Els quatre atacs de ‘Tiburón’

Spielberg va dirigir el 1975 aquesta pel·lícula que va sacsejar la indústria cinematogràfica i va provocar tres seqüeles
Tiburon Steven Spielberg

Manel Haro / @manelhc


Tiburón és una d’aquelles pel·lícules que han esdevinguts clàssics del cinema. Abans la passaven de tant en tant per la televisió -i no me la perdia mai-, i ara la trobem a Filmin. De fet, aquella història va ser tot un fenomen quan es va estrenar, el juny de 1975, amb molts espectadors amb la ment posada en la temporada de platja. Es considera una de les pel·lícules més taquilleres de la història del setè art, va ser una de les que va canviar la manera de concebre el cinema als Estats Units, impulsant el fenomen dels blockbuster o grans produccions pensades per a impactar el màxim nombre de persones i obtenir el màxim benefici possible. Tiburón, basada en la novel·la de Peter Benchley, va ser el trampolí definitiu per al seu director, Steven Spielberg, i va provocar tres seqüeles que ja no dirigiria ell.

Recentment hem sabut que Universal Studios va oferir a Spielberg la possibilitat de fer un reboot de Tiburón, és a dir, recuperar la pel·lícula per fer una nova versió amb les possibilitats tècniques d’ara. Segurament la idea era bona, perquè Tiburón ha seduït diverses generacions i l’efecte nostàlgia acostuma a aixecar passions. Malauradament, Spielberg s’hi ha negat, argumentant que no l’interessa tornar a dirigir cap pel·lícula seva, sinó que prefereix explicar noves històries. És probable -a saber!- que el director vulgui que ens quedem amb aquella producció de 1975 i no arriscar-se a què una nova versió espatlli fins i tot la manera com recordem aquella pel·lícula tan reeixida i respectada encara.

 

tiburon spielberg

L’actor Roy Scheider va protagonitzar les dues primeres entregues de ‘Tiburón’.

 

De fet, hi ha força consens a assenyalar que les tres seqüeles que van seguir a Tiburón no van estar a l’altura de la pel·lícula original de Spielberg. La segona i la quarta entrega mantenien la línia argumental de la primera, mentre que la tercera explicava una història totalment diferent i sense cap personatge que coincidís amb la resta. El protagonista del primer Tiburón, l’agent de policia Martin Brody (interpretat per Roy Scheider), protagonitzava també la següent pel·lícula, dirigida per Jeannot Szwarc. La localització era la mateixa -la fictícia illa d’Amity, propera a Nova York- i també el conflicte.

Per una banda, teníem la lluita entre el tauró i l’agent Brody, però, per l’altra, la guerra entre el policia i els actors polítics i econòmics de l’illa, és a dir, l’alcalde i alguns empresaris dedicats al turisme, que es neguen a acceptar l’amenaça que l’enorme peix suposa després d’empassar-se algun banyista. Aquesta tensió és la que ens trobem en diverses pel·lícules, quan algun científic -per exemple- tracta d’avisar els polítics de torn del perill que corre la humanitat per culpa d’un virus o quan algun geòleg apunta a un terratrèmol catastròfic o un astrofísic veu venir el perill de l’espai exterior. La resposta dels polítics sempre és la mateixa: incredulitat, escepticisme, estupidesa, vaja.

 

Un dels taurons mecànics utilitzats per Spielberg.

Un dels taurons mecànics utilitzats per Spielberg.

 

He de dir que, tot i que la pel·lícula de 1975 és -certament- la millor de totes, la història dirigida per Jeannot Szwarc (1978) no està pas malament. Argumentalment s’assemblen molt, però en la segona hi ha l’afegit que el protagonista -recordem, el mateix agent Martin Brody- ja ha passat per aquest mal tràngol, no només per l’arribada del tauró a les costes d’Amity, sinó per la tossuderia de l’alcalde (interpretat, en les dues pel·lícules, per l’actor Murray Hamilton). No puc dir el mateix de la tercera i quarta entregues, que són bastant fluixes (la tercera, fins i tot, desastrosa).

El 1983 va ser Joe Alves qui va dirigir el tercer Tiburón. De fet, ja havia treballat en les dues anteriors entregues, dissenyant els taurons mecànics per a Spielberg i en el disseny de producció per a Szwarc. Fins i tot, sembla que Alves va estar a prop de dirigir la segona entrega. La història gira al voltant de la inauguració d’un centre marí que organitza activitats d’oci i on un enorme tauró ha aconseguit introduir-se. La resta és fàcil d’imaginar. El pitjor d’aquesta pel·lícula són els efectes especials, ridículs de tan bàsics i artificials.

 

Lorraine Gary i Michael Caine a ‘Tiburón: La venganza’.

 

En la quarta entrega –Tiburón: La venganza-, dirigida el 1987 per Joseph Sargent, l’agent Brody no hi és, però sí la seva esposa (Lorraine Gary) i els seus fills (i un altre personatge interpretat per Michael Caine, per cert). Ella viu amb la por que li va quedar després dels diversos episodis viscuts amb els taurons i tem que la seva família encara no hagi acabat de patir al respecte, la qual cosa acabarà sent veritat. La història és bastant inversemblant, especialment el desenllaç, Sap greu que una primera pel·lícula que va revolucionar el món del cinema hagi donat aquestes seqüeles, però això ja sol passar quan s’intenta estirar tant el fil. I suposo que Spielberg n’era i segueix sent-ne conscient.

Categories
CINETerror
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES