De l’impressionisme a la Llibertat amb permís de Balzac

El districte XVI de París és ideal per passejar-hi perquè hi podem trobar edificis i cases força senyorials. A mi m’agrada anar-hi, sobretot, els diumenges al matí, quan París encara no està completament desperta. M’arribo fins al Trocadéro i caminant, perquè és una passejada molt agradable, travesso carrers molt poc concorreguts fins al Musée Marmottan. París té la gran sort de gaudir d’un munt de parcs i jardins. I això, per a la gent que vivim en ciutats on més aviat n’anem escassos, ens fascina. Aquesta passejada ens permet passar per uns quants jardins que són molt agradables de veure.

El Musée Marmottan Monet no és un museu gaire conegut. No és dels que s’acostuma a visitar quan es va a París. Però per a la gent que li agrada l’impressionisme aquest museu és imprescindible. Jo havia estat moltes vegades a París i no el coneixia. Me’l va descobrir una amiga meva editora que me’n va parlar i des de llavors ja hi he anat unes quantes vegades. Hi trobem molta obra de la pintora Berthe Morisot, sobretot. També hi ha d’altres impressionistes com Caillebotte, per citar-ne algun més.

Al Marmottan hi ha més de cent quadres de Monet, entre ells molts de la col·lecció de les Nymphéas i altres pintures sobre els magnífics jardins que tenia el pintor a Giverny. De Berthe Morisot hi ha la col·lecció més gran del món de les seves obres. És un museu, per tant, que mereix un recorregut pausat perquè se’n gaudeix molt. Tampoc acostuma a haver-hi massa gent, la qual cosa en facilita la visita.

Quan surto del museu, més d’una vegada m’arribo a un lloc encantador que no es troba excessivament lluny. Es tracta de la casa que Honoré de Balzac va llogar durant set anys per poder fugir dels seus creditors. Fa poc que l’han restaurat i ara podem trobar-hi un petit cafè al jardí. Ben bé diries que et trobes al mig del camp i no pas al centre de París. És un lloc on la gent pot seure a llegir, a parlar tranquil·lament i gaudir de les flors i les plantes que l’envolten.

A l’interior visitem el lloc on Balzac va escriure les seves obres més importants. Hi veurem el seu escriptori o la seva famosa cafetera (diuen que es prenia més de cinquanta cafès al dia) gràcies a la qual podia treballar hores i hores. Però sobretot el que més impressiona, i especialment a mi que he exercit durant força anys d’editora, són les galerades de La comèdia humana.

Allà et quedes sense paraules en veure la quantitat de correccions que l’autor anava fent i enviant al seu editor una vegada i una altra. En un temps on no existien els ordinadors i totes les correccions es feien a mà, entre línies i als marges del text imprès, esgarrifa pensar la quantitat de feina que tenien tant l’escriptor, com l’editor, com l’impressor. I també l’excel·lència que l’autor buscava en les obres que escrivia.

Aquesta casa és en un desnivell del terreny i té una porta al davant, a la part de dalt, i una altra a la part baixa, que dona al darrere. Segons explica la història, quan algú venia a cobrar factures i el pobre Balzac no tenia diners, l’escriptor s’escapava per la porta del darrere perquè no el trobessin. El carrer és molt estret i sembla ben bé, quan hi passes, que estiguis en un poblet de muntanya. Balzac, amb les penúries que va passar, no es podia imaginar mai de la vida que la posteritat el recordaria i que seria tan llegit.

L’horari que l’autor seguia escrupolosament era de llevar-se a mitjanit, esmorzar en quinze minuts, treballar fins a les cinc de la tarda i, després, a sopar i a dormir. I així dia rere dia. Per això el cafè era tan important. De fet, el seu metge va comentar que Balzac va morir prematurament perquè ja tenia una lesió cardíaca de jove i treballar tan seguit abusant del cafè per no dormir el va fer emmalaltir fatalment. Va morir als 51 anys. I si mirem tota la seva obra escrita entendrem que no devia tenir gaire temps per res més.

Interior del Musée Marmottan de París.

Aquesta casa es troba al barri de Passy, que abans era un poble que el 1860 fou annexionat a París. Si no esteu cansats, us podeu acostar al cementiri que porta justament aquest nom. És al darrere del Trocadéro i ben petitó, però com tots els cementiris parisencs té un encant que convida a passejar-hi. En aquest hi ha enterrada la meva estimada Berthe Morisot, la família Manet i el músic Debussy, entre d’altres.

Per acabar la jornada podem fer dues coses. Una seria arribar-nos a un dels salons de té més famosos de París, a la Plaça del Trocadéro, em refereixo al Carette. Es va fundar el 1927 inspirat en l’art déco. Tota la decoració interior és del modista Givenchy. N’hi ha dos locals més a París que van ser creats posteriorment, un a la Place des Vosges i un altre a Montmartre, a la Place du Tertre.

La segona cosa seria anar caminant per la vora del Sena fins a l’Île aux Cignes, una illa artificial on tenia el taller l’escultor Frédéric Auguste Bartholdi, cèlebre autor de l’Estàtua de la Llibertat de Nova York i de les diferents reproduccions que podem veure a distints espais de París, una d’elles precisament a l’illa, al mig del Sena, al costat del seu taller.

Tot marxant del districte XVI podeu passar pel Pont de l’Alma. Allà veureu una rèplica de la flama que porta l’Estàtua de la Llibertat a la mà. És per recordar Diana de Gal·les i va ser una donació dels Estats Units arran de la mort de la princesa el 1997. Des d’allà, tot canviant de districte, podeu pujar cap als Camps Elisis per l’Avenue Montaigne. Hi trobareu les millors boutiques de Paris. No cal entrar-hi. Ja és un espectacle gaudir-ne des de fora. Però si teniu temps, visiteu la Maison Dior, per exemple, i podreu recordar novel·les i pel·lícules que s’hi han inspirat.