Antoni Garcés. Barcelona
Cent trenta nou anys després de les últimes representacions, el Liceu ha aprofitat l’any Shakespeare per tornar a programar l’Otello de Rossini. Aquesta òpera es va estrenar a Nàpols l’any 1816, quan Rossini tenia només 24 anys i va ser un èxit rotund. A Barcelona es va estrenar l’any 1821 al Teatre de la Santa Creu (actual Teatre Principal) i no va ser fins al 1848 que es va veure al Gran Teatre del Liceu. Otello es va programar sovint durant els primers anys del Liceu, però amb el temps va deixar de representar-se, al igual que la resta d’òperes de Rossini.
La principal raó per la qual aquesta òpera és tan desconeguda és que l’any 1887, Giuseppe Verdi va estrenar una altra versió d’Otello (que també es pot veure aquests dies al Liceu) i que va eclipsar l’òpera de Rossini. L’Otello de Rossini va ser una obra innovadora en el seu temps. La divisió en tres actes, el seu gran nombre de duets i altres conjunts i la dramàtica escena final configuren una òpera diferent al què es feia als primers anys del segle XIX. Les dues representacions, en versió de concert, que ha ofert el Liceu, han comptat amb un excel·lent repartiment de cantants que han fet brillar aquesta partitura de gran complexitat i que requereix una agilitat vocal important.
Gregory Kunde ens segueix sorprenent als seus 61 anys amb una interpretació vigorosa del personatge d’Otello. Kunde és l’únic cantant que s’atreveix amb els dos Otellos, dues òperes separades per un abisme estilístic però amb un denominador comú, una exigència enorme a nivell vocal. Si bé es nota el pas del temps a la seva veu, Kunde no ha perdut l’agilitat vocal ni els seus aguts esclatants que van fer que el públic del Liceu es rendís als seus peus.
Estava previst que Julia Lezhneva cantés el rol de Desdemona, però fa uns dies el Liceu va anunciar que ho faria Jessica Pratt, una soprano britànica que ha obtingut èxits i reconeixements per les seves interpretacions al Festival Rossini de Pesaro i que va cantar una Desdemona amb un perfecte estil rossinià, tot i que es va permetre afegir alguns sobreaguts no escrits a la partitura. Yije Shi va oferir un magnífic Iago tot i que li va faltar expressivitat. El Rodrigo de Dimitry Korchak va ser un dels puntals de la representació, amb molta força i gust a l’hora de cantar. Contundent l’Elmiro de Mirco Palazzi que va defensar molt bé un rol secundari, però no per això exempt de dificultat. Els altres papers secundaris van ser interpretats molt correctament per Lídia Vinyes-Curtis (Emilia), Josep Lluís Moreno (Lucio), Josep Fadó (Dux) i Beñat Egiarte (gondoler). La interpretació del cor del Gran Teatre del Liceu va estar molt en un segon pla i gens dotada de matisos.
Si tot el repartiment de cantants desbordava un perfecte estil rossinià, la direcció musical de Christopher Franklin va fer tot el contrari. El director no coneixia a fons la partitura i, el que és més greu, no va demostrar dominar en absolut l’estil rossinià. L’orquestra va oferir un so brut, dens, en alguns moments imprecís i amb una cura inexistent per als detalls. A més a més la direcció no ajudava gens als cantants, ja que el volum els tapava i en els moments corals era desproporcionat.
Aquestes representacions fan que ens plantegem dues coses: el Liceu té un seriós problema amb els cantants, ja que en els dos Otellos hi ha hagut una quantitat de cancel·lacions exagerada i sense cap disculpa al públic per part del teatre; i després, un teatre de primer nivell hauria de ser capaç de programar un Otello de Verdi (una òpera de repertori) amb una qualitat bastant més digna que el que s’ha vist al Liceu aquests dies. En canvi, l’Otello de Rossini ha estat al nivell dels grans teatres d’òpera del món. El Liceu, doncs, segueix demostrant que té capacitat per programar qualitat, però continua fallant en el més bàsic.
___________
Otello / Òpera de Gioachino Rossini (en versió concert) / Gran Teatre del Liceu (6 de febrer del 2016) / Orquestra i Cor del Gran Teatre del liceu / Director musical: Christopher Franklin / Direcció del cor: Conxita Garcia
