Estic segur que tots els lectors que admirem l’obra de David Foster Wallace (1962-2008) imaginem sovint quines coses escriuria l’escriptor americà sobre molts dels esdeveniments que vivim en l’actualitat. La seva era una mirada incisiva, irònica, profunda, es fixava allà on la gent normalment no s’hi fixa. I llavors ho escrivia, regalant-nos reportatges hilarants sobre escenes quotidianes que servien per fer un retrat -o una caricatura- de la societat americana (que, en certa manera, es podia extrapolar a altres societat occidentals, tan acomodades en el benestar). Foster Wallace podia escriure sobre una entrega de premis de cinema per a adults, un festival dedicat a les llagostes, una campanya política per a les primàries, un torneig de tenis o una aventura en un creuer. És fàcil pensar que alguns d’aquests temes poden donar molt de si, però sorprèn que d’altres es pugui fer un reportatge que interessi a tots els públics.
Un d’aquests exemples és el text que ens trobem a El tenis como experiencia religiosa (que va publicar Literatura Random House amb traducció de Javier Calvo). De fet, el volum aplega dos articles, un dedicat a l’US Open (un dels tornejos del Grand Slam de tenis) i un altre centrat en la figura del tenista Roger Federer (llavors un jove jugador que estava sorprenent al món de l’esport) amb el rerefons del torneig de Wimbledon (una altra pota del Grand Slam). Val la pena recordar que Foster Wallace sabia del que parlava (com sempre, de fet), perquè ell mateix havia estat jugador de jove i era, a més, un gran seguidor d’aquest esport. El lector, però, no ha de pensar que aquests articles són d’interès només per als espectadors de partits de tenis, sinó que l’autor tenia la capacitat d’arribar a un públic molt més ample, perquè, per una banca, feia gran la seva mirada, però al mateix temps reduïa el focus en els detalls aparentment insignificants. Dit d’una altra manera, en els textos de Foster Wallace hi ha macrohistòries i microhistòries que conformen aquests retrats humans i socials tan característics de la seva obra.
En el primer dels articles, Democracia y comercio en el Open de Estados Unidos, Foster Wallace parla de l’artificiositat, el comerç i la pompositat que sosté aquest gran torneig de tenis (aplicable a altres competicions esportives de masses). Comencem perquè hi ha baralles per trobar entrades per accedir a aquest espectacle, que, cal afegir, són caríssimes. Una bona part de l’aforament està venut de manera anticipada a empreses que utilitzen l’US Open com a plataforma per fer negocis o -diguem- relacions públiques. Molts espectadors, per tant, van a veure el torneig com aquell que va a l’òpera només perquè sembla que dóna estatus. Més enllà de les entrades, el preu de tots els productes és abusiu: el marxandatge, el menjar, les begudes… Ara bé, darrere del negoci visible (pagar molt per qualsevol cosa), hi ha un altre negoci (el d’aquells que revenen les entrades, els controladors d’accessos que deixen passar per una suma de diners, els treballadors que treuen menjar per la porta del darrere…). I tot això en un escenari on grans marques paguen una morterada per ser patrocinadors de la competició. I entre tot plegat, Foster Wallace ens parla de la mandra que fa llevar-se de la cadira per anar a buscar una salsitxa: baixar no sé quants metres, fer una cua llarguíssima, pagar un preu excessiu pel producte, tornar a pujar, esperar a què hi hagi una pausa en el joc per poder tornar al seient…
I més enllà d’això, és clar, tenim la crònica del partit més important d’aquell cap de setmana, el que enfrontava Pete Sampras i Mark Philippoussis. L’autor no perd l’oportunitat de retratar els jugadors, i ho fa d’una manera que només sap fer ell. Veiem, si no: “Sampras, que no es precisamente un especialista de globos altos, parece casi frágil, cerebral, poeta, al mismo tiempo sabio y triste, cansado de esa forma en que solo se cansan las democracias”. O: “La ferocidad del revés de Sampras es otra de las cosas que la tele no transmite bien, y su control de la cabeza de la raqueta se parece más bien a la de esos especialistas fornidos en tierra batida que tienen unos antebrazos como piernas de carnero asadas”. Aquest és l’estil de Foster Wallace.
En el segon article, Federer, en cuerpo y en lo otro, l’autor se centra en l’esportista suís, aprofitant l’esperat partit amb Rafa Nadal a Wimbledon. El text és una llarga lloança a les capacitats de Federer, de qui diu, en un moment donat, que “es un criatura cuyo cuerpo es al mismo tiempo carne y, de alguna manera, luz”. Aquí és on més es nota la passió de l’escriptor pel tenis i els seus coneixements. Aquest article és segurament menys mordaç, però suposa tota una lliçó perquè entenguem, entre altres coses, que el tenis no és només aplicar força a la raqueta, que en cada cop hi ha una estratègia, que arriba a ser com una mena de partida d’escacs, però a un ritme molt accelerat. Segurament, els lectors que no estan interessats per aquest esport se sentiran una mica fora d’aquest text, perquè hi ha moltes referències a jugadors i partits que tot i que no cal conèixer-los, almenys és bo estar familiaritzat amb alguns aspectes del tenis.
Entre tots dos reportatge, en qualsevol cas, Foster Wallace fa un bon retrat del que hi ha darrere de les grans competicions esportives. Com he dit, ell parla de tenis, però és fàcil pensar que altres esports funcionaran igual: per a uns és un negoci, per a altres és una experiència gairebé religiosa, i per a un altre grup és l’oportunitat de deixar-se veure. De tot hi ha a les grades, com passa en altres àmbits, com la cultura. Diria que aquest volum, en qualsevol cas, és més per a lectors rodats en l’obra de Foster Wallace que no pas per a debutants, ja que no em sembla que aquest estigui a l’alçada d’altres grans treballs com Algo supuestamente divertido que nunca volveré a hacer (el millor títol per començar) o, fins i tot, algunes de les seves obres de ficció com L’escombra del sistema (sense esmentar, és clar, la seva obra magna, La broma infinita). Sigui com sigui, donat que Foster Wallace ja no és entre nosaltres, els seus lectors rasquem on podem. I així mantenim viu el seu esperit i deixem escapar alguns somriures.
