Al Museu Nacional d’Art de Catalunya s’ha inaugurat una interessant, fascinant i original exposició sobre l’activitat creativa de dues dones que no es van conèixer però que tenen moltes coses en comú, Josefa Tolrà, catalana (1880-1959) i la britànica Madge Gill (1882-1961). El títol de l’exposició, La mà guiada, fa referència al seu capteniment guiat per una mena d’automatisme i d’estat alterat de la consciència.
Encara que l’obra, en gran part inèdita, faci pensar en pintures surrealistes i avantguardistes, cal anar més enllà a l’hora de visitar l’exposició la qual, en molts casos i per a molta gent segurament precisarà de comentaris afegits i lectures sobre el context i la personalitat d’aquestes dones. Cal situar-nos fora dels prejudicis, acceptar la vigència dels nous relats ètics i estètics de la cultura moderna, repensar les noves espiritualitats laiques i defugir tòpics diversos. L’art, tot i que aquestes dones no volien ser considerades artistes, té una funció sanadora, consoladora, permet endinsar-se en el misteri i recórrer, si cal, a doctrines esotèriques bandejades durant anys per part de tot tipus de poders, religiosos, polítics, però també científics, quan la ciència pot caure en una mena de prestigiats nous dogmatismes.
Detall d’una obra sense títol de Madge Gill.
Aquestes dones, sense formació acadèmica, dibuixen i broden mons poblats de presències, paisatges astrals sovint ocupats per éssers inquietants, gairebé sempre femenins, i reflexionen sobre temes diversos, també relacionats amb la ciència, la moral i la necessitat de la pau per a la convivència. La seva obra, que no ha entrat mai en els circuïts comercials, es pot trobar avui a importants museus d’art modern i contemporani.
Totes dues, diferents en molts aspectes, van viure tragèdies com les guerres del segle XX i van perdre fills, a causa de malalties o de les mateixes guerres. La creativitat els va procurar estabilitat i respecte, tot i que Madge va estar un temps ingressada en un psiquiàtric. La producció d’ambdues traspua una estranya bellesa, des de l’espai domèstic que les acollia van poblar la seva intimitat d’enigmes que, d’alguna manera, van molt més enllà de la trista realitat del segle XX europeu. No realitzaven preparacions ni esbossos, utilitzaven els materials que tenien a l’abast i van elaborar la seva obra a partir de la maduresa.
Les obres no pretenien tenir cap mena de valor una vegada acabades, l’important era el procés convulsiu que les empenyia a crear sense defugir, però, la comunicació amb la gent ni les tasques quotidianes i que els aconseguia accedir a la pau interior. L’exposició, comissariada per Pilar Bonet, amb el suport del grup de recerca Visionary Women Art, es podrà visitar fins a primers de novembre i al seu entorn s’organitzaran actes i xerrades.
