Álvaro Muñoz. València / @AlvaroMunyoz
Vaig rebre aquest llibre amb molta il·lusió perquè me n’havien parlat força bé. A més a més, sempre he pensat que, tal com diu Marina Espasa: «Trabal escrivia com un dibuixant de caricatures». I és que, amb permís d’en Monzó, em costa pensar en un narrador que sàpiga seleccionar la paraula més precisa per cada objecte que ens envolta, cosa que em fa aprendre un vocabulari que es perd a mesura que ens adaptem a les formes simples. Trabal té el reconeixement d’alguns, però també ha rebut grans crítiques de persones destacades de la literatura catalana, com Mercè Rodoreda, qui deia: «En Trabal quan va cometre la novel·la Temperatura diuen que estava a cinquanta-set i mig. I tenia cagarrines. Feia anys que no havia llegit una cosa tan dolenta, amb un humorisme —ell es pensa que en sap fer— que no fa ni somriure. Aquest senyor s’ha equivocat. La literatura és una altra cosa. Aquest senyor ha fet un ou ferrat sense oli; en un moment únic de fúria interina [sic]. Trobo que l’haurien de pegar». D’altres, també de renom com Gabriel Ferrater, deien que Vals és l’única novel·la catalana realment ben escrita.
Farem la crítica a tots dos, des de la seguretat que em dóna haver llegit l’obra i poder dir que: la novel·la Temperatura fa riure, certament perquè en Trabal com a escriptor, sap fer riure al lector; i que no és l’única novel·la catalana realment ben escrita, per sort per a nosaltres i per desgràcia d’altres, en tenim moltes, i des del meu punt de vista, de millors que Vals. Si respecte a Vals m’hagués de col·locar en un dels dos extrems, Rodoreda o Ferrater, ho faria en el de la primera. Pot ser que a l’època de la publicació fóra una novel·la rupturista i que obrira ments i formes narratives, però avui dia amb tota la innovació, aquesta obra em queda una mica escassa. Per què? Perquè el fet de saber seleccionar la paraula adequada per cada concepte s’ha d’acompanyar d’una història que et faça passar pàgines amb l’ànsia de devorar el llibre. Això, en el meu cas, no ha estat possible. No m’ha il·lusionat, i malgrat que és una bona novel·la, se m’ha fet costosa tot i la simplicitat narrativa tan fluida.
Uns personatges ben presentats, en una prototípica colònia d’estiueig, desenvolupats a poc a poc donant un toc de sensualitat a certs personatges femenins amb els quals el Zeni, protagonista, s’il·lusiona només de pensar que podria estar amb elles, pensament força lluny de la realitat. A mesura que avança el llibre, torna a l’estiu càlid i amb una evolució psicològica dels personatges que et fa veure en el canvi humà que, si ho pensem, tothom pateix. D’aquell xiquet innocent d’un estiu fas un bot gegantesc fins a ser aquell jove atrevit, amb una filera de formigues pre-pubertat sota el nas i amb uns desitjos sexuals en augment que abans ni estaven ni els esperaves. Aquesta edat és un calvari per a molts, un d’ells serà el Zeni, qui veu com, malgrat els canvis experimentats al cos i ment, no acaba de ser un home capaç de llançar-se i mostrar els seus sentiments d’un compromís amb aquelles xiques que el tornen boig. Si una cosa agraïsc, és el tractament no idíl·lic de la pubertat, ja que és un període on tothom ho passa malament en major o menor mesura i no és una etapa on de cop i volta tingues tot allò que vols. A mesura que el llibre evoluciona, l’autor reflecteix allò que el personatge ja venia arrossegant i demostra la impossibilitat d’un canvi en certs aspectes de la vida.
Particularment, he de dir tot el contrari sobre Temperatura, una novel·la que m’ha fet riure mentre llegia i que està construïda, com l’anterior, amb un llenguatge que m’ha permès gaudir d’un bon català. No obstant això, a Temperatura trobe un acompanyament d’una història entretinguda que et fa volar per les seues pàgines i que no et deixa encallar en cap d’elles. La visió desencantada de tot et fa arribar fins a ports de surrealisme, una mena de ciència-ficció que l’autor escriu des d’una situació personal complicada. Malgrat aquesta situació d’exili es percep una normalitat aparent que et fa gaudir encara més —si es pot— del llibre i de l’humor del Trabal. Tot plegat, Novel·les II em sembla un recull amb llums i ombres, amb virtuts i defectes però amb major presència d’aspectes positius que de negatius. Pot ser que siga per la tria d’aquestes dues novel·les juntes o per gustos personals meus, que sempre hi intervenen, però m’ha deixat un gust amarg que ha fet que no complisca les expectatives que en tenia.
