Quan s’apropa Nadal, és fàcil que donem per acceptables pel·lícules que normalment no ens agradarien gens. Solen ser comèdies romàntiques, productes fabricats expressament per a una època en què volem creure en contes de fades, en la màgia i en les històries inversemblants. I és quan tenim la guàrdia baixa que plataformes com Netflix aprofiten per colar-se a casa nostra. Així ho ha fet amb la pel·lícula que ara distribueix, Mejor Navidad, ¡imposible!, protagonitzada per una família que, sense esperar-ho, acaba passant el Nadal a casa d’una altra família amiga, més rica, més afortunada, amb una vida més fascinant.
La primera família, formada per un matrimoni (Heather Graham i Jason Biggs) i un fill, passen per una mena de crisi. Ella no sembla sentir-se feliç amb el que té, però ell ho accepta tot una mica millor. A l’altra banda d’aquesta història, l’altre matrimoni (Brandy Norwood i Matt Cedeño), té dos fills, però a casa només hi ha la filla petita, una nena superdotada que ja va a Harvard. L’altre fill és tota una altra història que l’espectador ja descobrirà. La nena superdotada és bastant insuportable, tot sigui dit, i pel bé de la pel·lícula, no és tan superdotada com per saber que Santa Claus no existeix.
La mare (Norwood) és per donar-li de menjar a part. És una exageració de mare perfecta, el guió juga amb la possibilitat que ella vulgui un romanç amb el pare de l’altra família (Biggs), ja que tots dos són antics companys de classe i de grup musical, així que el personatge de Graham es posa nerviosa i fa coses que la porten al ridícul. Però, ¿què seria d’una comèdia nadalenca sense els seus malentesos de parella? Al cap i a la fi, ja sabem que totes les situacions ens portaran a pensar que som afortunats amb el que tenim, que les coses no són com sembla, que l’amor i l’esperit nadalenc triomfen sempre (Love Actually són figues d’un altre paner).
Mejor Navidad, ¡imposible! és una pel·lícula que només s’aguanta si pensem en una tarda de diumenge en família, amb els nens petits emocionats perquè arriba el Nadal. Enrere han quedat els temps de Solo en casa, La historia interminable o Eduardo Manostijeras, que deuen ser considerades ara mateix històries massa violentes, però que a unes quantes generacions encara ens acompanyen. El cinema nadalenc d’ara és més per consumir-lo i oblidar-lo, pel·lícules d’un sol ús. La roda consumista també afecta aquest tipus de pel·lícules, els productes són dolents, no duren gens, però hi ha tanta oferta, que sembla que ja està bé així. Però no.
