Mario Guerrero / @MarioGuerrero_G
Ballar consisteix a moure els peus repetides vegades els peus sobre una superfície. Es moguin amb delicadesa o amb moviments forts, el cos i el terra entren en contacte estret amb cada passa. Ballar consisteix, per tant, a tocar de peus a terra i no oblidar que la gravetat empeny cap avall. A El ball de les boges (Salamandra amb traducció en castellà de José Antonio Soriano i en català de Valèria Gaillard), les dones ingressades a l’hospital psiquiàtric de la Salpêtrière de París organitzen un ball cada mes de març, on tenen l’oportunitat de disfressar-se i barrejar-se amb l’aristocràcia de la ciutat. El doctor Charcot defensa la seva celebració perquè així aquestes dones poden sentir-se iguals a les de la resta de la ciutat. No obstant això, sembla més una mostra de poder: esteu enganxades a terra, no podeu volar ni alliberar-vos.
Aquesta és la primera novel·la de Victoria Mas (França, 1987), amb la qual va guanyar el Premi Renaudot des Lycéens el 2019, entre d’altres. Situada a París entre febrer i març de 1885, El ball de les boges està protagonitzada per Eugènie, una noia de bona família, i per Louise, una jove epilèptica ingressada a la Salpêtrière. Al voltant de les dues es desplega un ampli ventall de personatges de tota mena: des del jove Théophile, germà de Eugènie i de bon cor, fins Geneviève, una dona condicionada social i laboralment per actuar d’una manera determinada que troba les raons suficients per rebel·lar-se.
La situació de les dones dins de l’hospital psiquiàtric no és bona, però el centre suposa un refugi per a algunes d’elles que, extramurs, quedarien desemparades. A fora, però, la dona tampoc té grans oportunitats més enllà de buscar matrimoni i dedicar-se a les tasques de la llar. Per això, Eugènie, una jove amb curiositat pel coneixement i amb un poder especial, decideix rebel·lar-se contra la societat patriarcal, a l’igual que altres dones de la història, i són castigades per això.
Dins de la Salpêtrière, la dona s’entén com un objecte d’exposició o recipient de proves. Són contenidors de malalties i defectes que els homes han de corregir. El somni de moltes internes és sortir d’allà i portar vides com la resta de les dones, ja que estan ingressades amb una dubtosa bogeria, més aviat amb l’objectiu de desfer-se’n i condemnar-les a l’ostracisme. A més, la imatge que es té de les dones fora de la Salpêtrière difereix de l’ambient real que hi ha dins i de l’actitud de totes elles. Tal com diu la narradora omniscient: «Entre l’asil i la presó, ficaven a la Salpêtrière el que París no sabia gestionar: les malaltes i les dones.»
«La malaltia deshumanitza», diu també, i converteix les dones internes en boges, obligant-les a desprendre de les seves possibles categories de «filla», «mare», «germana», «dona» o «amiga». Ja no són res d’això i no poden donar ni rebre amor. Boges, només boges. Són dones l’únic valor de les quals per als seus pares és l’estatus social que ocupa el seu marit, de manera que si decideixen no casar-se estaran cometent un greuge al seu cognom. Davant la submissió per a tota la vida a la paraula emesa per boca masculina, hi ha dones que decideixen rebel·lar-se i dir «no», però reben repressió com a resposta.
Aquesta manca de llibertat de pensament i d’expressió l’advertim sobretot en el personatge d’Eugènie, les paraules de la qual senten com dards verinosos al seu pare. Ella aspira a barrejar-se entre els homes de París com un d’ells, ja que com a dona no és benvinguda i no li està permès participar en la vida filosòfica de la ciutat.
El ball de les boges convida a plantejar-se si l’evolució de la societat occidental en tot just un segle i mig ha estat òptima en termes d’igualtat de gènere, però també pel que fa a no titllar de bojos (al menys no ingressar-los en un hospital psiquiàtric sense raons) a persones que parlen o creuen en assumptes impopulars. Mas introdueix en aquesta novel·la altres temes interessants com els avenços de la ciència, el poder dels llibres i el valor de les promeses. Reivindica la igualtat i el feminisme i fa una crítica molt ferotge al masclisme, a la societat patriarcal i a la religió. Fins i tot en èpoques de tenebres s’entreveu alguna llum. Si ballem i estirem els braços, amb sort, podrem arribar a ella. Així, els peus seguiran movent-se però no trepitjaran més el sòl que els encadena.
