Álvaro Muñoz. València / @AlvaroMunyoz
Actualment donem les coses per fetes, actes com anar en cotxe o votar ens semblen d’una quotidianitat inqüestionable. Doncs bé, per entendre el nou llibre de Pep Coll, Al mateix riu d’Heràclit (Proa), hem de reconsiderar aquesta mentalitat tan moderna que donem per universal. Ens situem a Efes, on neix Heràclit, un filòsof que va ser deixeble d’Hipàs de Metapont i Xenòfones de Colofó, considerat de l’escola jònica malgrat les seues discrepàncies amb aquesta. Ho sé, potser massa referències per començar, però el llibre resulta ser una teranyina de pensaments, noms i llocs que elaboren un teixit difícil de trencar pels qui no tenen un cert bagatge dintre del món i la cultura grega.
Al mateix riu d’Heràclit és un llibre narrat des de la vivència d’un escrivà esclau, un personatge particular perquè el nivell cultural dels esclaus el 500 aC no l’atorgava aquesta representació dintre del món de les lletres. La història funciona com una mena d’enciclopèdia de la Grècia de l’època, la que viu els inicis de la democràcia i el gran enfrontament entre Orient i Occident. Amb caràcter aforístic, amb sentències tant vigents com sorprenents, et fan pensar i filosofar mentre gaudeixes del pensament lúcid grec.
Els pensaments sobre els canvis —al món i a nosaltres— són els que més destaquen. De fet, a la meua llibreta tinc una desena de frases d’aquest llibre que, tot sovint, continue llegint i sempre ho faig des d’una altra perspectiva. «No podem banyar-nos dues vegades en el mateix riu. Ni el riu ni nosaltres som els mateixos quan tornem a banyar-nos-hi». Aquesta mentalitat encara es manifesta a molts frares, que perceben el món com un constant canvi. Açò ho vaig poder contemplar quan el frare Aniset (al monestir de Poblet) ens va parlar d’Heràclit i ens va fer una pregunta trampa: “¿On vius?” a la qual vaig contestar “A València”, i després de dir-me que m’equivocava i que ho feia molt complicat em va amollar: “Vostè viu on té els peus, no pot viure a altre lloc”.
El lector, quan obre les pàgines d’aquesta mena de biografia novel·lada es troba —si m’ho permeteu— amb una interpretació d’allò que podria haver sigut el manuscrit desaparegut d’Heràclit. Com cita el mateix Pep Coll «El novel·lista malda per reconstruir la nova ciutat a imatge i semblança de la que ell imagina que havia pogut ser l’original». No obstant això, hi ha un rerefons d’informació molt valuosa que et fa créixer personalment. L’autor, a més a més, en regala una precisa graella amb una cronologia que va des del 546 aC, quan Cir el Gran envaeix el regne de Lídia i les ciutats gregues de l’Àsia Menor fins al 468 aC amb la fugida de Temístocles cap a Magnèsia del Meandre. Hem de destacar —per si no n’hem destacat ja prou virtuts— que aquest llibre m’ha permès relacionar molts Déus i herois de la mitologia grega que s’esmente a la novel·la, com Àndrocle, Circe o Persèfone, entre molts altres.
El text ens duu fins a conclusions com quina mena de món ens espera si des que aquesta gent (amb càlculs i observacions) es va adonar del fet que la terra no era plana no hem avançat gran cosa. Et fa meditar si cada cop no som més bàsics com a conseqüència de la perdurabilitat de les paraules després de vint-i-un segles i és inevitable no fer una comparació entre allò que ells feien (amb uns mitjans escassos) i el que fem nosaltres (amb tota la tecnologia actual). És un llibre interessant; de fet, m’he apuntat un reguitzell considerable de frases de Pep Coll que ben bé podrien ser del filòsof d’Efes. Ho escriu amb un estil que demostra una àmplia cultura i, més enllà de les 408 pàgines, s’hi amaga un treball de rerefons que cal valorar. Entenc —i potser aquesta siga la debilitat del llibre— que si no tens devolució pel món grec, és una lectura espessa i impenetrable, però pels qui tenim curiositat pels creadors del teatre aquest llibre esdevé un caramel que no arriba a ser embafador.
_________
Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:
