A tots els que ens agrada viatjar, en algun moment de la nostra vida ens ha passat pel cap fer un creuer: embarcar un dia solejat en un gran buc, allotjar-se en un bon camarot amb alguna finestreta que doni al mar, passar llargues hores llegint a la coberta, desembarcar en diversos ports i gaudir de la cultura de diferents ciutats… Ara bé, els creuers, com la majoria de viatges organitzats, té els seus pros i els seus contres. La part bona és que no t’has de trencar el cap en l’organització fent que tot encaixi perquè una agència ho fa per tu, que per norma general tens un guia que t’ho explica tot, que no perds cap combinació de transport perquè sempre t’esperen. La part dolenta és que veus allò que l’agència vol que vegis, que no pots fer una experiència a la teva mida, que tu ets un més en el ramat de turistes, que has d’empassar-te les típiques visites a botigues i negocis que no t’interessen, que el menjar sol ser dolent, que t’ofereixen propostes d’oci que poden ser un pèl depriments, que t’acoten el temps per fer fotos. Sigui com sigui, però, viatjar sempre val la pena.
Qui es va apuntar a un creuer pel Carib va ser l’escriptor americà David Foster Wallace (1962-2008), després que la revista Harper’s li encarregués un reportatge sobre la seva aventura turística. Qui conegui l’estil incisiu i irònic de Wallace ja intuirà el que un es pot trobar en aquest text que en castellà ha publicat Debolsillo sota el títol, que ja és tota una declaració d’intencions, d’Algo supuestamente divertido que nunca volveré a hacer. Cal dir que el creuer en el que viatja és de luxe, una experiència d’hospitalitat, atencions, capricis i grans somriures de la tripulació, detalls que acaben sent una mica molestos. Qui hagi dormit en un hotel de cinc estrelles, sabrà del que parla l’autor: no saps com, però quan surts de l’habitació un moment, algú t’ha fet el llit. Pots desfer-lo tantes vegades com vulguis, que quan surts i hi tornes, sembla que acabes d’arribar per primera vegada. I comences a fer ximpleries com mirar pel passadís a veure si hi ha càmeres que controlin els teus passos, però no veus res i no tens ni idea com és possible que l’hotel sàpiga quan estàs dintre i quan estàs fora.
Així és com Wallace activa el cronòmetre, surt una vegada i una altra del seu camarot, s’amaga sota les escales, posa sota sospita qualsevol persona que pot ser susceptible de ser qui controli les seves entrades i sortides. Però per molt que s’escarrassi, ha de reconèixer que hi ha coses que estan fora del seu control. L’ull crític de Wallace ho observa tot: el tipus de turista que viatja amb ell, les converses en el restaurant, la meticulosa neteja de cada racó del buc, les activitats d’entreteniment com el tir al plat, la manera com s’embarca el passatge, l’absurd paper del capità i el comportament estudiat dels altres treballadors, entre altres coses. I és així com Wallace va prenent notes i la sorpresa inicial que li produeix el luxe es va convertint en incomoditat: incomoditat de què algú entri en el seu camarot a fer-li el llit constantment, de què la tripulació li somrigui sempre encara que les seves condicions de treball siguin realment dures, de no portar la roba adequada per anar als sopars de gala que s’organitzen, de què els dinars i els sopars no li facin el pes i prefereixi quedar-se al camarot. I, poc a poc, Wallace es va tancant en si mateix, es desanima, cau en la desencís i la desesperança.
Potser algun lector pensarà que no li ve de gust llegir un assaig sobre l’experiència en un creuer on, en realitat, no passa gran cosa: no hi ha contratemps ni accidents ni res fora del normal. Però la mirada i la ploma de l’autor justifiquen aquesta lectura, perquè en el fons és un reportatge irònic sobre una manera de viatjar, que es pot dir creuer, tot inclòs, paquet vacacional o experiència exclusiva. Especialment agradarà a aquells lectors que viatgen al seu aire, amb la motxilla a l’esquena, buscant l’autenticitat de cada destinació. És possible que si pensàveu fer un creuer i llegiu Algo supuestamente divertido que nunca volveré a hacer, perdeu les ganes. Ja sabem que la indústria del turisme moltes vegades ens fan passar gat per llebre i que ens venen com a autèntic productes prefabricats pensats per satisfer de manera superficial i sistemàtica les nostres necessitats d’exotisme. No es perdin aquest creuer amb Foster Wallace, és tota una aventura.
