Manel Haro (@manelhc) i Antoni Garcés
Benedetta Tagliabue (Milà, 1963) és l’ànima del despatx d’arquitectura EMBT, que va fundar amb Enric Miralles, amb qui estava casada i que va morir l’any 2000 amb 45 anys com a conseqüència d’una malaltia. La cita amb ella és a la seu d’EMBT, en ple barri Gòtic de Barcelona. Arriba amb el seu gos, Hodor, un labrador blanc que rep el seu nom inspirat en un personatge de la sèrie Joc de Trons. Tagliabue no deixa de somriure en cap moment, ens fa esperar una estona mentre resol amb la seva secretària les reserves dels diversos vols que ha d’agafar en els propers dies.
Durant l’entrevista es mostra entusiasmada amb la feina del seu despatx, recorda que no està sola, que té un equip al darrere i en tot moment separa el que ha estat mèrit d’Enric Miralles i el que ha estat cosa de tots dos. No abandona mai la humilitat. Prefereix pensar que Miralles no ha mort, que només ha marxat de viatge i que en algun moment tornarà a entrar per la porta. És la manera de mantenir viu l’esperit d’un arquitecte de gran personalitat. Entre els projectes que han sortit de la firma EMBT, estan el parlament d’Escòcia, el mercat de Santa Caterina de Barcelona, l’estació de metro Clichy-Montfermeil de París o el Zhang Daqian Museum de la Xina.
El despatx EMBT acumula diversos grans projectes. Potser el més important de tots ells és el parlament d’Escòcia?
És, sense dubte, l’obra més complexa i més completa d’Enric Miralles. No fa gaire em vaig trobar amb un dels professors d’Enric, Rafael Moneo, un arquitecte d’una ment molt lúcida i amb una mirada molt generosa cap a altres arquitectes, i em va dir que volia veure el parlament d’Escòcia perquè tenia molta curiositat pel que havia fet l’Enric. I quan el va veure es va quedar impactat, em va dir que aquella era l’obra per a la qual l’Enric havia estudiat tant anys i que podia ser considerada com una de les grans obres de l’arquitectura espanyola d’aquest segle. Això em va agradar moltíssim.
Ja han passat setze anys des que va morir Enric Miralles.
Quan va morir va ser un xoc i em vaig enfrontar a la pregunta: i ara com ho farem sense ell? Senzillament, vam continuar com si ell només hagués marxat de viatge. Va ser una bona estratègia, perquè ens deixava la sensació que no hi havia un gran canvi, que tot podia ser igual. Llavors el canvi es va anar produint a poc a poc i un any després vam poder enviar un projecte a algun concurs. Va ser molt emocionant. Però encara tenim aquesta sensació de no saber qui som, pensem molt com podem fer les coses i de moment seguim treballant.
No sembla que hi hagi gaires dones liderant grans despatxos d’arquitectura.
Sí, però jo no em percebo com una dona sola, perquè aquí som un equip molt unit. És cert que vaig començar al costat d’un home amb molta personalitat i que després ell va marxar de viatge, però ha quedat un gran equip, no només la gent que hi ha al despatx, també tenim bons col·laboradors externs, com sociòlegs, geògrafs o enginyers. Això vol dir que no tinc la sensació que tot això sigui només feina d’una dona. Ara bé, m’encanta treballar amb dones, perquè crec que les dones tenim una sensibilitat especial que m’agrada.
Detall del parlament d’Escòcia.
Ara s’està construint a la Xina el Zhang Daqian Museum, un projecte d’EMBT. Quins han estat els reptes als quals s’han enfrontat?
Els reptes encara hi són, la setmana passada encara teníem sobre la taula la maqueta i el cert és que vam estar a punt de rebutjar el projecte. Jo no entenia què volien posar dintre d’aquest edifici exactament, em deien que hi havia un pintor fantàstic que havia nascut en aquella ciutat i que volien celebrar que ell era el Picasso xinès. Com que havíem fet el pavelló d’Espanya a l’Expo de Shanghai, ens van encarregar aquest altre projecte. Al final vam entendre que no tenien una col·lecció per exposar però que havíem de fer un edifici que ajudés a explicar l’obra d’aquest pintor fantàstic. El següent repte era pensar un projecte sense fer malbé l’entorn. Vam fer cinc pavellons que respectessin la natura del voltant, amb uns arbres molt a prop. Aquests pavellons estan inspirats en dibuixos de Picasso i de Zhang Daqian. Ells dos es van arribar a conèixer, per cert.
És molt diferent la manera com es concep l’arquitectura a Àsia i a Occident?
És molt diferent senzillament perquè també concebem la vida de manera diferent. Hi ha conceptes i gustos que ens allunyen, però també alhora hi ha molts punts en comú. Per exemple, Xina té un arquitecte molt innovador que ha rebut un Pritzker, Wang Shu, i ell té una estètica que trobo molt propera a la nostra. A Àsia hi ha arquitectes molt curiosos, molt oberts, i han adoptat moltes de les característiques de l’arquitectura contemporània occidental. A Xina hi ha molta arquitectura que no podries diferenciar-la de la que es fa a Europa.
Un altre projecte que porta la firma EMBT és la Taichung Tower de Taiwan que es va inspirar en els castellers.
Sí, vam pensar l’edifici com una torre de castellers i vam fer fotomuntatges de gent per posar-los al projecte, perquè volíem que fos una torre de persones. El lema de la companyia que ha encarregat l’edifici és «We are people», així que això dels castellers ens va agradar molt des del principi, encara que després la torre ha d’agafar forma i va evolucionant.
A més de grans projectes, del despatx EMBT surten petits projectes, com la làmpada Dome. De fet, molt arquitectes han dissenyat la seva pròpia làmpada o mobles. En aquest sentit, hem de parlar d’arquitectura, de disseny, d’interiorisme o de decoració?
Sí, fem una mica de tot, i a vegades un petit projecte pot suposar-te més temps del que esperaves. Sobre la denominació, mai m’ha agradat la paraula decoració, perquè en italià no utilitzem aquesta paraula per parlar d’interiors, sembla més aviat que parlem d’una mona de Pasqua. Però m’agrada el concepte interiorisme, és una paraula que encaixa amb moltes de les tasques que fem els arquitectes.
Mercat de Santa Caterina (Barcelona).
Si parlem de projectes locals, un dels més clars és la remodelació del Mercat de Santa Caterina. Com ho vau abordar?
Per egoisme, perquè com que vivíem allà, volíem un bon mercat i un bon barri. Quan un projecte és proper, ho enfoques d’una manera més personal. Penseu que abans de començar a treballar ens vam posar en contacte amb l’ajuntament com a veïns, quan vèiem notícies que deien que s’estava pensant en tirar el mercat a terra. Llavors l’Enric s’indignava i començava a enviar missatges als responsables de l’ajuntament, així que vam començar a parlar més seriosament sobre el futur del mercat. Es va fer un concurs, el vam guanyar, i ens vam posar a treballar amb ganes de ser bons veïns i bons arquitectes.
La renovació d’aquest mercat era una manera de començar a rentar-li la cara al barri, doncs. Un cas semblant és el de l’estació de metro Clichy-Montfermeil de París?
Sí, una de les coses que més m’interessen ara és com l’arquitectura pot millorar la societat, pot ajudar a pacificar zones que poden resultar ferotges a simple vista. Això ho hem aprés a Barcelona, una ciutat molt bonica i molt ben feta, amb gent que té un gran sentit del civisme. I també a Nàpols, on estem fent una estació de metro. Nàpols és una de els ciutats més perilloses i amb més vandalisme que he vist, i quan han renovat, per exemple, una estació de metro, el vandalisme ha caigut. Això significa que fer una arquitectura dedicada a la gent té una resposta a canvi. L’estació de metro de París està en un barri amb molta immigració africana, així que vam pensar en materials i colors que recordessin la manera com ells vesteixen. La pèrgola, per exemple, pot recordar un teixit africà.
El despatx EMBT ha estat a prop d’aconseguir un Pritzker?
No ho sé i la veritat és que no m’interessa ni el vull, perquè el Pritzker es dona a arquitectes vius i qui es mereixia el Pritzker era l’Enric, sens dubte. Però Enric ha mort… I jo ara estic al jurat, així que només puc pensar en els demés. Millor oblidar-se d’això, no buscar cap reconeixement i si alguna dia arriba, doncs celebrar-ho.
Si parlem dels grans reptes de l’arquitectura en el segle XXI, hem de parlar de l’impacte que aquesta té en la societat?
Hi ha un gran repte de l’arquitectura amb la societat. Pensar que podem millorar la societat a través de l’arquitectura, millorant els espais públics, és fantàstic. Com deia abans, hi ha exemples que ho demostren, però també hem de reconèixer que això és difícil de traslladar-ho a tot arreu.
Zhang Daqian Museum (Neijiang, Xina).
La bona arquitectura és un luxe?
És un luxe de la intel·ligència. S’ha de tenir molta cultura per concebre una arquitectura que sigui acollidora però alhora oberta. Això implica que a vegades potser sí s’ha de fer una mica més d’esforç econòmic. Però els grans arquitectes que jo respecto defensen que s’ha de fer bona arquitectura amb pocs mitjans, així que si els materials són molt cars, potser llavors no és bona arquitectura.
L’arquitectura és un art, però la societat fa sentir-se artista a l’arquitecte?
En absolut, ara potser una mica més perquè hi ha quatre o cinc arquitectes que la gent coneix. Però si ho comparem amb la literatura, el cinema o la pintura, el reconeixement de l’arquitectura és mínim. Ara bé, crec que Barcelona és una de les ciutats on més interès hi ha pels arquitectes i això es nota.
Parlant de Barcelona, recentment heu rebut l’encàrrec de fer un estudi sobre les terrasses, la conclusió del qual és que la ciutat acusa un excés de rigidesa en la seva normativa urbanística.
Tenim la sensació que a Barcelona no hi ha prou terrasses atractives, perquè quan passeges i veus una que t’agrada, mai hi ha lloc per seure-hi. Hi ha locals que poden encarregar dissenys espectaculars per a les seves terrasses, però a Barcelona la normativa és rigidíssima i això no permet molta creativitat. Pensa que segons la normativa, el cafè Zurich de la plaça Catalunya ha de tancar la seva terrassa. Treure una de les terrasses històriques de Barcelona és una bogeria! El mateix ajuntament s’ha adonat d’això i està treballant per tal de valorar cada cas de forma individual. Barcelona és reconeguda internacionalment com una ciutat on hi ha molta creativitat, com una ciutat que ha sabut posar bellesa i confort en els seus carrers. I és absurd renunciar al que hem aconseguit.
Continuant amb Barcelona, aquests dies s’està parlant molt de la Sagrada Família, sobretot després que el regidor d’arquitectura de l’Ajuntament de Barcelona, Daniel Mòdol, es mostrés molt crític amb el camí que està prenent el temple.
Sí, quina història, mamma mia! Jo recordo quan la vaig veure als anys vuitanta i era més aviat una ruïna. Era fantàstica, veies perfectament la mà de Gaudí, i quan l’anaven reconstruint, em vaig indignar. Però també em vaig indignar quan van tirar a terra els xiringuitos de la Barceloneta i després no em va semblar mala idea. Soc una persona i puc canviar d’opinió: ara la Sagrada Família em sembla un monument extraordinari. Potser alguns detalls del temple no agradaran, però crec que el que volia Gaudí era que la seva catedral fos com una catedral antiga, amb la intervenció de moltes mans i construïda al llarg de molt de temps. Ell mateix treballava molt lent. És un temple sagrat i és sagrat també perquè hi participa molta gent, alguns amb més encert que altres, però en el seu conjunt crec que és una obra extraordinària. Com a gran collage, em sembla genial.
Hi ha alguna ciutat que pugui ser considerada la capital mundial de l’arquitectura?
No ho sé, seria bonic que fos Barcelona, però moltes ciutats volen robar-li aquest privilegi. Moltes coses que s’han experimentat aquí ara s’estan fent en altres llocs. A Hamburg, per exemple, estem fent tota la part pública de l’antic port i és una manera de fer espais públics molt de Barcelona. Al principi pensaven que això no funcionaria allà perquè fa molt de fred, però el cas és que funciona meravellosament bé. És normal que unes ciutats mirin a unes altres, així que aquest lideratge s’ha de treballar dia a dia.
