Feia molt de temps que tenia pendent la lectura d’aquest llibre, La España vacía. Viaje por un país que nunca fue (Turner). Em fa una mica de respecte acostar-me a un text que ha aconseguit un èxit immens, unes quantes reedicions, un munt d’articles i referències de tot tipus. El mateix autor, Sergio del Molino, del qual, ho admeto, és el primer llibre que llegeixo i no serà l’últim, ha publicat fa poc Contra la España vacía, un retorn al tema des de diferents perspectives.
En el meu ajornament lector també, ho confesso, hi havia uns certs prejudicis, temia que Del Molino, a causa d’algunes declaracions que li he llegit, no acabés d’entendre gaire això del cas català. I, encara pitjor, que potser no tingués cap interès en acostar-s’hi sense prejudicis. I crec, des d’un punt de vista personal, que alguna cosa hi ha, en algunes de les opinions o afirmacions sobre la qüestió. En tot cas, s’estigui o no d’acord amb els plantejaments de l’escriptor, que són molts i diversos, no es pot deixar de banda el fet que estem davant d’un llibre lúcid, valent, que obre molts camins i ens ajuda a encetar moltes reflexions, cosa que, per altra banda, potser tampoc no era ben bé l’objectiu global de l’autor.
L’obra és un assaig, es divideix en tres parts amb diferents apartats cadascuna, ens situa en la realitat d’un país, o d’una part de país, aquest centre peninsular poc poblat i poc conegut, en general, i reflexiona sobre molts aspectes que hi convergeixen, una part dels quals té a veure amb la mitificació del paisatge i de la història i de les motivacions que hi han contribuït. Quan el llibre s’allunya del tema central i n’infereix qüestions lligades a d’altres geografies, peninsulars o no, és potser quan el tema llisca en ocasions vers l’especulació o l’opinió subjectiva.
El volum compta amb un prefaci de presentació i un epíleg que podria semblar una mica confús si no fos que el mateix autor ha acceptar les seves pròpies contradiccions. Del Molino té la gran virtut de conèixer el terreny que analitza, l’ha recorregut a fons, cosa admirable perquè avui és fàcil teoritzar sobre llocs que no hem vist o llibres que no hem llegit i, a tot estirar, es practica un turisme cultural de consum immediat. Sobten les dades objectives a l’entorn de la realitat de la despoblació i de les característiques del país, en comparació amb l’Europa propera.
Al llarg del llibre s’incideix en l’abisme que ha separat allò rural d’allò urbà, des de fa molt de temps. Els prejudicis, ai!, han conformat dues visions antagòniques, una Espanya endarrerida i fosca i una Espanya rural mitificada, en molts casos per aquells que la van abandonar o pels seus descendents, un paradís perdut, amarat de valors que hem deixat malmetre. Molts aspectes, mirats des de casa nostra, ens poden remetre a la dicotomia entre modernistes i noucentistes, que encara cueja. De tota manera una de les constants universals dels canvis de mentalitat del nostre temps ja la remarca Hobswam en la seva famosa Història del segle XX, i és la pèrdua del món rural anterior.
La España vacía és un llibre que ha generat debat, que conté inevitables especulacions, i un debat general sobre el seu contingut el veig complicat. No m’estranya l’èxit obtingut, crec que anem mancats de llibres hispànics d’aquest tipus, plens de suggeriments i d’idees amb les quals, evidentment, no hem d’estar pas sempre d’acord. El llibre, llegit i contemplat des de les diferents perifèries peninsulars pot tenir lectures molt diferents. Alguns mitjans unionistes rancis han aprofitat continguts i algunes declaracions de l’autor per als seus interessos polítics però potser això resulti inevitable, actualment.
Una de les virtuts incontestables d’aquest assaig inclassificable és que es llegeix molt bé, està ben escrit, ben explicat, és distret i profund a la vegada sense ser un text divulgatiu amb afanys pedagògics, tot i que fa pensar (sempre, això sí, que hi hagi interès en pensar sense complexos ni tòpics enquistats en el nostre imaginari). Les generacions canvien i avui el nostre món, sobretot el més proper, és divers i ple de gent jove de moltes procedències que no podem saber com entomarà la seva situació en el futur ni quines nostàlgies conformaran els seus imaginaris, un aspecte que encara és un misteri.
