Mario Guerrero / @MarioGuerrero_G
El 8 de novembre de 1519, Moctezuma rep Hernán Cortés, arribat des d’Espanya. És la trobada de dos mons diferents, dos imperis, dos idiomes. Tu sueño imperios han sido (Anagrama) és una novel·la al voltant d’aquesta trobada, des que Hernán Cortés arriba uns dies abans a Amèrica amb nou capitans, dos traductors, la seva tropa i els seus cavalls. La dona de Moctezuma els rep i agaixa, i s’allotgen al palau mentre esperen.
Aquesta novel·la d’Álvaro Enrigue (Mèxic, 1969) és una ucronia, una història sobre què podia haver succeït i el canvi conseqüent en la història. Dividit en quatre parts, entre la migdiada de Moctezuma i el somni de Cortés, l’obra explora l’abast del poder i de la violència. Entre els personatges hi ha els caxtilteca, la forma en què els mexicans anomenaven els que procedien de Castella, i els tenoch, que són Moctezuma i el seu seguici. Després d’una primera trobada, tots dos imperis intercanvien impressions i negocis entre frases com «anem bé, Espanya», quan en realitat no pensen que vagin per bon camí. Es tracta d´una primera conversa de difícil traducció i escassa comunicació, a més d’un gran xoc cultural.
Álvaro Enrigue.
Cortés i els seus han d’entendre que l’important no és com arribar a Tenochtitlán, sinó com sortir-ne. Una ciutat aquesta que hauria estat el somni de Michelangelo Buonarrotti, segons el narrador, pels seus traços rectilinis i la seva higiene obsessiva i sense desordre. A més, no són conscients de com resulten de ridículs els espanyols per als autòctons ni com són de melodramàtics els autòctons per als ulls espanyols. Durant uns dies, es mesuren de manera inconscient i supervisen les seves competències i ximpleries respectives. També hi ha interessos d’un imperi i l’altre, així com de personatges particulars. Malinche, per exemple, en aquesta història vol convèncer Cortés per convertir-se algun dia en reina d’una ciutat asteca.
Els espanyols no havien arribat a Tenochtitlán sols, sinó acompanyats per exèrcits enemics de Moctezuma, per la qual cosa aquest ha de bregar, encara que ho fa amb parsimònia, amb diversos fronts oberts alhora. Els espanyols havien travessat malalties, violència, sang i mort, però havien seguit sempre cap endavant, arrossegant tropes i pobles fins arribar al seu objectiu. Ho van fer sense demora perquè, com diu un dels personatges, «la meva ànima no descansa perquè els ulls de la mort no tenen parpelles.»
Aquesta història és gairebé un poema èpic, per la forma més que pel fons, i està formada només per narració, ja que té diàlegs escassos i estan intercalats. Alterna escenes de Cortés i els seus amb les de Moctezuma. D’altra banda, té un toc d’humor i absurd a causa del poc que semblen entendre’s i els intercanvis lingüístics, paralingüístics i corporals que no comparteixen. És una obra que té interès per l’episodi històric que representa, per veure quins elements nous descobreix l’autor a través de la ficció que hi introdueix. El final, precipitat, ens aboca a un desenllaç trepidant.
