El Parlament d’Escòcia, un símbol de la democràcia i de l’arquitectura contemporània

Considerada l'obra mestra d'Enric Miralles, aquest edifici, icònic i provocatiu, no ha deixat indiferent ningú que l'hagi visitat
Parlament d'Escòcia d'Enric Miralles
Detall del parlament d'Escòcia.

Román Fernández


I si es tracta del deliri d’un geni? Arquitectes i estudiants podem estar hores debatin sobre l’obra d’Enric Miralles (1955-2000). Alguns lloen la complexitat de les seves geometries, altres critiquen una tendència a complicar-se sense justificació aparent, per no parlar de les interminables discussions sobre els seus dibuixos, plànols i collages. Però tots callem quan visitem una de les seves obres. Callem perquè els espais que l’enyorat arquitecte català va projectar s’expressen amb tal força que emmudim.

Acabada la visita, teoritzem, valorem i critiquem, però tots admetem que l’experiència viscuda és d’aquelles que queden gravades en la retina. D’entre totes les obres que va construir, el Parlament d’Escòcia (Edimburg, 1998-2004), que la seva prematura mort va impedir-li veure acabat, sobresurt per a molts com la millor. Si bé valorar això escapa a les capacitats d’aquest redactor, intentarem repassar un seguit de fets que ajuden a entendre la naturalesa del resultat i la seva fama posterior.

 

 

Un icona contemporani per a una identitat en renaixença

La construcció d’un nou parlament va ser la culminació del procés de renaixença del nacionalisme escossés en la segona meitat del segle XX, que va viure el seu clímax en el referèndum de 1997, on una amplia majoria va recolzar la recuperació del parlament desaparegut amb l’Acta d’Unió amb Anglaterra de 1707. Tot i que la Casa del Parlament seguia en peu al bell mig d’Edimburg, es va optar per la construcció d’una nova seu que pogués ser un símbol fresc i modern per a la identitat recuperada. Miralles va respondre a aquest encàrrec fugint de la monumentalitat com a mecanisme icònic, i imaginant tot un llenguatge simbòlic que troba els seus orígens en la historia, la cultura i els paisatges d’Escòcia, i en els mateixos escocesos i el seu restaurat parlamentarisme. Així, vaixells i canoes, referències a la Saltire i tributs a Charles R. Mackintosh o Henry Raeburn alimenten tan les estratègies més generals com els  detalls més concrets; una riquesa i varietat de significats que reforça el missatge clau, en paraules del propi Miralles: “No volem oblidar que el Parlament Escocés estarà a Edimburg, però pertanyerà a Escòcia, a la terra escocesa. El Parlament haurà de ser capaç de reflectir la terra que representa”.

 

 

Entre la ciutat i el paisatge

Tot i que la localització de la Casa del Parlament podés semblar immillorable, per a construir la nova seu es va triar un emplaçament igualment molt especial. Aquest se situava just on la Royal Mail, que recorre el centre de la ciutat i connecta el Palau de Holyrood amb el Castell, desemboca en l’entorn natural del Arthur’s Seat, l’enorme turó de roca volcànica que Edimburg ha preservat com un espai verge. El solar incorporava, a més, edificis històrics com la mansió Queensberry. Així doncs, la ciutat medieval i la puresa natural escoceses es donaven cita en aquell lloc. Miralles no tan sols va detectar tota la tensió que allà s’acumulava, sinó que la va convertir en un element clau per donar forma al projecte. Va imaginar un edifici en transició entre totes dues realitats, format per un conjunt dens de peces articulades situat al final de la cèntrica avinguda, que va difuminant-se conforme penetrem en l’espai natural. Avui dia resulta impossible saber si el Parlament evoca un complex medieval diluint-se en la natura; o si, per contra, és una força que neix de la roca i, avançant a través del paisatge, es torna edifici a tocar de la ciutat.

 

 

Un llenguatge molt especial

No és difícil pensar que tal ventall d’estratègies, idees i símbols hagués pogut acabar en desastre. Miralles, en canvi, aconsegueix donar a tot aquest univers complex i fragmentari una sorprenent unitat. Això es possible gràcies a la seva eina de treball fonamental, el seu personalíssim llenguatge arquitectònic, caracteritzat per formes atrevides i expressives, ús de materials diversos, disseny abstracte i una atenció universal i obsessiva al detall. Quan es convoca el concurs del Parlament l’any 1998, EMBT, el despatx que Miralles havia creat amb Benedetta Tagliabue l’any 1994, tot just començava a volar. Abans, havia passat quatre anys treballant en solitari, després de la ruptura del reeixit Miralles-Pinós. L’arquitectura de Miralles havia evolucionat a través de totes aquestes experiències, i el projecte escossés arribava en un moment de gran maduresa. Tot i ser una obra realitzada en el marc d’EMBT, la pròpia Benedetta responia en l’entrevista que varem realitzar-li l’any 2016 que “és l’obra més complexa i més complerta d’Enric Miralles“. Després comentava que Rafael Moneo, premi Pritzker espanyol 1996 i professor de Miralles, li havia dit que “aquella era l’obra per a la qual l’Enric havia estudiat tants anys”. És aquesta experiència i maduresa la que permet a Miralles domar tal constel·lació d’elements i unificar el disseny, posant les estratègies, idees i símbols diversos al servei de les seves formes provocatives i arriscades.

 

 

Un projecte d’aquesta càrrega simbòlica necessitava un arquitecte atrevit. Alhora, sembla el projecte ideal per a treure el màxim de la personalitat arquitectònica de Miralles, i a més va caure-li a les mans en el moment adequat. Però el que ara pot semblar el destí inevitable va estar apunt de no passar: La proposta amb major suport popular va ser la presentada per Rafael Viñoly, però el jurat va decidir-se pel projecte d’EMBT, en segona posició. Aquest va ser el primer d’un seguit d’esdeveniments, com contractar un arquitecte no escocès, els retards en les obres i els sobrecostos, que van embrutar la relació de l’edifici amb la població.

 

 

L’any 2004 el Parlament es va inaugurar i crítica i públic no van posar-se d’acord. Mentre la comunitat arquitectònica internacional li entregava el Premi Stirling 2005, el públic el criticava per la seva excentricitat i el convertia en un dels edificis més odiats del Regne Unit. Avui dia, quasi 15 anys després de la inauguració, el soroll ha passat, i, tal i com va ocórrer amb la Tour Eiffel o la Pedrera de Gaudí, el Parlament comença a ser percebut com un edifici emblemàtic per a Edimburg i un símbol per a tot el país.

La realitat és que ens agrada el Parlament d’Escòcia perquè ens fa somiar amb tot allò que hagués pogut venir després, i seguirem discutint sobre l’arquitectura d’Enric Miralles perquè, en el fons, no acabem d’entendre-la, i això ens fascina. I mentre l’experiència que representa visitar-la segueixi provocant-nos, mantindrem viu el record d’un arquitecte intuïtiu, impulsiu, delirant i genuïnament brillant.

 

Categories
ArquitecturaARTEdificis
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES