Andreu Claret Serra (França, 1946) és periodista i escriptor. En el camp del periodisme ha estat delegat de l’agència EFE a l’Àfrica subsahariana i a l’Amèrica central i director a Catalunya d’aquesta agència de premsa. Ha col·laborat en diversos mitjans: Cambio 16, La Vanguardia, Avui, El matí de Catalunya Ràdio, Aquí amb Josep Cuní (SER). En el camp literari cal destacar la trilogia de novel·les sobre la Guerra Civil a Catalunya: El secret del brigadista (2008), El cònsol de Barcelona (2019, Premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica), i 1939. La caiguda de Barcelona (2021).
París érem nosaltres (Columna), guanyadora del Premi Ramon Llull 2023, és la seva última novel·la publicada: la narració de l’extraordinària vida d’un exiliat, fill de rabassaires, durant la República, la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial. Tot plegat amarat d’una intensa història d’amor.
París érem nosaltres ens exposa la vida d’un exiliat fill de rabassaires. I aquest personatge beu plenament de les experiències del seu pare, Andreu Claret i Casadessús. Podríem considerar que es tracta d’una biografia novel·lada?
Prefereixo no encotillar la novel·la dins d’aquest gènere. De fet, la primera intenció era narrar la vida de personatges de ficció que haguessin passat per aquesta dècada dramàtica que va del 1936 fins al 1945, feta de guerra, exili i més guerra. Aviat vaig adonar-me, però, que aquests personatges els tenia a casa! Eren la meva família. No obstant això, voldria que la seva peripècia servís per retratar la de tota una generació de catalans que van veure les seves il·lusions truncades per la victòria franquista i van sobreviure a l’adversitat.
M’agradaria remarcar l’estructura de la novel·la. S’inicia amb un naixement, però no és el de l’esmentat Andreu Claret i Casadessús, sinó el seu propi naixement: el de vostè.
No vaig escriure el primer i segon capítols fins al final, quan vaig pensar que potser convenia definir d’entrada la veu del narrador i la personalitat dels principals protagonistes (el pare i la mare) desconeguts del gran públic. Aquests dos capítols em van servir per emmarcar el relat entre la vida i la mort, els dos extrems de la condició humana.
Entenc. Perquè tal com diu, en el segon capítol, ens parla d’una defunció, i aquest cop sí que fa referència al seu pare. Necessitava mostrar-nos el moment a partir del qual vostè va decidir escriure aquesta novel·la?
Sí. Quan va morir, vaig comprendre que no el coneixia prou. Disposava d’una llargues gravacions (més de 25 hores) que sortosament havia fet quan encara tenia el cap clar i les vaig tornar a escoltar. Contenien molta informació, però jo no volia escriure una biografia sinó una novel·la, més centrada en l’home que no pas en el personatge. Quan vaig adonar-me que aquella llarga conversa estava farcida de silencis, vaig convèncer-me que tenia un material valuós. El meu pare no era d’una sola peça. Com han de ser els personatges de les novel·les.
Ben cert. I encara parlant de l’estructura de la novel·la, tot seguit trobem el gruix narratiu. Una primera part situada entre 1908 i 1939, i una segona part que va des de 1939 fins a 1962. Sempre amb un avenç cronològic lineal. El seu pare, però, va morir el 2005.
El meu propòsit, com he dit, no era el d’escriure una biografia convencional, ni tan sols una biografia novel·lada, sinó de narrar històries humanes que servissin per il·luminar el que va suposar per a Catalunya la primera meitat del segle XX. D’altra banda, la nevada del 62 em permetia acabar amb una venjança poètica que era necessària (per a mi i per als lectors) després de tant patiment!
Una bonica venjança poètica. Si ara ens fixem en el material temàtic hi trobem la Guerra Civil, que és un episodi històric que ja havia treballat en obres anteriors: la trilogia El secret del brigadista, El cònsol de Barcelona i 1939. La caiguda de Barcelona. ¿París érem nosaltres s’hi podria sumar, tot convertint-se en una tetralogia?
Crec que París érem nosaltres no és una altra novel·la basada en la guerra i l’exili. El rerefons històric és substancialment el mateix (tot i començar l’any 1908 i acabar el 1962) però la narració no se centra en personatges cèlebres (com el cònsol soviètic), en Lluís Companys o en periodistes famosos. Tampoc en esdeveniments destacats com els Fets de la Fatarella. El meu propòsit era narrar històries protagonitzades per persones humils que haguessin travessat tot aquest període.
Just per aquest motiu m’agradaria parlar d’altres aspectes, més enllà del rerefons històric. Un d’ells seria el joc del billar, aquesta manera de mostrar-nos com, de vegades, a la vida tot és un joc de caramboles. Quin paper hi juga la sort, en aquesta història?
L’atzar juga un paper importantíssim en capacitat del pare de superar l’adversitat. Va posar la seva manya amb el billar al servei de les seves ambicions. No va ser l’únic. Tant el billar com la boxa eren pràctiques esportives molt populars, que van permetre a joves de famílies modestes guanyar diners i adquirir certa respectabilitat social. Allò que va ser excepcional en ell és que la taula de billar sempre se li va aparèixer quan la necessitava. No és només un recurs literari. Ell sempre deia que la sort havies de cridar-la, però no tothom té la mateixa. La vida del seu germà Florenci va estar marcada sempre per la dissort.
Sí, i aquesta dissort hi apareix ben retratada. Però continuant amb aspectes que m’han semblat interessants, un altre que voldria destacar és la força de la paraula, i sobretot en l’episodi on se’ns narren els fets de la Fatarella que vostè ha esmentat abans.
Cal tenir en compte que la paraula tenia una importància que no té ara en les relacions socials. Només cal comparar intervencions parlamentàries de la República i les d’ara! Ell tenia un do de la paraula i una veu tronadora que havia exercit als Pastorets de Súria. Estava convençut de poder aconseguir l’impossible parlant. A la Fatarella o bé amb la Gestapo. Aquesta convicció contrasta amb la seva dificultat per a verbalitzar reptes afectius. Una actitud molt pròpia dels homes d’aquella època que no estaven preparats per a fer front a qüestions sentimentals.
Ja hem remarcat el rerefons històric: la dictadura de Primo de Rivera, la República, la Guerra Civil, l’exili, la Segona Guerra Mundial i la resistència… Malgrat no faci cap falta encotillar la novel·la en un gènere concret, la podem considerar novel·la històrica?
M’agrada més parlar de novel·la sobre la condició humana. De fet, els lectors em parlen més dels personatges que no pas de la Història. Volen saber-ne més coses, perquè pateixen conflictes que son universals.
Sí, els personatges tenen pes i profunditat. De fet, a París érem nosaltres hi trobem una història d’amor, i també són ben importants les relacions d’amistat i fidelitat als companys.
Per al protagonista, les amistats van ser determinants, molt més que no pas un carnet de partit polític. Tot i ser d’Esquerra Republicana tota la vida, va tenir amics en molts àmbits polítics. El guiava un esperit de llibertat i de fraternitat, però també la voluntat de dur a terme projectes en els que s’entestava. En algun moment, pot recordar aquell coronel britànic que vol acabar el pont sobre el riu Kwai tant si com no. Si no va acabar tan malament com aquell coronel va ser gràcies a l’amor, que el va fer tocar de peus a terra.
París és Ítaca? Perquè en realitat París hi surt ben poc.
A mida que avançava en l’escriptura, la mare va anar ocupant un lloc més important. Els dos estaven fascinats per París que era un símbol de llibertat i modernitat per a molts republicans catalans. Anar-hi plegats va ser la manera de tancar aquella dècada de patiment i ignomínia.
Un altre dels aspectes que trobem és el reflex de la vida a l’exili: la duresa, les dificultats, els dubtes, l’enyor vers la terra… I també la fragmentació de les esquerres. Podríem establir un paral·lelisme amb la nostra actualitat?
Intento no caure en els paranys del presentisme i posar-me en la pell dels personatges i en el context de la seva època. Vull dir que no escric per destacar paral·lelismes amb l’actualitat. No vol dir que el lector no els hi vegi, en un sentit o en un altre. Pel que fa a l’exili, he volgut subratllar-ne les penúries i foscor. Fins i tot Pau Casals passava gana! Des del punt de vista polític estic d’acord amb Carner quan diu que, políticament, l’exili català era un ambient mòrbid. Avui en diríem tòxic.
A la novel·la ja ho diu però… com definiria el seu pare? Era un valent? Un temerari? Un idealista?
El definiria com a un humanista intrèpid que va tenir molta sort. Per comprendre’l, s’ha de partir dels seus orígens rabassaires, aquells pagesos que no formaven part de cap dels grans corrents ideològics de la primera meitat del segle XX però que es van apropar al catalanisme i al republicanisme quan els propietaris i la monarquia els va tocar el crostó. Els movia un ideal de llibertat i fraternitat al qual el pare va afegir la dimensió social que havia adquirit baixant a la mina i veient el pa que s’hi donava.
Està treballant en algun altre projecte literari?
M’agradaria seguir amb històries humanes que ajudin a contar la nostra Història col·lectiva més recent. Crec que el tardo-franquisme i la transició, que han format part de la meva vida, són escenaris ideals per a situar-hi relats de supervivència, amor i amistat, com els de París érem nosaltres.
