Óscar Tusquets: «Els arquitectes cada vegada tenim menys poder»

A 'Vivir no es tan divertido, y envejecer, un coñazo' l'arquitecte i dissenyador reflexiona sobre la vida i la mort
Oscar Tusquets_Foto de Manel Haro
L'arquitecte a casa seva / Foto de Manel Haro.

Manel Haro / @manelhc


Óscar Tusquets Blanca (Barcelona, 1941) és arquitecte, dissenyador, pintor i escriptor. Com a pintor, assegura saber en quines manes estan cadascuna de les seves obres. Com a arquitecte, seus són els hotels Alimara (1993-1995), Princess (2000-2004) i Miramar (2001-2006), de Barcelona, així com els restaurants del Mirador del Palau (1999-2004), Azulete (1983) i La Balsa (1978-1979). També va ser l’encarregat de la rehabilitació, modernització i ampliació del Palau de la Música (1982-1990). Entre les seves obres també hi figuren l’estació de ferrocarril Manresa Alta (1994-1995), l’estació de metro Toledo de Nàpols (2005-2012), l’Auditori Alfredo Kraus de Las Palmas (1997) i la Casa Fullà de Barcelona (1966-1970). Alguns d’aquests projectes són el resultat de la seva societat amb el també arquitecte Lluís Clotet.

Tusquets ha guanyat diversos premis FAD d’Arquitectura i Delta de Disseny. També és Premi Nacional de Disseny i Creu de Sant Jordi, entre altres distincions. Com a escriptor, acaba de publicar a Anagrama el llibre Vivir no es tan divertido, y envejecer, un coñazo, on reflexiona sobre el fet d’envellir en la nostra societat, sobre les renúncies i els abandonaments que això suposa i sobre la importància de prendre consciència de la pròpia mort. Aquest volum és també una nova oportunitat per recordar algunes persones que l’han acompanyat en la seva vida i algunes de les seves experiències vitals i professionals, com la seva amistat amb Salvador Dalí.

 

La mirada de l’arquitecte està activa en tot moment?

Jo no generalitzo mai, però puc parlar per mi i crec que la visió de l’arquitecte marca. Quan veig un paisatge el primer que penso és com es podria modificar per millorar-lo. La nostra professió consisteix a intervenir i la nostra formació científica-humanística és el millor que hi ha. Les matèries de la carrera d’arquitectura són per a la vida, no només per fer cases.

Un arquitecte és un humanista?

En l’època daurada hi havia arquitectes que eren clarament humanistes, havien llegit molt, parlaven llengües, havien viatjat… És com la medicina, hi va haver una època daurada en què un metge no era només un metge. Avui som tants arquitectes que és difícil que aquest nivell es mantingui. De totes maneres, no voldria generalitzar, però penso que un arquitecte té una formació que li permet entendre moltes coses que no són només arquitectura.

Què recorda de la seva formació?

Jo vaig començar la carrera a la facultat de la plaça Universtitat de Barcelona, on hi havia gent de ciències, que estudiaven física, química, enginyeries, però també alumnes de lletres, i tots ells es trobaven al bar. Aquesta és la idea real d’una universitat, però s’ha perdut amb el temps, i no només aquí. Això és una llàstima, perquè la universitat ara és especialització i jo sóc un cas de no especialització. Sóc incapaç d’especialitzar-me.

Justament quan sembla que l’arquitectura demana el contrari…

He quedat amb clients i arquitectes nord-americans que em demanen en què estic especialitzat: hospitals, auditoris, habitatges… Jo abans no sabia què respondre i al final vaig començar a dir que estava especialitzat en problemes difícils de solucionar, com intervenir al Palau de la Música, un edifici de cent anys, treballar en una estació de metro a Nàpols, fer habitatge econòmic… Jo sóc un arquitecte de capçalera, especialista en res. Si tinc un problema estructural, tinc un enginyer que ho soluciona. Si tinc un problema d’il·luminació o de paisatgisme, també tinc algú que m’ajuda.

En el seu llibre Vivir no es tan divertido, y envejecer, un coñazo, explica que quan vostè va acabar la carrera, a Espanya es graduaven uns vuitanta nous arquitectes en total. Ara, en canvi, es graduen uns 2.800. Quina és la solució per a tants arquitectes?

Espanya és el país d’Europa amb més arquitectes per habitant. Quan jo vaig acabar, hi havia dues escoles, una a Madrid i una a Barcelona, d’on sortien uns quaranta arquitectes allà i uns trenta aquí. Llavors es construïa més que avui. Ara surten moltíssims més i no es construeix tant. Un arquitecte pot fer moltes coses que no són només construir cases, pot fer disseny, arts gràfiques… La nostra formació és bona per a moltes coses.

Han canviat moltes coses des d’aquell 1964, quan vostè es va graduar…

Per exemple, tret de quatre vedettes, els altres arquitectes cada vegada tenim menys poder. Amb les ordenances, els project managers -un invent ianqui nefast que està entre el client i tu-, cada vegada manem menys. Jo vaig acabar el 1964, llavors hi havia un Mitjans, un Coderch, un Barba Corsini, que manaven molt, arribaven a l’obra i la gent es quadrava. Avui arribes a l’obra i entre l’advocat de no sé què, el paio de l’asseguradora… Ningú et vol veure! La vida diària d’un arquitecte normal s’ha transformat en una cosa molt més dura. Coderch podia fer esperar un client tres anys per fer-li el projecte d’un xalet i quan el client l’havia de rebre, Coderch li deia que s’havia adonat que s’havia equivocat en tot i que havia de tornar a començar. Això és històric. Qui acceptaria això ara? L’arquitectura és una professió meravellosa que s’ha posat molt difícil.

Les ordenances són un gran enemic de l’arquitectura?

Moltes d’aquestes lleis i ordenances estan fetes per gent que odia l’arquitectura. Així com jo penso que molt àrbitres de futbol són futbolistes frustrats, moltes d’aquestes ordenances, que cada vegada s’assemblen més a nivell internacional, estan fetes per gent que odia l’arquitectura. Vaig fer una exposició que va tenir molt de ressò, sobre les escales, al CCCB. L’última obra era una fotografia gran de l’escala de l’Òpera Garnier de París i hi havia la llista de les set lleis que incomplia. L’escala té més de cent anys: ¿se sap d’algun accident que hagi passat en aquella escala? ¿Oi que ningú s’ha fet mal ni ha mort ningú? Doncs set ordenances incompleix. Avui fer una escala maca s’ha tornar un tour de force.

 

 

Abans parlava de les vedettes en arquitectura…

Sí, però també ells tenien més poder abans que ara. Fa uns anys una Zaha Hadid o un Calatrava podien fer el que volien, com passar-se del pressupost. Però eren dotze en el món, i tiro llarg.

Què li passa a Barcelona amb els seus edificis fets per estrelles de l’arquitectura internacional? Parlo de la Torre Glòries de Jean Nouvel, l’Edifici Fòrum d’Herzog i De Meuron…

Aquestes vedettes internacionals, fins i tot les que respecto moltíssim, han fet la seva pitjor obra a Barcelona. L’edifici Fòrum d’Herzog i De Meuron és un error i ha passat el que havia de passar, que no funciona. Deien que a sota hi hauria una mena de zoco, però això no era possible, perquè a l’hivern hi ha una corrent d’aire que fa impossible ubicar un mercat sota l’edifici. I el sostre d’aigua ja no hi és. Ara hi ha un museu, però és un edifici inadequat per acollir un museu. I de la Torre Glòries en parlo molt malament, sí. Josep Llinàs deia que era un tòtem de males vibracions i jo li donava la raó. Allà hi volien obrir un hotel de cinc estrelles i els hi van prohibir. La gent que està en aquelles oficines està malament.

El seu mestre, Federico Correa, era molt crític amb les modes en l’arquitectura. Ho podem llegir en el llibre de converses Un maestro de arquitectos en Barcelona.

En aquestes converses amb Federico Correa, ell va deixar anar una frase que la trobo brillant: « a què ve l’obsessió pel nou, si tot el que és bo és nou.» Els millors arquitectes passen de les modes, però si són prou bons, sempre estan d’actualitat. Lloyd Wright va marxar de Chicago perquè la seva primera arquitectura, que és meravellosa, havia passat de moda. Va marxar a Califòrnia i va fer altres coses. La moda té una força brutal, la de coses que es fan només per moda… Pensem en Toyoo Itō i la seva Fira de Barcelona…

No li agrada…

Home… Quan jo feia el meu gran projecte de la Porta Firal, que són quatre gratacels, vaig anar a una comissió de qualitat. Vam coincidir amb Toyoo Itō, perquè ell tenia un projecte d’un centre de congressos que hi havia al costat de la Fira, que no s’ha arribat a fer. Portava un plànol amb dues sales, una totalment transparent, l’altre opaca, clavades les dues. Després duia un carret de supermercat amb els materials, que em va deixar molt sorprès. Allà hi havia un tros de tela metàl·lica deployé amb la que volia fer la façana, un tros de terra amb el qual volia fer el paviment…

Curiós.

I l’edifici de Passeig de Gràcia que va fer en homenatge a La Pedrera no té nom… Si vols fer un homenatge frustrat de La Pedrera, no el facis gairebé al davant, fes-lo al Japó, si us plau!

En el seu llibre Pasando a limpio parla de la diferència entre arquitectura i escultura visitable.

Jo deia que el Guggenheim de Bilbao és una escultura visitable, molt maca, on es pot entrar. També es pot entrar a l’Estàtua de la Llibertat de Nova York. La diferència és que aquesta és una escultura clàssica i el Guggenheim és futurista-italiana. Les dues són escultures maques. En canvi, Gaudí no és mai això. I la Berlin Philharmonie, per exemple, tampoc.

Ara que esmenta la Berlin Philharmonie, de Hans Scharoun, parlem d’innovació en arquitectura. Federico Correa inculcava als seus alumnes, com vostè, que abans de fer un projecte, calia preguntar-se el seu sentit. Si el projecte és un restaurant, cal preguntar-se què és un restaurant.

Exacte, Correa ens deia també que no miréssim revistes ni intentéssim saber com havien resolt altres arquitectes projectes iguals o similars. Ell deia: «primer pensa què és un restaurant, què es un banc per seure.» Hans Scharoun va preguntar-se què significava anar a un concert. Va treballar amb l’enginyer Lothar Cremer, potser la persona més sàvia que he conegut en la meva vida, ell em va assessorar en el Palau de la Música i en l’auditori de Gran Canària. Lothar Cremer deia que la reproducció electroacústica, parlo de fa trenta anys, havia arribat a un gran de perfecció tan gran, que podia desafiar qualsevol persona perquè, amb els ulls tancats, distingís una reproducció gravada d’una actuació en directe. Per tant, anar a un concert ja no és només escoltar, és una altra cosa; és veure, sentir-te presencialment en un espai. Ell, per exemple, va decidir posar l’orquestra al mig. La Berlin Philharmonie és un cas en què la innovació és radical i això és admirable. Tan admirable que tots els grans auditoris que s’han fet després, inclòs el meu, estan influïts per la Berlin Philharmonie.

 

Estació de metro Toledo a Nàpols / Foto de Luciano Romano.

Estació de metro Toledo a Nàpols / Foto de Luciano Romano.

 

Quines preguntes es va fer vostè quan va intervenir en el Palau de la Música?

El Palau de la Música era un projecte diferent, perquè el plantejament inicial era que la sala principal es respectés el màxim possible i que el màxim de persones poguessin veure els músics, per això vaig canviar les llotges i les vaig posar a dalt. També calia millorar l’acústica. S’ha dit que la vam empitjorar, però la veritat és que totes les mesures preses demostren que la vam millorar. El primer dia que va venir el Cremer va dir que era evident que allò estava preparat per a música coral, en la qual el temps de reverberació més curt li va molt bé, però per a música simfònica hi ha massa espectadors per metre cúbic. Hi hauria d’haver uns deu metres cúbics per espectador, cosa que no es compleix. Tots els vidres emplomats vibraven amb la música i esmorteïen els greus. Vam haver de doblar els vidres, treure totes les moquetes, tots els velluts, tot allò que fos absorbent, per fer-ho el més reverberant possible, incloses les cadires, que vaig dissenyar amb Cremer.

I la resta del projecte?

En l’ampliació de la sala petita, el Petit Palau, la qüestió acústica era més senzilla, perquè al reduir el nombre de butaques el problema se simplifica. Ho vam fer d’acústica variable, perquè si hi ha una conferència vols que el temps de reverberació sigui curt per escoltar bé el conferenciant, i si fas música de cambra, doncs al revés. Vam pensar en uns panells mòbils que no sé si s’utilitzen, perquè en arquitectura, tot allò que és mòbil és complicat que després s’utilitzi.

Parlem de l’Auditori Alfredo Kraus de Las Palmas.

Aquest projecte el vaig començar amb Cremer. La sala és hexagonal per ell. Ell deia: «el meu ideal seria una sala hexagonal amb desnivells forts, com unes vinyes en la muntanya.» La planta la vam fer junts, va ser una col·laboració intimíssima entre els dos des del principi. A diferència de la Berlin Philharmonie, a l’auditori Alfredo Kraus l’orquestra no està al mig, per una raó de pes, i és que l’edifici està davant del mar i a mi em semblava que hi havia una possibilitat única que al darrere de l’orquestra hi hagués el mar. A ell li va semblar fantàstic. Aquell és un mar atlàntic, on sempre hi ha onades. Vam fer una doble vidriera per aïllar els sons exteriors. La idea era aquesta: una sala hexagonal que ell sempre havia somiat, molt esglaonada i poder veure el mar. També aprofitar el clima, jo vaig insistir molt que només podia haver aire condicionat dintre de la sala, perquè per raons acústiques havia de ser hermèticament tancada. Però en la resta d’espais, per aquest clima, no n’hi havia d’haver… Ni en les sales de conferències, ni en les sales d’exposicions, ni en el bar… No hi ha aire, estàs en un clima únic. Estic molt satisfet d’aquest edifici.

Es nota.

Un dia, un aparellador que estava treballant en la segona fase, em va portar un bibelot comprat a El Corte Inglés, que era l’auditori Alfredo Kraus fet en porcellana, tot deformat, com si fos la Torre Eiffel. Vaig pensar: ara sí, ja ho tenim tot!

Canvia la perspectiva dels propis projectes amb el temps? Penso, per exemple, en la Casa Fullà de Barcelona, que va fer fa seixanta anys.

A vegades hi torno, sembla mentida com es conserva i com se l’estimen els seus habitants, molts dels quals són recents. Penso que no sé si avui la sabria fer. Això també passa amb el Lluís Clotet, amb totes les obres de la primera època que vam fer junts. La nostra arquitectura ha canviat molt poc, la meva pintura també. Si em penedeixo d’una obra és perquè no em va sortir bé. La majoria de vegades per fer massa cas als clients. Altres arquitectes, com Enric Miralles o Coderch, eren molt més rígids que jo.

Digui’m un exemple en el qual hagi fet massa cas al client.

Doncs la meva experiència de set anys amb Núñez i Navarro. Jo cada vegada manava menys fins que vaig tancar aquella etapa. El darrer projecte va ser en el solar de l’antic restaurant Azulete. He fet massa cas als clients i no sempre n’era prou conscient. Quan alguna vegada jo imposava alguna cosa en alguns clients, després em deien que havia fet bé. Aquest ha estat el meu error, fer massa cas als clients.

 

Foto d’Eva Blanch.

 

A Vivir no es tan divertido, y envejecer, un coñazo explica com ara les cases unifamiliars, una vegada construïdes i entregades, poden canviar molt amb el temps pels nous propietaris…

Sí, pensa en la Casa Milà, la Casa Lleó Morera… No fa tant de temps, només un segle, que el burgés català encarregava cases pensant que sempre serien de la seva família. Ara, si repassem els xalets que vam fer amb el Lluís… Hi ha un, que és la Casa Penina i la Casa Pantelleria, que els propietaris se l’estimen moltíssim, però no hi ha molts casos en què els nous compradors respectin el projecte original. Qui la compra sempre la vol personalitzar, contracten un altre arquitecte i canvien coses.

Vostè diu en el llibre que és més respectat a Itàlia que a Espanya.

Jo he treballat sobretot com a dissenyador. Treballar per a l’empresa privada a Itàlia és fantàstic, la pública ja és un altre tema. Allà he tingut premis. El dissenyador i arquitecte Alessandro Mendini sempre va confiar en nosaltres, dirigia la revista Modo i després la Domus. L’estació de metro a Nàpols la vaig poder fer per una recomanació seva, directament. És l’obra més gran que he fet a Itàlia. Allà manava una empresa privada italiana, encara que tota la part de la superfície s’havia de pactar amb l’ajuntament. Van ser set anys de feina fantàstics, va ser una gran sort perquè vaig entrar-hi tan aviat que vaig poder modificar l’estructura. Normalment els arquitectes entràvem quan els enginyers ja ho havien decidit tot, llavors l’arquitecte només podia decorar, treballar les superfícies. En canvi jo preguntava si no es podia eliminar un forjat, si es podia fer un forat que anés des de baix fina a dalt… M’ho vaig passar molt bé. No hi ha una gran obra sense un gran client, això no té discussió.

A Pasando a limpio, parla de Benidorm com a model de ciutat vertical. Explica que suposa un estalvi de recursos.

I tant. El problema no és Benidorm. Hi ha altres poblacions al voltant que han posat la llibertat d’altura però no la limitació de densitat. Benidorm diu que pots fer un metre quadrat d’edifici per metre quadrat de solar. L’altura, lliure. Com més t’aixequis, més esvelt serà l’edifici i més espai tindràs a la planta baixa per fer coses: botigues, piscina… Això fa de Benidorm una ciutat única. Té una densitat acceptable, les distàncies són curtes, hi ha pocs carrers per pavimentar i il·luminar, la recollida d’escombraries és més fàcil, les escomeses són més econòmiques, es pot anar caminant a tot arreu. Potser no hi ha cap edifici que sigui excepcional, però una ciutat no es fa per acollir edificis excepcionals. Benidorm m’hauria d’haver encarregat un gratacels, per tant com l’he defensat. M’agradaria fer un gratacels allà, ben esvelt! També m’haurien de fer fill adoptiu de Nàpols, la gent paga el bitllet per veure l’estació i surten sense agafar el metro.

Tornem a Vivir no es tan divertido, y envejecer, un coñazo, on es refereix a la quantitat d’amics que el van abandonant perquè moren…

Sí, en les últimes correccions del llibre, algunes frases que eren en present les vaig haver de canviar a passat. Per exemple, quan parlava de Federico Correa, que ja ha mort.

Li trec el tema, perquè vostè parla de la necessitat d’aprendre a morir i de prendre consciència que algun dia morirem, i és bo que això es produeixi quan som joves, perquè, si no, ens passa com a Salvador Dalí, que va prendre consciència quan ja era molt gran.

Sí, va ser massa tard per a ell.

Això implica que el seu llibre és adequat, sobretot, per a lectors joves.

Hi estic d’acord, em consta que a la gent jove li està agradant el llibre. No he fet un llibre per a vells, sinó per a joves.

Respecte a aquesta necessitat d’acceptar la mort, no sé si som una societat que no accepta la mort o és més aviat que no acceptem cap final, ni el final d’una relació sentimental, ni el final d’una relació laboral… I, és clar, la mort és el final més definitiu.

No ho havia pensat, però segurament tens tota la raó. Jo ara semblo molt valent, però potser quan m’arribi el moment no ho seré tant. La meva germana, l’editora i escriptora Esther Tusquets, no volia saber la malaltia que tenia, no preguntava als metges, cosa que a mi em va sorprendre. Jo crec que va morir d’un càncer, però mai es va arribar a aclarir, perquè ella no volia preguntar ni saber. Potser, en el meu moment, faré les coses malament, però almenys he escrit com m’agradaria que fos.

Com li agradaria que fos recordat Óscar Tusquets?

M’agradaria que la meva obra seguís fent gaudir. Els meus quadres els tinc pràcticament tots controlats, en bones mans, en persones que realment se’ls estima. L’arquitectura és més complicat, perquè de cases unifamiliars només en queda pràcticament una, d’interiors a Barcelona crec que no en queda cap tret del restaurant La Balsa, que tenen allà el diploma del premi FAD que vam guanyar, però no ens consulten mai res. Ara, per exemple, la il·luminació la faria de manera diferent perquè en aquests moments hi ha mitjans que no n’hi havia fa seixanta anys. Si parlem de disseny, és molt difícil tenir un clàssic que no es deixi de produir, perquè ho bé passen de moda, o bé les empreses desapareixen. Tracto de tenir una peça de cada disseny que he fet i no sé a qui els ho donaré. Dubto si al Museu del Disseny. El nostre dipòsit d’arquitectura amb el Lluís Clotet vam decidir donar-lo al Col·legi d’Arquitectes, perquè creiem que el seu arxiu històric està molt ben gestionat. Un altre tema són els llibres, això és el millor, perquè més o menys es van trobant tots. És difícil trobar Dios lo ve, però estic convencent Anagrama d’editar-lo en digital, almenys.

En el llibre diu que a vostè el consideren un supervivent.

Sí, poca gent em pregunta què he fet l’any passat. Tothom em pregunta per la gauche divine o per la meva relació amb Dalí. No queda ningú viu que hagi tingut deu anys d’amistat amb ell, però jo no vull ser la memòria de Dalí.

 

 

Com ha envellit Barcelona en el darrer mig segle?

Sempre es diu que qualsevol temps passat va ser millor. Dir que abans tot era millor és de vells, però sí, abans tot era millor. Respecte a la música, per exemple, ser jove en el moment del naixement del rock, veure aparèixer Elvis Prestley, The Beatles, Freddie Mercury… Però també la cançó francesa: Edith Piaf, George Brassens… I Barcelona també va tenir un moment molt excitant, quan aquí hi eren tots els grans escriptors hispanoamericans, que els veies cada nit. Llavors neixien unes editorials interessantíssimes. Aquella excitació de veure desaparèixer la dictadura, pensar que això aniria d’una altra manera….

I la Barcelona d’ara com la veu?

Molt més trista, menys atrevida. Penso en Pau Riba, el Gato Pérez, Celeste, els habitants de la Casa Fullà, el Brossa…

L’arquitectura i l’urbanisme del futur han de tenir en compte pandèmies futures?

Crec que cal remarcar que no es pot donar cap culpa de la pandèmia a l’urbanisme. La pandèmia ha nascut pel motiu que sigui, per menjar animals vius, però el que és nou és que s’ha expandit a una velocitat inaudita. Una vegada Souto de Moura va dir que l’arquitectura bona sempre ha estat ecològica i hi estic d’acord. Per tant, la pandèmia no ha de fer canviar la bona arquitectura ni el bon urbanisme.

El disseny ha de ser sempre útil?

Sí, un debat és si el disseny ha de prioritzar l’estètica o la funció, però això parteix d’una pregunta mal plantejada, perquè un objecte, si és incòmode, l’acabo odiant, no és bell. Poso l’exemple d’una tetera. Si una tetera és bonica, però taca totes les estovalles, et cremes, està mal equilibrada, la seva bellesa desapareix. Privilegio les dues coses: una cosa ha de funcionar i ha de tenir una càrrega poètica. Una cadira t’ha de resultar simpàtica, però ha de ser còmoda. Les dues coses són importants.

Quina és l’obra que no ha fet vostè que li hagués agradat fer?

El Pantheon, per dir-ne una! Però també hagués volgut fer totes les obres d’Alvar Aalto. Però, vaja, si ha de ser només una, el Pantheon!

Categories
ArquitectesPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES