María Stepánova: «La història oficial que imposa la propaganda russa és falsificada»

L'autora publica 'En memoria de la memoria', novel·la de transformació sobre una nissaga russa i una reflexió sobre la història i els mecanismes de la memòria
María Stepánova

Manel Haro / @manelhc


María Stepánova (Moscou, 1972) és escriptora i periodista, així com editora de la revista cultural Colta. És autora de diversos llibres entre novel·la, poesia i assaig. Acaba de publicar En memoria de la memoria (Acantilado), relat de les vicissituds d’una família jueva d’origen humil que va aconseguir sobreviure a la persecució del seu poble durant el segle passat. A través d’aquest llibre, l’autora reflexiona sobre la història i els mecanismes de la memòria, gràcies al fet que la narradora afronta la tasca de buidar un apartament, després de la mort de la seva tieta, ple de fotografies descolorides, de velles postals, cartes, diaris íntims i infinitat de records que són el rastre d’una vida i d’un segle d’existència a Rússia.

 

Podríem parlar de novel·la de transformació en el cas del seu llibre?

Sí, en la literatura alemanya hi ha un terme que m’agrada molt, building roman, que és justament això, novel·la de formació, d’aprenentatge. En aquest tipus de novel·la s’explica la història de transformació del protagonista durant un període de temps, fins que esdevé una altra persona, és una gran transformació. El meu llibre parla d’això.

Però també és un llibre que es mou entre la ficció i la no-ficció…

Si parlem de l’exactitud dels fets, són absolutament certs tots, no n’he inventat cap. Però he de dir que no m’agrada gaire parlar de ficció i de no-ficció en literatura, perquè aquesta separació limita molt. Jo volia escriure un llibre que justament ignorés aquesta divisió, no sé si ho he aconseguit.

Volia donar veu a la seva família amb aquest llibre?

Sí, i tant. Quan escrivia el meu llibre, pensava a quin col·lectiu el volia dedicar i aquests eren els meus avantpassats morts. El vaig escriure perquè els agradés a ells.

Es pot fer memòria col·lectiva a través de la memòria familiar?

Sí i no, cal pensar molt bé aquesta resposta. Per una banda, una família és també un col·lectiu, petit però col·lectiu al capdavall, i durant l’època soviètica la relació entre un col·lectiu petit -familiar- amb la societat -el col·lectiu gran- sovint era contradictòria i complicada. En l’època soviètica existien dues versions de la Història, una era grandiosa, ben estructurada, ben explicada pel Partit Comunista, que havies de conèixer de memòria.

La història oficial…

Curiosament, aquesta història es reescrivia molt sovint, perquè si algun líder polític queia en desgràcia, o era detingut o afusellat, calia treure el seu nom dels llibres, esborrar-los de la història. Per tant, calia memoritzar la nova història i actualitzar els llibres.

I la no oficial?

Durant els setanta anys que va durar l’estat soviètic existia una mena de corrent subterrani que conservava la història autèntica. Aquest relat només es podia compartir amb la gent de confiança, al voltant de la taula de casa.

 

María Stepánova

 

Es pot aturar la falsificació de la història?

Hauríem de parlar de què vol dir falsificació de la història. Què volem dir amb això i qui la falsifica. L’estat rus, com l’estat polonès, ha aprovat lleis durant els darrers anys que lluiten contra la falsificació de la història. Ara bé, a què es refereixen quan parlen de falsificació de la història? Ells estan intentant imposar a la societat una versió seva i, per tant, qualsevol altra versió no pot allunyar-se de l’oficial.

Entenc…

Des del meu punt de vista, la història oficial que intenta imposar-nos la propaganda russa és falsificada. Tenim una disputa des de fa anys en què cada part acusa l’altra de falsificar la història. Penso, però, que no hem de lluitar contra la falsificació de la història, sinó contra la violència, contra la violació dels drets humans. És interessant comparar diferents versions de la història, però no lluitar contra els historiadors, sinó contra els polítics.

El seu llibre parteix de fotos, cartes, diaris, però ara tot és digital.

Hi reflexiono molt, sobre això. Les coses van canviant. Per exemple, el fet d’escriure cartes a mà m’interessa molt. Recordo també el que vaig sentir quan vaig poder tocar un manuscrit de Marina Tsvetàieva, va ser una experiència fascinant. Jo escric algunes notes a mà, però moltes notes les prenc al mòbil o a l’ordinador. Els meus esborranys no tenen història, perquè els pots editar, canviar, i la versió anterior queda esborrada. En un manuscrit això no passava, encara es podien veure els canvis, l’evolució del text.

Què hem d’aprendre de la història de Rússia per fer front al que està passant actualment amb Ucraïna?

El que està passant en l’actualitat són molt males notícies. La història de Rússia i d’Europa i la guerra entre Rússia i Ucraïna demostren que les experiències anteriors no han servit de res, la humanitat no aprèn dels errors i horrors passats. Desafortunadament, tot el que hem viscut en la nostra història comuna no ens ha evitat aquesta guerra.

Quan va esclatar la guerra, la societat va exigir als artistes russos un posicionament al respecte per decidir si podien continuar tenint presència fora de Rússia.

Hem de ser molt curosos amb aquest tema, l’hem de tractar d’una forma molt delicada, perquè estem parlant de vides humanes. Cal tenir en compte que a Rússia l’estat té el monopoli dels instituts de cultura, també dels teatres, per exemple. Tots els museus importants són propietat de l’estat, per tant, tots els directors d’aquests museus han de jurar lleialtat a l’estat i donar suport a la guerra. Però alguns van més enllà, com Mijaíl Piotrovski, director de l’Hermitage, que va dir que aquesta guerra va començar fa molt de temps i que les accions reeixides dels museus russos a l’exterior eren part de l’ofensiva russa. És a dir, l’èxit d’una exposició de l’Hermitage a París era una intervenció, també una actuació d’un músic rus fora de Rússia.

L’art com a ofensiva de guerra!

És un problema seriós, des de fa temps jo no treballo per a l’estat rus, perquè en condicions de guerra és absurd i contraproduent fer-ho. Ara hi ha molts artistes, escriptors, músics, que viuen i treballen a l’estranger i estan mostrant la seva postura contra la guerra i contra Putin. No col·laborar amb aquests artistes perquè són russos és tan absurd com les declaracions de Piotrovski.

La seva revista, Colta, ha rebut alguna mena d’amenaça?

Físicament no…

Tenia apuntat preguntar-li si els desafiaments del segle XXI demanen més a la ficció o a la no-ficció, però com que abans m’ha dit que no li agrada aquesta divisió…

Entenc la pregunta, però prefereixo no fer prediccions ni generalitzar. Només puc parlar de la meva experiència personal com a lectora. Jo, durant els darrers deu o quinze anys, he llegit menys novel·les, menys ficció. Prefereixo les memòries, els llibres científics, sobre història. Si prenem com a punt de referència els quioscos dels aeroports, veurem que abans gairebé tots els llibres que es venien eren de ficció, però cada vegada hi ha més no-ficció, així que no l’única que ha fet aquest canvi.

Categories
EscriptorsPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES