Un dels descobriments que la lectura constant i diversa afavoreix és el de poder constatar la semblança entre les vides de la gent, malgrat les circumstàncies siguin diverses i allunyades. Al mateix temps, però, cadascú és únic i diferent. Una de les claus de l’èxit dels llibres d’Elizabeth Strout (Estats Units, 1956), és aquesta incidència en les vides de personatges molt diferents, que viuen històries diferents, des de les més corrents fins a les més complexes, fent que totes tinguin el seu interès.
A Explica-m’ho tot (Edicions 1984 en català amb traducció de Núria Busquet i Alfaguara en castellà amb traducció de Flora Casas), amb un títol ben explícit, ens adonem que la vida té sentit quan és transforma en una narració compartida entre gent desconeguda o propera. Malgrat els inevitables enganys de la memòria, la gent es fa més viva en explicar i explicar-se, i aleshores la vida es reconverteix, en casos com els d’aquest llibre, en bona literatura.
Elizabeth Strout.
Els personatges d’aquesta escriptora sovint es treuen ells mateixos importància, s’immergeixen en la melangia, tot sembla modest, evident, però tot acaba amarat de misteri. En aquest cas, Strout reuneix personatges de les seves obres anteriors. El que passa és que aquesta autora ha aconseguit un estil propi i ha estructurat un espai de ficció molt personal. Malgrat les moltes referències a personatges dels seus llibres aquest es pot llegir de forma independent, com tots els altres seus.
Un tema recurrent és la culpa, la violència, fins i tot el crim, però aquest llibre no té res de novel·la negra. No ens trobem amb un protagonista clar, encara que alguns personatges tinguin més referències i més espai a la novel·la. Els crims no són gratuïts, tenen una explicació i enllacen amb d’altres històries, en un conjunt molt ben estructurat, malgrat algunes aparents regularitats i, potser, un excessiu allargament de determinats fragments. Pot ser que aquest llibre sigui el final d’una etapa però això no ho podem saber del cert, encara.
Aquest és un llibre, com els altres de Strout, amb les seves virtuts habituals, una mena de sinceritat planera, que fa que t’identifiquis amb alguns personatges i situacions en un moment o un altre. Potser l’excés de personatges perjudica la narració, sobretot en la seva primera meitat, però aquesta és una valoració personal. El que no podem negar és la grapa d’una autora que ha aconseguit un públic fidel i que ens situa en un món quotidià que ens mostra la singularitat de cadascú.
