El pino de José Luis Regojo (Ondina) és una novel·la que retrata de manera crua i sincera la vida quotidiana d’un professor a la vigília de la seua jubilació. Utilitzant un estil reminiscent d’un diari personal, l’obra ofereix una visió sense filtres dels seus pensaments i emocions, capturant tant els seus desafiaments com les xicotetes satisfaccions diàries. Aquesta honestedat no sols evita idealitzar la vida, sinó que la presenta amb tots els seus matisos, convidant el lector a reflexionar sobre com els detalls més mundans poden ressonar emocionalment i personalment.
En abordar temes universals com l’envelliment, la intimitat, la malaltia i les alegries quotidianes, així com crítiques a la burocràcia i la societat, Regojo fomenta una apreciació per les experiències diàries i promou una visió crítica de l’entorn. Em fa la sensació que la novel·la del barceloní no deixa anar cap element de la vida, és un dietari clar, nascut de la mateixa confrontació amb la realitat. De fet, en nombroses entrades podem veure comentaris poc apropiats i pensaments que fan que el mateix narrador protagonista estiga avergonyit.
Com hem dit, no es tracta de normativitzar una forma de viure ni de donar lliçons sobre el bé i el mal, sinó de veure que més enllà d’aquests dos, hi ha espai per l’alegria. No és un llibre que ens parle de com hauria de ser un professor sinó de la realitat d’un entre tants, que com dona classe fa moltes altres coses: és algú absolutament normal, que dins del context que li ha tocat viure, fa el que pot per ser ell mateix.
José Luis Regojo.
Això em porta a pensar sobre els dietaris com a formes elementals de contar la nostra vida. Sovint ens deixem impressionar per personatges gegants i pensem que hem de ser així: confonem la bona vida i l’èxit amb el reconeixement massiu, i nosaltres desapareixem en el camí. Un dietari ens ha de confrontar amb aquesta idealització basta de la vida i arrelar-nos al fang que forma el nostre projecte vital, amb els seus encerts i desencerts. El protagonista d’El pino, gràcies als seus coneixements de filosofia oriental, posa en pràctica constantment l’art de la paciència i la no-acció, agafant forces per enfrontar-se a un món que sembla fet per crispar-nos.
Els dietaris, a cavall entre la ficció i la realitat, ens ajuden a entendre’ns millor a nosaltres, projectar metes més sanes i comprendre d’on venim, on estem. Regojo escriu aquesta obra amb un toc personal, ja que ell ha estat catedràtic de filologia anglesa durant molts anys, tot mesclant elements literaris que el separen de la seua creació, puix que no és sa per a cap autor identificar-se amb el seu protagonista.
Tot plegat, el llibre de l’escriptor català és una molt bona forma d’aprendre un poc més sobre la quotidianitat d’un professor d’institut, una persona radicalment normal que ajuda a fer d’aquest món un lloc millor mentre s’enfronta als problemes mediocres que tots tenim i als seus desitjos i prejudicis. Aquest llibre no parla de superhòmens ni de fantasmes, parla de nosaltres, que si és alguna cosa, és bastant.
