L’escriptor colombià Juan Gabriel Vásquez ens explica en una llarga nota al final de la seva novel·la Volver la vista atrás (Alfaguara) que aquesta és una història de ficció sense episodis imaginaris. I reprèn un significat de la paraula fingir relacionat amb la seva etimologia que la vincula a modelar, a donar forma a alguna cosa. Molts dels fets i situacions del llibre podrien semblar inversemblants si no fos que sabem que són absolutament reals però recreats, amb grapa, respecte i comprensió pel seu autor.
No és gens senzill fer ficció amb personatges reals, moltes vegades alguna cosa grinyola o no resulta convincent. I, considerant el tema central, és habitual caure en el parany de jutjar. Vásquez no ho fa en cap moment, descriu els fets, n’explica les circumstàncies. L’autor ha aconseguit una obra mestra, impressionant, ben escrita, que poua en la família del cineasta Sergio Cabrera, en una llarga i complexa narració que abasta des de la Guerra Civil espanyola fins a la Xina de Mao, passant per l’exili americà i que ens situa, amb realisme gairebé periodístic, a les revoltes guerrilleres colombianes dels seixanta.
El llibre ofereix un retrat impressionant, inquietant i entranyable a la vegada, de la història del segle XX, a través d’uns fets que hi ha el perill de rebutjar o mitificar si no s’intenta una difícil empatia amb aquesta família arrossegada, com tantes altres, per la història. Una família absolutament real, amb les seves llums i ombres, convenciments i errors, i que, al mateix temps, esdevé un símbol emblemàtic de com les ideologies utòpiques han conformat la fe devota de molta gent fins que la tossuda realitat ha acabat per esberlar les idees més admirables. També hi té un pes la relació familiar, amb les seves servituds i complexitats.
L’any 2016 trobem el protagonista principal, Sergio Cabrera, a la Filmoteca de Barcelona, en una retrospectiva de les seves pel·lícules. El seu pare, Fausto, també relacionat amb el cinema i la revolució, acaba de morir. El seu matrimoni es troba en crisi i l’esperada pau colombiana no acaba d’arribar com seria desitjable. Aquest protagonista estarà acompanyat en la seva trajectòria vital per la seva família, el pare, la mare, admirable, i una germana, Mariella, que, com ell, s’educarà intel·lectualment i política a Xina quan els pares retornin a Colòmbia per a reprendre la lluita política directa.
Al voltant dels protagonistes principals trobem un munt de personatges absolutament interessants. Resulta admirable l’afany de supervivència d’aquesta família, la capacitat d’aquests germans per reprendre la seva vida i abandonar la lluita armada, en la qual s’han jugat la vida en moltes ocasions, quan s’adonen que no respon a allò que n’esperaven. Resulta admirable, així mateix, la capacitat d’entomar el passat de forma lúcida i responsable, no és aquesta un actitud gens freqüent en el context de l’esquerra radical.
Tot és ben real i això impressiona. Podem trobar entrevistes amb Sergio i Marianella Cabrera per la xarxa i converses amb l’autor on aquest explica el llarg procés d’elaboració d’aquest llibre, sempre comptant amb la complicitat del protagonista, que li ha amollat records, fotografies i documentació durant alguns anys, a través de llargues converses i gràcies a una bona amistat. El llibre convida a la reflexió aprofundida sobre un munt d’aspectes de la política i la ideologia dels darrers cinquanta anys.
Juan Gabriel Vásquez (Bogotà, 1973) és avui l’autor colombià viu de més prestigi, ha rebut molts guardons i reconeixements i ha estat traduït a un munt de llengües. Ell mateix ha traduït sovint de l’anglès i el francès i es percep al seu darrere un immens gruix lector i un bagatge intel·lectual importantíssim.
