Aquesta magnífica biografia de Gabriel Ferrater va ser la primera publicada (a SD Edicions), trenta anys després de la seva mort. L’autora, Maria Àngels Cabré, l’ha revisat i n’ha corregit alguns detalls, poca cosa, de fet. Enguany ja en fa cinquanta, d’aquell suïcidi que va contribuir a mitificar, vulguem o no, la figura d’un personatge que encara desvetlla interès i curiositat. Potser pel fet que és una biografia escrita en castellà no ha rebut, en l’actualitat, la difusió que mereix i en algunes ressenyes es qualifica la recent, la de Jordi Amat, de ser la primera. Al llibre d’Amat crec que l’autor, en algun moment, admet que no l’ha llegit, per motius diversos.
Cabré (Barcelona, 1968) és novel·lista, crítica literària, assagista, traductora. Ha traduït al català tota l’obra poètica de Ferrater i ha publicat interessants antologies sobre autors i autores diversos, catalans i castellans. Aquesta biografia, en el seu moment, va rebre lloances però també va comptar amb reticències diverses, cosa habitual, ja que el gènere biogràfic, encara més quan fa referència a personatges contemporanis, és complex i controvertit.
Es tracta d’una biografia més aparentment convencional que la de Jordi Amat i crec que resulta interessant acostar-se a tots dos llibres en aquest any de commemoracions ferratianes. Considerant, és clar, que tenen un enfocament diferent i vint anys de diferència. Compta amb una bona bibliografia. A banda de les biografies hi ha un munt d’articles i publicacions diverses sobre Ferrater, avui etiquetat ja més aviat com a poeta de culte, quan, de fet, alguns dels seus contemporanis el valoraven més aviat com a crític d’art i lingüista.
L’autora, Maria Àngels Cabré.
Es considera Ferrater molt innovador en el tema poètic, i no seré jo qui contradigui determinats dogmes acadèmics, però en aquests darrers temps he llegit i escoltat coses poc fonamentades sobre si és o no és el millor poeta català contemporani. En això de la poesia, com en el mçon de la literatura, en general, compten les modes i tendències, les lectures prèvies, el moment vital i els gustos personals. Salvador Espriu, que no era del gust de Ferrater, va ser el poeta català oficial indiscutible de la meva joventut, però avui la seva valoració ha anat de baixa.
El títol del llibre, això de «l’excés de ser intel·ligent», té un sentit però avui hem descobert que hi ha molts tipus d’intel·ligència, i en el tema de la pràctica i l’ emocional, Ferrater no va reeixir. Els personatges autodestructius, diferents, brillants però complexos, bevedors o lligats a addiccions diverses, encara més si tenen un final prematur, lligat a un suïcidi, no poden evitar la mitificació que n’acompanya el record.
Cabré encapçala els capítols amb frases de Pavese, un altre suïcida brillantíssim, mitificat per la generació intel·lectual de Ferrater. Veu, entre tots dos, uns lligams evidents, en molts aspectes, i la relació té per a l’autora un component subjectiu. Fa alguns anys, el 2010, TV3 va oferir un documental molt interessant, Metrònom Ferrater, sobre aquest intel·lectual inclassificable que em resisteixo a etiquetar com a poeta i prou, encara que moltes persones coneguem més aviat, sobretot, la seva poesia.
Al documental hi surt molta gent que avui ja no és entre nosaltres, Carme Balcells, que tocava força de peus a terra, en algun moment, manifesta que si ets poeta i intel·ligent «has de ser ric.» I és que malgrat l’admiració que en tants aspectes ens desvetlla Ferrater, contemplant en perspectiva la seva vida i la seva tasca, no es poden deixar de banda les moltes ombres vitals que l’acomboien, la impossibilitat d’estabilitat amorosa i professional, el llarg camí de bevedor excessiu, que és ja un intent de suïcidi a terminis, de fet.
Tant en aquesta biografia com en la d’Amat, de forma inevitable, hi ha especulacions i suposicions. I en el recull de testimonis del documental mencionat, opinions diverses, que convergeixen en el fet de què es tractava d’una persona atractiva i diferent però amb moltes febleses. Les biografies sempre seran limitades perquè recollir la vida d’algú, famós o no, en un volum o en un documental, és com voler agafar aigua amb un cistell. I el biografiat no té veu ni vot, és clar, quan ja no es troba entre nosaltres.
Gabriel Ferrater.
Més enllà de Ferrater el llibre ens passeja per una època de molts canvis, innovadora, reprimida però amb certa esperança, i, també, elitista, en aquella universitat minoritària, masclista, encara que fos aquell un masclisme en evolució i algunes dones joves s’anessin espavilant. Sembla que molta d’aquella gent brillant visqués en un món diferent del de la gran majoria. En algun moment, l’any 1969, Ferrater explica que amb trenta mil pessetes al mes en té prou per viure de forma modesta. Si indaguem una mica com eren els salaris majoritaris dels treballadors, en aquella època, un sou com aquest em sembla un luxe. Aquell poema tan aplaudit, que Ferrater va recitar de forma magistral al Price, Gosa poder, a mi em produeix una mena d’angoixa, tot i que no en nego l’excel·lència.
Avui la cultura s’ha massificat i democratitzat, afortunadament, tot i que les classes privilegiades encara ho tinguin més fàcil. Han passat molts anys. Per molts problemes polítics que ens sacsegin no són comparables als del temps de la dictadura. Una de les virtuts, segons la meva opinió, després de llegir la seva biografia i alguna cosa més, de Ferrater, és que no se’l pot encasellar: va escriure els seus poemes en català però els seus textos i les seves traduccions, i fins i tot les seves converses amb els coneguts, podien ser en castellà, en català o en molts altres idiomes, tot i que jo crec que, malgrat la seva innegable facilitat per les llengües, el tema poliglota s’ha exagerat en alguns aspectes.
Tant aquesta biografia com la d’Amat han de comptar amb una certa complicitat lectora, són llibres per aquells que ja sabem alguna cosa de l’autor i la seva obra, ni que sigui aspectes poc rellevants però significatius. Avui algunes gracietes i ximpleries de Ferrater, com ara això de grapejar senyores quan se’n va el llum, les veiem ben bé d’una altra manera. El futur no ha estat ben bé com s’esperava en els seixanta, en els setanta, però moltes coses han canviat, també la ideologia, el paper de la dona, relativament absent, intel·lectualment parlant, en aquella societat, amb poques excepcions.
