Vaig agafar El retrat de matrimoni de Maggie O’Farrell perquè el seu llibre anterior m’havia agradat molt. Hamnet girava al voltant de la dona de Shakespeare, de qui poc se sap excepte que era més gran que ell i que es va quedar cuidant la hisenda i els fills mentre el gran bard anglès triomfava i vivia a Londres. Precisament perquè poc se’n sap, l’autora es va permetre crear una història al voltant d’un fet cabdal a la història d’aquesta parella: la mort en plena infantesa del seu fill, l’únic noi dels tres que van tenir.
La pregunta és: com encaixa aquesta dona el dolor sense ningú –i el seu marit menys que ningú- que li faci costat? La trama, embolcallada amb una recreació d’època sòbria que la fa moderna, es va desgranant en petits detalls i no es descobreix fins un final emocionant en tots els sentits. La sensació amb El retrat de matrimoni és com si l’autora hagués volgut calcar una estructura que li ha funcionat bé en el llibre anterior. Només començar trobem una jove duquessa de Ferrara que ens anuncia el seu convenciment que el seu marit la vol matar. A partir d’aquí tirem enrere i se’ns explica la seva vida a Florència, com una noia poc freqüent, poc adaptable al seu destí com a princesa de la casa de Mèdici, tal i com ho era també la dona de Shakespeare.
Maggie O’Farrell.
Lucrècia de Mèdici era filla del duc Cosme i de la seva dona Elionor de Toledo, i la van casar sent encara una nena amb Alfons II d’Este, el darrer duc de Ferrara. En aquella època era costum de les classes aristocràtiques fer un retrat de la núvia poc després de casada. El d’ella és l’única imatge seva que ens ha arribat i sembla espantada. A partir d’aquesta imatge, l’autora recrea un personatge i una època en la qual les dones no eren gaire tingudes en compte si no era per tenir fills.
Pensem que diverses de les dones que compartien destí amb la Lucrecia de la novel.la, princeses casades per motius polítics, amb homes que els eren del tot desconeguts, desarrelades de les seves famílies i dels seus països, algunes fins i tot de la seva mateixa família, van acabar assassinades pels seus marits. Un tema –la violència de gènere- que no és nou, però que cinc segles d’evolució social més tard, no ha deixat d’existir.
Com deia, a El retrat de matrimoni (L’Altra Editorial amb traducció en català de Marc Rubió i Libros del Asteroide amb traducció al castellà de Concha Cardeñoso) ens trobem, com a Hamnet, dones que lluiten soles davant del seu destí, fora del seu temps, retrats intimistes, quotidians, una manera d’escriure i una tria d’ingredients que, si va funcionar una vegada, per què no provar-ho un altre cop? En general, però, tinc més bon record de Hamnet que d’El retrat de matrimoni, ja que aquesta en alguns moments m’ha semblat lenta i irregular.
