A la novel·la de Kazuo Ishiguro La Klara i el Sol (Anagrama amb traducció al català Xavier Pàmies i al castellà de Mauricio Bach) el món es percep a través dels ulls de Klara, mostrant-nos un futur distòpic en què els nens semblen haver perdut la capacitat de relacionar-se entre ells i la gran soledat que els envaeix es veu alleugerida pels AA, amics artificials completament lliurats a la persona que els escull.
No obstant això, Klara és una AA diferent de les últimes que hi ha al mercat. És un model anterior i, per tant, tecnològicament menys potent, però té una capacitat d’observació i avaluació peculiar. És un androide que utilitza l’energia del sol com a font d’alimentació i a la novel·la el sol apareix com una mena de deïtat que posseeix la capacitat i la voluntat de donar vida i nutrició. Josie, la nena que la va triar, pateix una misteriosa malaltia que la fa cada dia més fràgil i viu amb la mare i la criada en una mansió. A la casa del costat hi viu Ricky, que també es queda sol amb la seva mare. Els dos nois són molt amics des de la infància.
Klara ho observa tot amb detall, però la seva atenció no se centra en el món material, sinó en les relacions humanes. Tracta de comprendre els éssers humans, les relacions que estableixen, els seus sentiments: en essència, intenta entendre els seus cors. El cor és precisament el que falta a Klara, el que la converteix en una màquina per molt que intenti analitzar i comprendre. Tot i això, a mesura que avança la història, el lector se sorprendrà en descobrir que Klara no només és un androide intel·ligent, sinó que sembla tenir una capacitat d’empatia que va molt més enllà de les seves habilitats tecnològiques, una capacitat que sembla fregar l’amor.
Ishiguro narra una història en què el lector ha de fer-se preguntes clau sobre la naturalesa humana. Al centre de la novel·la trobem la qüestió més difícil de totes: Què fa que l’ésser humà sigui únic? Què és el que ens fa humans? La Klara i el Sol és un llibre sobre què significa la humanitat, on amb gran sensibilitat l’autor tracta d’explicar la mecànica dels sentiments, allò que defineix l’essència humana. Com de borrosa és la frontera entre una màquina i un ésser humà? A la novel·la, aquest tema es desenvolupa a través de l’intent de l’androide de comprendre si hi ha alguna cosa dins de cadascú de nosaltres que ens fa tan especials i quina forma té.
Sembla clar, doncs, per què Ishiguro va triar que Klara contés la història: una intel·ligència artificial, innocent, ingènua i ignorant de l’ésser humà que certament, millor que ningú, pot raonar sobre qüestions tan abstractes d’una manera tan simple com incisiva. Ella sembla actuar com una cirurgiana de les emocions humanes: les desmunta, les dissecciona, les estudia i les analitza en un intent de trobar-hi allò que potser la diferència de l’ésser humà.
La novel·la es mou amb agilitat entre reflexions i girs, amb un bon ritme que ofereix una lectura fluida i emocionant. Està narrada en primera persona amb un estil senzill, que de vegades pot semblar fred, però és efectiu. És impossible que el lector no senti afecte per la Klara, perquè sembla desenvolupar una sensibilitat (té sentit parlar de la sensibilitat d’un robot?) que l’ésser humà, en aquest futur distòpic no tan llunyà del nostre, corre el risc de perdre.
