‘Un mos exquisit’, el preu de l’excessiva ambició

La pel·lícula de Christoffer Boe retrata la crisi d'un matrimoni de cuiners que lluita per guanyar una estrella Michelin
un mos exquisit

Júlia Costa / @liujatasco


Un mos exquisit està dirigida per Christoffer Boe, cineasta i guionista de prestigi danès, amb títols ja força rellevants. Es tracta d’una història convencional, protagonitzada per una parella de cuiners ambiciosos, joves i guapos, que fan aquesta cuina moderna i rareta enfocada a guanyar estrelletes Michelin i, de fet, serà això de l’estrelleta el que farà esclatar els problemes matrimonials, tot i que ja venen d’abans. I és que la dedicació excessiva a una dèria, sigui la que sigui, fa que t’oblidis del context i tinguis poca cura de la família, en aquest cas, dona i fills. Un argument, doncs, molt tradicional i fins i tot tirant a carrincló, si no fos que els actors principals són de categoria (Nikolaj Coster-Waldau i Katrine Greis-Rosenthal). Entre els secundaris caldria destacar la nena que fa de filla gran del matrimoni.

La narració fa salts en el temps i es divideix en parts que porten el nom dels quatre sabors canònics. Aquests salts en el temps en algun moment estan mal resolts i sembla que no acabin de lligar. Crida l’atenció que en la moderna Dinamarca les infidelitats tinguin encara tan greus conseqüències, no vull ser dolenta però sembla que quan la infidel és la dona el tema és més punyent, vaja. I tampoc no s’entén que es deixi enredar per aquest xicot d’una forma tan absurda i maldestra i que es vengui per tan poc, la veritat.

El guió juga amb nosaltres, ens fa patir, sempre sembla que hagi de passar alguna cosa grossa però tot es resol prou bé. No entenc gens que en alguna promoció me l’etiquetin com a thriller, fins i tot com a thriller eròtic. Misteris de la propaganda o de la confusió existent en això dels gèneres cinematogràfics, o, cosa freqüent, que en ocasions s’escriuen crítiques de tota mena de coses sense un coneixement directe. Sí que és cert que pel mig hi escampen una mica de marro eròtic, que tampoc no és excessiu.

Malgrat el conservadurisme evident, i la poca originalitat de la història de fons, he de dir que m’ha agradat, passes una bona estona, està molt ben filmada, els actors són bons i eficaços, i si li voleu cercar moral subjacent podríem anar a parar a això de la conciliació familiar. També ens pot fer meditar en l’ambició professional i els seus excessos. Pel que a la cuina d’elit, no sé si la pel·lícula ironitza o li dona suport. Potser el dinar familiar amb entrepans és una mena de símbol a favor de la senzillesa, el protagonista té un germà bonhomiós -que no entenc perquè ha de ser físicament tan diferent del triomfador-, que fa una cuina casolana i senzilla, feliç i simpàtic, però que està com un toixò, que tampoc no calia. Un bon producte, en qualsevol cas, per a tot tipus de gent, ben fet i ben presentat.

Categories
CINEEròticRomàntic
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES