Un concert exquisit ha inaugurat el Festival Llums d’Antiga de L’Auditori, que posa el focus enguany en obres de compositores silenciades per la història i que, com s’ha demostrat, bé mereixen un espai com a primeres figures de l’escriptura musical barroca. Especialment interessant va resultar com es va vertebrar el concert: oferint espais de lluïment a totes les intèrprets del Hathor Consort, on no es repeteixen les configuracions d’instrumentistes i amb una seqüència de peces que posa en evidència la gran varietat de caràcters o afectes que les compositores desenvolupaven amb gran estil, sempre personal.
Una gran labor interpretativa la de la soprano Hana Blažíková, mostrant un domini fantàstic de l’estil, obrint i tancant la línia vocal a voluntat i oferint en tot moment un vibratto mínim, gairebé imperceptible. Fins que arriba l’última peça i ens demostra que també controla l’estil d’un barroc posterior. I és que el programa tancava amb l’obra més tardana, una peça festiva de coloratura gairebé vivaldiana, on totes les integrants de l’ensemble tornaven a participar, subratllant les noves tècniques vocals i instrumentals que anaven donant més color i brillantor a les composicions, perdent, això sí, lleugerament el sentiment transcendent que havia impregnat el programa.
El discurs d’aquest concert queda perfectament retratat per uns intèrprets que donen vida no només a les obres presentades, sinó també a un univers musical riquíssim que conté tresors que ens caldria tenir més presents. Menció especial a l’obra de Barbara Strozzi L’Eraclito amoroso, un catàleg d’afectes filats de manera magistral en un continu narratiu corprenedor i un fragment de la Susanna passegiata de Bartolomé de Selma que va ser per a servidor un dels centres emocionals del concert, amb la directora de l’Ensemble, Romina Lishka, portant la seva viola de gamba a una realitat etèria, acompanyada per les notes emotives i melòdiques del clave i la tiorba. Extraordinari.
