Sílvia Romero i Olea. Barcelona
Mariló Àlvarez Sanchis (València, 1987) és llicenciada en Periodisme per la Universitat de València i escriptora. La major part de la seva producció literària se centra en els gèneres de la ciència-ficció, la fantasia i el terror, havent publicat diversos relats en diferents revistes, diaris i suplements culturals. És en el 2018 quan publica el seu primer recull de relats de ciència-ficció, Relats d’un futur imperfecte. Aquest mateix any publica també la seva primera novel·la, La primera onada (Bromera), una distopia juvenil ambientada en una colònia lunar, traduïda també al castellà (Algar). El 2020 guanya el Premi València Nova Alfons el Magnànim de Narrativa amb La taxidermista d’emocions (Bromera), obra que constitueix la seva entrada en el gènere realista. És una novel·la valenta sobre la recerca de la identitat sexual en la qual la protagonista, Elisa, buscarà la manera d’enfrontar-se a les pors d’un passat que truca a la porta.
Amb La taxidermista d’emocions entra per primera vegada en la novel·la realista, perquè fins al moment sempre havia treballat la ciència-ficció, fantasia i terror. Com s’hi ha trobat, treballant la creació literària des del realisme?
Per a mi ha estat tot un repte. Escriure la història d’Elisa m’ha resultat molt més complicat que qualsevol dels meus treballs anteriors. Potser també perquè es tracta d’una història més adulta de les que estic acostumada a narrar. Clar i ras: ha estat difícil, però també molt gratificant. M’agrada tocar gèneres molt diversos i reptar-me a mi mateixa a escriure relats que s’emmarquen en gèneres literaris molt diferents. A mesura que la novel·la prenia cos, sentia que aquesta vegada estava superant la prova que m’havia imposat.
I ha rebut el Premi València Nova Alfons el Magnànim de Narrativa!
Va ser una sorpresa. Em va costar assimilar que la meua novel·la havia aconseguit un reconeixement d’aquest nivell perquè, encara que estava molt contenta amb el resultat, tenia por que la història d’Elisa fos, en certa manera, massa estranya per agradar el jurat. El premi és una empenta molt gran per seguir invertint esforços per llaurar-me un lloc al panorama literari actual. Publicar quan s’és jove i s’escriu en català no és gens fàcil. A poc a poc, el Premi València Nova de Narrativa m’està obrint algunes portes o, com a mínim, algunes finestres. El guardó ha suposat un recolzament a la meua feina i una recompensa enorme.
Aquest pas per la novel·la realista significa un canvi de plantejament en la seva trajectòria?
No crec que mai puga abandonar la ciència-ficció. Aquesta, junt amb la fantasia, són els gèneres que m’han vist nàixer com a lectora i com a escriptora, i sempre tornar a ells sempre serà tornar a casa. Tanmateix, soc conscient que ni la ciència-ficció ni la fantasia tenen massa acceptació als concursos literaris. Per això, vaig decidir fer aquest salt al realisme. Però és un camí d’anada i tornada. De fet, estic començant a treballar en una novel·la per a adults amb aires de ciència-ficció. Amb la literatura juvenil em passa el mateix: l’alterno amb relats pensats per a lectors més madurs perquè quan m’adrece als adolescents em permet jugar més amb les històries i amb les paraules, i això és un luxe al qual no vull renunciar.
El títol de la novel·la ens esmenta la taxidèrmia, i m’agradaria plantejar-li diverses qüestions al seu voltant. Per una banda es tracta d’una temàtica molt rica, literàriament parlant, però potser encara poc explorada. D’on ve el seu interès per aquest món de la taxidèrmia?
Des de menuda, sempre m’he sentit atreta pels aspectes més macabres de la vida. La mort sempre m’ha despertat molta curiositat i la taxidèrmia i el seu passat lligat a la ciència a l’època victoriana i als museus d’història natural no ha sigut una excepció. Precisament per això, abans d’escriure la novel·la tenia molta informació sobre el tema, fet que em va permetre construir el personatge d’Elisa. Tot i això, em vaig documentar a fons per descriure de manera veraç les escenes en què la jove o el seu avi treballen en algun animal.
Entenc.
M’agradaria puntualitzar que el relat pretén també trencar alguns dels tabús actuals sobre la taxidèrmia, molts d’ells associats als seus lligams amb la caça. Elisa practica una taxidèrmia ètica, on no es fereix cap animal per a dissecar-lo, sinó que s’aprofiten aquells que han tingut una mort natural. Per damunt de tot, la seua feina és un exercici de respecte al món animal.
De fet a l’inici de la novel·la ens ofereix el significat de la paraula «taxidèrmia» i, al final, el significat de l’expressió «taxidèrmia emocional». És la seva manera de mostrar un tancament cíclic?
De fet, la meua primera idea va ser obrir la novel·la amb el concepte de «taxidèrmia emocional», però vaig pensar que, si ho feia així, avançaria bona part de la trama a les lectores i lectors, i això no em convenia gens… Així que vaig decidir començar per la taxidèrmia més tradicional i, al final de l’obra, definir el que havia fet Elisa tota la seua vida: aplicar el mètode de treball utilitzat a la taxidèrmia a tots els aspectes de la seua vida. D’aquesta manera, em va semblar també que l’obra quedava més rodona. Com comentes, així es tanca un cicle al relat.
Encara amb aquesta qüestió de la taxidèrmia, en la novel·la ens la mostra des de diversos plantejaments: és una professió, és el recurs de la protagonista per equilibrar-se, i és un art.
Per a Elisa, podríem dir que la taxidèrmia ho és tot. És el seu mitjà de vida, però també la seua passió. I, per damunt de tot, és allò que la connecta al seu avi. Gràcies a la taxidèrmia, el seu iaio i ella van connectar a un nivell molt profund. Probablement, es tracte de l’única connexió emocional vertadera que la jove ha establert en tota la seua vida. Així que s’esforça molt per mantindre-la viva, encara que siga només en la seua ment. Per això posa tanta passió en el que fa.
Clar.
De fet, no serà fins més endavant quan Elisa comence a plantejar-se que la taxidèrmia no és només un lligam amb el passat o la seua manera de guanyar-se la vida, sinó que també és una forma d’art. Al principi del relat, té tants problemes d’autoestima que es nega a considerar que el que fa és un art, perquè això la convertiria en una artista, i ella es nega a acceptar que té quelcom valuós que oferir al món. Per sort, a poc a poc, el concepte que té sobre ella mateixa anirà canviant…
També a l’inici de la novel·la, a més d’una citació extreta del Club de lluita, de Chuck Palahniuk, trobem aquest text: «Ningú salva ningú. Ens salvem nosaltres mateixos o morim en l’intent. » Són paraules que podria pronunciar Elisa, la jove biòloga protagonista de La taxidermista d’emocions?
Totalment. Es tracta d’una frase que resumeix molt bé el camí vital d’Elisa i, sobretot, el punt on arriba al final de la novel·la. Després de repetir una i altra vegada els mateixos errors, Elisa obre els ulls i s’adona que la seua felicitat no pot dependre d’altres persones. Si continua evitant assumir la seua responsabilitat, mai no serà feliç ni s’estimarà a ella mateixa. I, si no s’estima a ella mateixa, no podrà estimar ningú més. En el punt àlgid de la novel·la, ella adopta un paper molt més actiu i decideix que s’ha de moure per salvar-se a ella mateixa, per agafar les regnes de la seua pròpia vida.
He esmentat un parell de vegades Elisa, aquesta jove que marxa de València cap a Londres, on ocuparà una plaça en el Museu d’Història Natural, i que fa aquest canvi en la seva vida en allò que podríem denominar una fugida endavant, perquè, a les primeres pàgines, Elisa és, tal com acaba d’apuntar, un personatge conformista i passiu.
L’Elisa de les primeres pàgines és un ésser que viu de records. Li resulta més senzill conformar-se amb la seua vida actual, encara que no li agrade ni la faça feliç, que arriscar-se a canviar per acceptar-se a ella mateixa i començar una nova vida. La perspectiva la terroritza. I si es queda sola? I si ja té el que es mereix? I si el que l’espera si canvia de vida és una existència pitjor i no millor? I, amb aquests pensaments al cap, Elisa es conforma amb el que li porta la vida. Tot mentre puga tindre un espai minúscul reservat per ser ella mateixa: la seua diminuta cambra pròpia. Quan aquest refugi també queda destruït, no té cap altre remei que actuar. Ha arribat al límit i, ara sí, es veu obligada a actuar.
Exacte. I just per això, a mesura que avancem en la lectura anem descobrint la seva evolució. Ens trobem davant d’una novel·la iniciàtica?
En certa manera, així és. La novel·la reflecteix el que sentim moltes persones quan ens acostem a l’anomenada crisi dels trenta, quan fem un balanç del que hem aconseguit fins eixe moment i, sovint, ens adonem que la nostra vida ha agafat un rumb molt diferent al que teníem previst. Per a algunes persones, aquest rumb pot ser millor del que havien planejat. Per a altres, pot ser similar. En el cas d’Elisa, és un trajecte vital molt més dolorós del que ella hauria escollit. El meu objectiu en explicar la història d’Elisa era fer veure a les lectores i els lectors que tothom té dret a replantejar la seua vida i canviar allò que no els fa feliços. Totes les persones ens equivoquem i sempre estem a temps de corregir els nostres errors. Si Elisa ho aconsegueix, totes podem fer-ho.
La novel·la ens exposa diverses temàtiques: la solitud, les relacions familiars, l’amor, l’amistat, la sexualitat… Però podríem considerar que la cerca de la pròpia identitat és el leitmotiv de la narració?
Efectivament. A més, aquest és un tema recurrent als meus escrits, fins i tot en aquells que s’emmarquen en la ciència-ficció. Personalment, pense que mai deixem de cercar la nostra identitat ja que no hi ha una resposta absoluta i definitiva a la pregunta «qui soc jo?». La resposta va canviant amb els anys i evoluciona al mateix temps que nosaltres madurem i descobrim altres maneres d’entendre la vida i d’entendre’ns a nosaltres mateixos. La cerca de la identitat que fa Elisa en aquesta història serà la primera de moltes.
De fet una part d’aquesta cerca de la pròpia identitat rau en l’acceptació, per part de la protagonista, de l’essència de la seva sexualitat. I aquest aspecte em duu a la novel·la La mà esquerra de la foscor, d’Ursula K. Le Guin, on se’ns planteja una societat d’humans asexuats.
Vaig llegir La mà esquerra de la foscor fa uns anys i, com totes les novel·les d’Ursula K. Le Guin, em va colpir moltíssim i em va fer plantejar-me qüestions que mai se m’havien passat pel cap. Com el protagonista d’aquesta novel·la, per acceptar totalment l’essència de la seua sexualitat, Elisa ha de fer caure els nombrosos tabús que ha anat construint al llarg de la seua vida. Ella està convençuda que el moment de plantejar-se la seua sexualitat ja ha passat, que això és quelcom que tothom pensa a la seua adolescència i que ara ja no pot canviar qui és o decidir que és una altra persona. Adonar-se’n que això és una fal·làcia serà un dels reptes de la jove al llarg de la novel·la: la sexualitat, com altres aspectes de la nostra identitat, no té per què ser quelcom tancat, estable i gravat en pedra.
A l’inici de cada capítol, trobem la lletra d’una cançó que podem escoltar a través del codi QR que hi ha a la coberta del llibre. Aquesta tria de la banda sonora de la novel·la que proposa, ¿es correspon amb la música que escoltava en escriure-la?
En gran part, sí. Sovint, escolte en bucle cançons durant dies o setmanes, especialment quan estic treballant en algun relat. En aquest cas, vaig veure que part de les cançons que escoltava en aquell moment es relacionaven molt bé amb algunes de les escenes de la novel·la. Així que vaig començar a introduir-hi cites al principi de cada capítol. No va ser fàcil trobar el fragment adequat per a cada apartat de la novel·la, però em sembla que l’esforç ha pagat la pena i espere que les lectores i lectors puguen gaudir no només relacionant les cites amb les experiència d’Elisa sinó també escoltant la banda sonora de l’obra.
