Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Està ben clar que els clàssics (teatrals, cinematogràfics, literaris…) no moriran mai. Això demostra la perfecta convivència entre l’experimentalisme, els nous llenguatges dramatúrgics, i el gust per recuperar els clàssics de tota la vida (que, alhora, es poden modernitzar o, senzillament, respectar les versions originals i adaptar-los a les possibilitats escèniques de cada sala). D’aquesta manera, mai deixarem de veure representades obres recurrents com Un tranvía llamado deseo, de Tennessee Williams (fins fa poc, al Teatre Tívoli); Romeo y Julieta, de Shakespeare (també representada darrerament al Coliseum: Julieta & Romeo) o La importància de ser Frank, d’Oscar Wilde (ara, al Teatre Gaudí Barcelona). I el que demostra l’experiència és que si no hi ha un projecte ferm per reinventar un clàssic, el millor és deixar-lo com està.
En aquest sentit, la versió que Ivan Campillo fa de l’obra de Wilde té la mesura correcta entre reinterpretació i respecte per l’original. El text és el mateix que va escriure Wilde, sense cap artifici, però cadascun dels actors atorga un valor afegit als seus personatges per exagerar el to irònic de l’obra: Lady Bracknell, vella antipàtica, estirada i insoportable que és incapaç de veure en John (Campillo) un bon partit per a la seva filla, Miss Prism (Montse Sagués), és interpretada per Ferran Castells, amb una ombra de barba que no tapa del tot el maquillatge (un equilibri entre antipatia i caricatura ben aconseguit). Per la seva banda, l’actor Miquel Agell exagera un aire marcadament britànic per al seu personatge Algernon Moncrieff que impregna tota l’obra d’aquesta essència victoriana de l’alta societat artificial de finals del segle XIX.
Per què Frank i no Ernest?
Aquesta és una de les preguntes clàssiques que pot tenir qualsevol persona que estigui familiaritzada amb la traducció al castellà de l’obra de Wilde (La importancia de llamarse Ernesto). La versió original, The Importance of Being Earnest, conté un joc de paraules, ja que earnest (que sona igual que el nom propi Ernest) significa seriós i, per tant, el títol vindria a ser una cosa així com La importància de ser seriós (alhora que, per una qüestió de sonoritat, també està dient La imporància de ser Ernest). Aquest joc de paraules es perd en la traducció en castellà, però es recupera en català al canviar-ho per Frank, ja que aquest nom propi sona igual que franc, és a dir, persona honesta i seriosa amb la seva paraula.
La història gira al voltant de John, que es fa passar per Frank per a poder escapar-se del camp i anar a la ciutat. Allà es reuneix amb Algernon, qui està esperant la visita de la seva tieta Lady Bracknell i la filla d’aquesta, Miss Prism, de la que John està enamorat. Tot el que comença sent una típica història romàntica es converteix en un disbarat quan John descobreix com d’important és dir-se Frank si vol tirar endavant les seves pretensions amoroses. Es tracta d’una obra satírica que mostra la confrontació entre els desitjos, les aparences i les ambicions. Es pot veure representada al Teatre Gaudí Barcelona fins el 2 d’octubre.
_________
La importància de ser Frank / Teatre Gaudí Barcelona (c/ Sant Antoni Maria Claret, 120) / Text d’Oscar Wilde / Direcció d’Ivan Campillo / Intèrprets: I. Campillo, Miquel Agell, Ferran Castells, Clara Galí, Montse Sagués, Laura Sancho i Manel Solàs / 80 minuts / 18 euros / Fins el 2 d’octubre
