Ignasi Mena. Barcelona / @ignasimena
Un home jove (Paul Dano), perdut en una illa deserta, desesperat, pren la decisió de suïcidar-se. El miracle passa quan ja té la corda tensa i preparada: apareix un altre home a la platja (Daniel Radcliffe) però bé, més que un home és un cadàver, i com avança el títol de la pel·lícula (traduïble per “L’home navalla suïssa”) aquest cos pot acabar servint… per a moltes coses. Per exemple: tornar a casa. Aquest punt de partida tan, tan extravagant (i, com qui diu, la peli acaba de començar) és el de Swiss Army Man, el gran film-escàndol a l’edició d’enguany del festival de Cinema Independent de Sundance i guanyadora del premi a millor pel·lícula al Festival de Cinema Fantàstic de Sitges. Escrita i dirigida pels Daniels, dos visionaris que són al cinema el que Animal Collective és per a la música, Swiss Army Man presenta un viatge profund i sincer a les entranyes de la vida i de l’amor que, tot i els intents per convertir-se en una típica comèdia barroera ianqui, sempre acaba anant més enllà de la simple brometa.
D’entrada la pel·lícula és un trajecte en, com a mínim, dos nivells: hi ha el descobriment per part del Hank (Dano) de les múltiples qualitats màgiques del cos del Manny (Radcliffe); l’espectador es meravella al llarg de la pel·lícula de les funcions que pot tenir un cos. Però el Manny, al seu torn, entra en contacte amb una cultura, la del Hank, i mentre aprèn a tallar arbres, a respirar sota l’aigua o a ballar, també aprèn a pronunciar paraules, a tenir pensaments i expressar emocions. Al cap dels dies, el Manny ha construït un retrat invers, ple de forats i d’imprecisions de la vida que li ha explicat el Hank. Per superficial o esquemàtic que sigui, el Manny ja el sent com a real, i llavors un es pot fer la pregunta de què és allò que fa que visquem la nostra vida com a nostra. Què és allò que ens fa dir que és real allò real. (Preguntes que comparteix amb un altre film de la cartellera, Elle de Paul Verhoeven).
Al cap i a la fi, els records del Manny són heretats i de nyigui nyogui, igual que els escenaris i els objectes que construeix en Hank per explicar com era la seva vida abans d’arribar a la illa. Però és curiós que, en més d’una ocasió, en Hank perdi el sentit de la realitat i es deixi endur per la seva pròpia fantasia. Realitat i ficció, fantasia i memòria, tot acaba sumant-se en una sola cosa: la pròpia història, tal com un la creu, tal com un la fa. Però més endins encara hi ha el tema de la supervivència: què som capaços de fer, o de dir-nos, per tal de seguir endavant i superar tots els obstacles?
Un dels elements clau de la pel·lícula és la banda sonora, que en molts casos subratlla o comenta les escenes per afegir-hi un altre nivell de significat. Al bell mig de la pel·lícula, davant d’un teatre de marionetes, els cors de la banda sonora comencen a cantar “pop-corn, pop-corn” i acaben dient, referint-se als personatges, que a la vida “només es necessita un muntatge”. Bona manera d’explicar què és per als directors el cine. També bona manera de buidar qualsevol substancialisme de les arrels de la cultura.
Res no sobreviu a aquest desfonament de la cultura, ni el sexe, ni el gènere, ni les relacions familiars ni amoroses. Per això una de les escenes cinematogràfiques més commovedores d’aquest any és la d’un petó que no acaba de consumar-se, allà on la cultura, la poesia i l’amistat arriben més amunt que en qualsevol pel·lícula de Tim Burton dels últims vint anys. Diuen els rumors que Radcliffe només va necessitar un resum d’una línea per voler sumar-se al projecte. La frase era més o menys així: “Una pel·lícula en què el primer pet et fa riure i l’últim et fa plorar”. I potser és una bona manera de resumir un dels principals leitmotivs de Swiss Army Man, però pels que tenen ganes i paciència d’anar una mica més enllà es pot rascar molt i molt més.
