Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Què té a veure la matèria fosca amb l’extinció dels dinosaures? Segons les tesis de la catedràtica de física de la Universitat de Harvard Lisa Randall (Nova York, 1962), la matèria fosca podria haver estat la responsable final i indirecta de què els dinosaures desapareguessin de la Terra fa 66 milions d’anys. Sabem que un meteorit d’almenys 10 quilòmetres de diàmetre va impactar contra el nostre planeta des de l’espai, però cal preguntar-se què va fer que aquest cometa sortís de la seva òrbita “dèbilment lligada però estable”. Segons explica Randall en el seu llibre La materia oscura y los dinosaurios (Acantilado), “durant el pas del Sol pel pla mitjà de la Via Làctia –la franja d’estrelles i pols brillant que es pot observar en un cel nocturn buidat- el sistema solar va trobar un disc de matèria fosca que va expulsar l’objecte distant de la seva òrbita, i amb això va precipitar l’impacte cataclísmic”. Randall, a més, explica que la matèria fosca va tenir un paper fonamental en la formació de l’univers tal com el coneixem ara, i que sense la matèria fosca la vida no hauria estat possible.
Cal preguntar-se, però, què és la matèria fosca, que constitueix el 85% de tota la matèria de l’univers (mentre que la resta de la matèria ordinària, la que contenen les estrelles, els gasos i les persones, només suposa el 15%). En l’actualitat només se sap amb certesa que matèria fosca i matèria ordinària interactuen a través de la gravetat, però “les conseqüències de la gravetat són en general tan minúscules que només registrem la influència de masses enormes –com la de la Terra i el Sol- i fins i tot aquestes són molt dèbils”. Els científics no han pogut determinar quin tipus de partícules formen aquesta matèria fosca, però sí que saben que no és cap de les ja conegudes, per tant cal anar més enllà d’allò conegut. Randall aprofita aquests enigmes per reflexionar en el seu llibre sobre les grans qüestions de l’univers, com de què està feta la matèria, quina és la naturalesa de l’espai i el temps i com va evolucionar tot en l’univers fins a configurar el món que veiem avui.
Per presentar el seu llibre, Randall ha participat en el cicle Converses a La Pedrera, organitzat per la Fundació Catalunya La Pedrera, on ha parlat amb Eduard Salvador, catedràtic d’astrofísica de la Universitat de Barcelona, sobre ciència i el seu impacte en la cultura i la societat, així com sobre les relacions que s’estableixen entre les diverses disciplines de la ciència. Explica Randall que “ens enfrontem a preguntes tan importants, que a vegades calen diverses disciplines per mirar de respondre-les, jo mateixa he parlat amb astrònoms per poder estudiar la matèria fosca, perquè són necessàries altres maneres de mirar una mateixa realitat”. Randall recorda que cal anar més enllà del que ja sabem i això vol dir també arriscar-se a parlar de qüestions que en un principi poden resultar desgavellades: “en l’univers, que algunes coses puguin semblar ridícules no vol dir que no siguin possibles sinó que potser ens consta arribar a elles”. Per a aquesta professora de Harvard, però, no hi ha dubtes de què “la matèria fosca existeix, encara que cal treballar per demostrar-ho”, i afegeix: “hi ha moltes possibilitats de què la matèria fosca sigui indetectable, però també de què sigui detectable”.
Al respecte, pregunta Salvador si, donat que existeix una matèria fosca però de moment no podem detectar-la, podríem imaginar que existeix també una vida fosca. Randall respon que “pot haver matèria orgànica a tot l’univers, però les condicions per a desenvolupar la vida són molt estrictes, ara bé això no vol dir que no hi pugui haver vida fosca, però tampoc es pot detectar ni comprovar”. Així doncs, hi ha més preguntes que respostes al voltant d’un dels aspectes més desconeguts i apassionants de l’univers. Donat que per intentar resoldre tots aquests enigmes, és aconsellable un treball interdisciplinari, Salvador pregunta si allò diví podria ser una via per arribar a conclusions, però Randall ho té clar: “hi ha coses que no són equiparables, la ciència vol donar explicacions deixant de banda allò humà i diví; l’art ho fa tenint en compte la perspectiva humana i la religió ho fa a la seva manera”.
Randall considera que els científics s’haurien de fer sentir més en la societat i que la ciència hauria de ser considerada part de la cultura: “als Estats Units a ningú li fa vergonya dir que no té ni idea de ciència, i en canvi qualsevol s’avergonyiria de no saber llegir”. La ciència, segons la professora, és un aspecte que en la societat és vist com quelcom divertit i a vegades s’oblida la importància que té en la nostra formació: “als museus de ciències els nens van a jugar, no tant a aprendre, ningú entendria que això passés en els museus d’art”. Randall, però, parla sempre amb humor, amb un somriure constant, i fins i tot s’atreveix a opinar sobre la concessió del Premi Nobel de Literatura a Bob Dylan: “tinc tants arguments a favor com en contra, però em semblaria més estrany que li haguessin donat el Nobel de Física”.
