El paisatge és un recurs molt habitual en la literatura a l’hora de voler traslladar al lector determinats sentiments. Dintre de tots els paratges possibles, però, segurament el riu siga l’element natural més utilitzat com a matèria narrativa per tal d’evocar estats d’ànims, el pas del temps o fins i tot els canvis que s’esdevenen en les persones i en les ciutats. És a dir, el riu com a testimoni d’allò humà. En una entrevista de fa anys en aquesta pàgina, l’escriptora catalana Mònica Batet considerava que “el paisatge que veus cada dia et determina”. Ho va dir quan presentava la seva novel·la No et miris el Riu, una obra que la pròpia autora reconeixia deutora d’El Danubi de Claudio Magris, segurament una de les grans novel·les amb un riu com a eix vertebrador del relat.
L’editorial Acantilado acaba de publicar en castellà, amb traducció de Javier Fernández de Castro, El río, de l’autora britànica Rumer Godden (en català es pot trobar a Viena, amb traducció de Marcel Riera), una novel·la de caràcter autobiogràfic, i abundant pel que fa a les descripcions que impregnen l’obra de color, d’aromes, de sons i de vida. Això, malgrat que no tenim una narradora en primera persona (a diferència del que passa en la versió cinematogràfica de Jean Renoir de 1951). Rumer Godden va créixer a l’Índia a causa de la condició de funcionaris de l’imperi britànic dels seus progenitors. El 1945, amb trenta-vuit anys, l’autora va tornar al seu país natal per posar tots els seus esforços en la seua carrera literària que gira al voltant de l’Índia. La màgia del llibre passa per la veu narrativa que fa servir, una forma de trobar en Harriet —protagonista femenina— allò que és Godden. A prop de la seua casa i del seu jardí, es troba el riu pel qual flueix la vida i els negocis d’una comunitat de colons i nadius. La barreja de races i religions farà que aviat la diversitat i les diferents mentalitats siguen objecte de debat i objecte de reflexió per part del lector sobre la importància de les tries ideològiques.
Un factor important a l’obra recau en la importància d’alguns dels seus personatges. L’arribada al poble del capità John atraurà l’atenció de dues dones: Bea, en plena pubertat, i Harriet, més jove i que el veu amb uns ulls plens d’admiració. Veiem com, en pocs anys, la mirada i els pensaments canvien totalment. Mentre que amb Bea trobem un desig, la innocència de Harriet serà major per no estar en un moment tan delicat com la pubertat. Això no obstant, trobarem certa atracció física que es barrejarà amb la intel·lectual, fent que siga el primer referent que ella té. Bea es fa gran i ja no passa tant de temps amb Harriet com abans sinó que té noves amigues de la mateixa edat. Ara ella se sent a soles, no té un pilar que havia estat fonamental i l’aïllament la fa sentir rebutjada per les persones que l’estimen. Es refugiarà, com a solució, en un racó secret, un moll al costat del riu, i també en l’escriptura d’un dietari secret que la fa voler ser escriptora en un futur.
Harriet no deixa de ser una noia que s’està fent major i que pateix aquella síndrome de Peter Pan que sovint té la gent de vint anys en veure que estan més a prop els 30 que de néixer. A poc a poc, però, descobrirà que el temps no es pot detenir, que el tic-tac és fugaç però que ens permet fer grans coses. L’autora reflecteix una divisió fantàstica entre la felicitat del món dels infants i la cruesa dels adults que no és ben bé correcta. Al món de les persones grans hi ha mort, patiment, gana i dolor, mentre que l’altre gaudeix de poca importància, de felicitat a tot arreu i queda empeltat amb un filtre daurat que no acaba de fer-me el pes. El riu capta a la perfecció la melancolia i els sentiments però no deixa de ser una història de la qual no podem estirar gaire l’argument, tot passa en llocs semblants, els sentiments experimentats pels uns seran patits pels altres, creant una monotonia barrejada amb problemes poc importants que retarden el ritme àgil que podria tenir aquesta història.
