemblant. La història és possible, sens dubte, però la narrativa amb la qual me l’expliquen no m’ha semblat que acabi de funcionar del tot.
